Des de les èpoques en què els nostres avantpassats es reunien al voltant de les fogueres, els éssers humans ens expliquem històries i contes, generació rere generació. L’origen dels contes es remunta als orígens de la humanitat. L’existència dels contes es deu a la necessitat de l’ésser humà de comunicar-se. Els contes més antics que es coneixen, tenen milers d’anys i venen de Mesopotàmia i de l’antic Egipte.
Els contes en el fons no deixen de ser metàfores del que passa al nostre voltant, disfressat de fantasia. Podríem definir la metàfora (del grec ‘més enllà’) com una comparació entre dos termes que aparentment no tenen cap relació, i, no obstant això, el nostre inconscient els pot relacionar a través d’algun tipus d’analogia.
A gairebé tots nosaltres, quan érem infants, ens agradava que ens expliquessin contes. Fins i tot quan ja havíem escoltat un conte en diverses ocasions, continuàvem volent escoltar-lo una i altra vegada. Quan ens fem adults els contes continuen exercint una atracció irresistible, en la majoria de nosaltres.
Els contes atrapen i ens permeten veure’ns reflectits en contextos i personatges que poden estar molt allunyats de la nostra realitat quotidiana. I és, precisament, aquesta distància emocional de la nostra realitat la que fa possible que entrem en la trama d’aquestes històries, aquests guions i aquests personatges. No obstant això, en veure’ns reflectits en la trama d’una història, per exemple, amb un personatge que ha de superar dificultats per tirar endavant, d’alguna forma ens identifiquem amb el fet d’haver de superar aquestes dificultats i obstacles i això ens serveix de model d’aprenentatge per aplicar en les nostres pròpies vides.
Els contes serveixen de vehicle per transportar missatges més o menys inconscients, serveixen per proporcionar solucions als carrerons –aparentment– sense sortida.
Diuen els experts que els contes i les metàfores “es colen entre els pensaments i toquen directament el nostre cor”. El nostre llenguatge quotidià està ple de metàfores que tots comprenem, tot i que no es refereixen estrictament a la nostra realitat. Per exemple, quan diem tinc un nus a la gola, cal anar amb peus de plom, aquesta responsabilitat és com portar una llosa a les espatlles, podem entendre els sentiments de qui pronuncia aquestes paraules, perquè en algun moment ens hem sentit així. De fet, és el nostre hemisferi dret, més intuïtiu, creatiu i artístic, el que estableix aquestes connexions simbòliques i fa que les entenguem. Els contes desenvolupen la imaginació, la creativitat, ens obliguen a pensar fora de la caixa i així ens permeten obrir opcions i alternatives, que no podríem imaginar des del nostre pensament més racional. El llenguatge metafòric és un pont entre el simbòlic i el real. Els contes transmeten valors i creences i constitueixen una important base de la nostra cultura. Els contes ens diuen el que està bé i el que està malament, a través de les conseqüències de les accions dels seus personatges.
Un dels avantatges d’utilitzar contes i metàfores en les nostres comunicacions i converses és que permeten a la persona que escolta arribar a les seves pròpies conclusions sense que hagi de ser dirigida directament per ningú. I justament per això, són tan poderosos.
No em diguis el que he de fer, només explica’m un conte.
