Hi va haver una època en què Ripoll tenia un cinema de primera classe. L’any 1982 es va inaugurar el cine La Molina al passeig Ragull, on es projectaven pel·lícules de distribuïdores que no es veien al Comtal ni a l’Ideal. Eren temps en què les parelles anaven a magrejar-se al cinema, i on calia anar amb compte perquè no et toqués el pederasta de torn al seient del costat. Hi ajudava la temàtica del cinema de l’època, que després de la llarga nit del franquisme, de repressió, capteniment i de setmanes santes de penitència i foscor, trobaven en les sales comercials un espai on aguditzar el nervi òptic gràcies al cinema de destape però també a comèdies o al terror, que aprofitaven qualsevol distensió del guionista per colar una escena on la protagonista femenina mostrava generosament la seva anatomia habitualment voluptuosa.
Precisament va ser al cine La Molina on alguns ripollesos vam descobrir per primera vegada Edwige Fenech, o com a mínim vam ser conscients de la seva rotunda presència. Gràcies a la seva presència habitual en productes de l’anomenada comèdia eròtica italiana de finals dels setanta i principis dels vuitanta, però sobretot per aquells cartells en què es destacaven uns atributs que posteriorment dins de la sala constataves que s’ajustaven a les propietats que el dibuixant li havia remarcat, va convertir-se en un mite eròtic referencial. Una dutxa, un forat de pany des d’on espiar-la, i un pervertit disposat a fer-ho, solien ser denominadors comuns de la seva filmografia, sovint al costat dels grans Renzo Montagnani, Alvaro Vitali o Lino Banfi.
Fenech va néixer el 1948 a Argèlia tot i portar l’adn italià de la mare siciliana, i maltès del pare. La combinació genètica va fructificar en una bellesa d’ulls immensos, mirada corprenedora, i un cabell negre i abundant que coronava un cos que incitava al desig. Potser per això durant l’adolescència va guanyar un concurs de bellesa que la va introduir als primers treballs de model primer, i posteriorment com a actriu en rols humorístics o bé en giallos, el gènere de terror amb denominació d’origen italià. La interrupció dels estudis de medicina que va aparcar per dedicar-se a l’actuació no va impedir que pogués exercir com a doctora en un nombre de pel·lícules gens negligibles, tal com també va fer-ho de professora, dues de les referències més preuades pels erotòmans del segle XX.
Aquella imatge de senyora imponent, objecte constant de seducció, i baula perduda de la cadena que porta de les dives de mitjans de segle com Lollobrigida, Loren o Mangano, fins a les de tombant del XXI com Bellucci, ens va empènyer al cine una vegada i una altra, tal com posteriorment ho va fer també al videoclub. I certament, ara que ho penso, Fenech ha estat protagonista d’alguns dels millors moments de la meva vida.
