Petites nocions d’alemany em permeten saber que la traducció d’aquest mot al deuscht és glück. Justament el cognom de la flamant Premi Nobel de Literatura de 2020, la poetessa i assagista nord-americana Louise Glück. M’ho combino per retre-l’hi un sentit homenatge. De passada, crec que aconseguiré convèncer algun lector perquè s’endinsi en alguna obra seva. No se’n penedirà gens.
En base a la pretesa igualtat de gènere en el camp polític, ja va bé que les dones adquireixin un prestigi i/o reconeixement merescut en les branques literària i artística. De fet, des de l’any 2000, la desproporció pel masclisme d’aquest Nobel aclapara: per cada escriptora topem amb dos escriptors. Guanyen 14 a 7. Elles, personificades en Elfriede Jelinek (2004), Doris Lessing (2007), Herta Müller (2009), Alice Munro (2013), Svetlana Alexiévich (2015), Olga Tokarczuk (2018) i Louise Glück (2020).
És la 16a dona en guanyar aquest guardó, que ha distingit un total de 117 autors al llarg de la història. Les dones solen tenir una percepció i un toc més melosos a l’hora de prendre la ploma. Raó de més en contrastar un percentatge tan desajustat entre un i altre bàndol.
Els seus versos tenen l’encís de descriure –en detall– la natura, un cos, un paisatge i tota allò que s’hi afona. De la intimitat personal en fa un gest d’elegància moral, amb precisió estètica. Un carisma o valor que es troba a l’abast d’un grup ben selecte d’escritors. Al bell mig de la incertesa social que ens toca viure, seva és una dita esperançadora: “Al final del sofriment, m’esperava una porta.”
També –tot i que algú ho pugui trobar una mica carrincló– vull recuperar un tast de la lletra de la mítica cançó: Massachusetts del grup de pop Bee Gees, en honor de la ciutat on ella va néixer: “Talk about the life in Massachusetts. / Speak about the people I have seen. / And the lights all went out in Massachusetts, / And Massachusetts is one place I have seen. [Parla-hi de la vida a Massachusetts. / Parla de la gent que he vist. / I les llums es van apagar a Massachusetts, / i Massachusetts és un lloc que he vist].”
Baixant a nivell de propostes concretes (o sía llibres seus), goso suggerir –entre d’altres– Averno, Ararat, The Wild Iris i The Seve Ages (traduïts al castellà). En català ha estat traduïda per una editorial valenciana, Edicions del Buc, de la Pobla de Farnals. Ha posat a disposició dels lectors el seu darrer llibre de poemes Nit fidel i virtuosa, del 2014, per iniciativa de l’escriptora/traductora Núria Busquet Molist. Aquest llibre parla de la mort connectant-la amb móns onírics i místics.
Quina casualitat que l’autora ens exposi la seva opinió sobre “la felicitat vista des de la infelicitat”! Mai no ho fa, però, des de la desesperació. Saber esperonar el personal al bell mig d’un malson bèl·lic –a escala mundial– que no sembla tenir aturador ni data de caducitat, a curt termini, té molt de mèrit, a hores d”ara.
Malgrat tots els entrebancs que ens envolten, l’axioma del voler és poder és raó de més. Pren embranzida màxima envers la voluntat de tots aquells que realment mostrin interès en llegir aquesta autora.
En qualsevol cas, la felicitat no l’hauríem de veure com un objectiu sinó com un camí. I cal construir-la dia rere dia. Aquesta Nobel de Literatura ens en marca la via… Mögen wir Glück haben [Que tinguem sort], que ens cantava en Lluís Llach! En un sentit ampli i com a sinònim, glück té aquesta altra accepció.
