Model de comunicació? Pautes de creixement personal? La PNL (Programació Neurolingüística) neix a mitjans dels anys 70, quan Richard Brandler, tera-peuta de l’escola de psicologia Gestalt, i John Grinder, lingüis-ta, comencen a estudiar què fa que algunes persones siguin capaces d’expressar millor que altres els seus pensaments. Ara s’ha generalitzat, com a teràpia. Intentem saber quines són les seves claus amb Eulàlia Robert, directora de PNL Barcelona.
Comencem per allò més senzill. És possible intentar explicar què és la PNL en alguns conceptes senzills?
La PNL seria com un estudi avançat de comunicació humana. Es basa a estudiar la forma de comunicar-se, la utilització del llenguatge. I el llenguatge està directament relacionat amb el pensament, el diàleg intern. Estudiem com formulem les creences que tenim com a éssers humans: el llenguatge està relacionat amb com experimentem i interpretem el món que ens envolta.
Tots la fem igual, aquesta interpretació?
No. Un mateix fet, hi ha persones que el poden interpretar com a divertit, arriscat, estimulant o amenaçant. La PNL vol comprendre com processem la informació, de quina manera busquem significats a allò que no comprenen i com això configura el nostre sistema de creences i valors. Aquestes venen d’allò que hem experimentat o viscut.
Quan parla de llenguatge, és el verbal i el no verbal?
El naixement de la PNL se centra en el llenguatge verbal. S’estudia quines estructures o quines formes utilitzen algunes persones que han estat influents en la comunicació. Tots influïm a través del llenguatge: és prendre consciència de com poden conduir cap a un tipus de pensament o un altre. Això és a l’inici. A partir d’aquí, la PNL comença a aprofundir en el coneixement de la conducta humana, de les motivacions més profundes, d’allò que és conscient o inconscient. I apareix la comunicació no verbal, amb un contingut comunicatiu a vegades més gran que el de les paraules, perquè és més espontani.
Si no tots reaccionem igual davant d’un mateix fet, és més difícil aplicar uns paràmetres generals en la PNL?
Sí i no. Primer de tot hi ha estratègies, un conjunt d’operacions internes que quan les posem en marxa les persones, ens funcionen en un 99% dels casos. Aprenent quins són els elements clau que fan que algú sigui molt bo en la comunicació, puc modelar el mateix. Imaginem una estratègia de motivació: parlo amb algú que es motiva fàcilment, i en canvi a mi em costa motivar-me. Puc preguntar-li a l’altra persona què fa per motivar-se, i potser imagina que allò que vol fer ja ho té fet, ho visualitza. La visualització activa el sistema nerviós: si jo soc capaç de fer-ho és com si el meu sistema nerviós es reorganitzés perquè jo aconsegueixi aquella imatge. Ningú no ens n’ensenya, de fer això, però ho podem aprendre, incorporar-ho a la nostra forma de fer.
El modelatge és un concepte que la PNL utilitza. Podem conformar el pensament a voluntat?
Amb el modelatge, el que fem és entendre com s’organitza una persona internament, quines imatges visualitza, quins pensaments té, quins records li venen a la ment… com es parla internament. Tot això forma part d’una estratègia. Modelar seria com posar en marxa la mateixa estratègia: identificar-la, aprendre-la, i provar-la. Adonar-nos que quan fem les coses d’aquella manera, aconseguim un resultat.
Com ho fa la PNL per estudiar les pautes de comunicació d’una persona?
De forma directa o indirecta. Hi ha un llenguatge que és molt instintiu, el dels ulls. El que se’n diu accessos oculars. Per exemple, si miro amunt cap a l’esquerra quan parlo, és molt possible que estigui connectant amb una imatge recordada. Si els meus ulls se’n van cap a la dreta, és possible que pensi en coses que jo he viscut i que puc canviar. La mateixa persona pot no ser conscient que està fent aquestes operacions internament, però una persona entrenada a observar els ulls la pot ajudar a ser-ho. Això seria el modelatge d’una estratègia.
Parla de l’ajuda. Però hi ha un moment en què això ho pot fer un mateix sense ajuda?
Sí, quan hem après com són aquestes estratègies, després puc fer-ho tota sola. Des de la PNL, podem entrar no solament en el contingut de l’experiència sinó en el seu format. Per exemple: un record que em sap greu, que em posa trista cada vegada que hi penso. Si rescato de la meva ment l’estructura del record, puc adonar-me de com són les imatges que l’acompanyen: hi ha una llum concreta, hi ha un so? Tot això configura una forma de viure aquella experiència. Li puc posar més llum al record… i potser no el sento tan trist. O si està molt a prop, el puc allunyar per fer baixar la intensitat de l’emoció. Això ho fem espontàniament, els éssers humans (sap allò de ojos que no ven, corazón que no siente?), però ho podem aprendre: viure una experiència en primera persona, de forma associada, o distanciar-nos, de forma dissociada. Per poder viure-la d’una manera més tranquil·la.
Quina relació té la PNL amb el mindfulness, una tècnica de meditació que sol anar-hi associada?
El mindfulness ens proposa prendre consciència d’on posem l’atenció. És important l’ara i aquí, està presents en el que estem fent. La presència és “estic fent realment el que tinc davant”. Si estic present, estic enfocada, segurament soc més eficient. Si no tinc aquesta pràctica pot ser que em distregui, que comenci a pensar què faré o què em passarà demà, i deixo d’estar present. Practicar la presència és saludable. El mindfulness i la PNL es donen molt la mà. Com més conscient sigui del que estic fent, més fàcil serà adonar-me d’una estratègia que tinc i com podria modificar-la per viure una situació millor.
Però el món d’avui ens porta a una dinàmica molt diferent, ens obliga a estar pensant i planificant sempre…
És un dels nostres grans reptes. En el món d’avui, que ens està sobrepassant amb informació, que ens demana que pensem i actuem molt ràpid, hem de trobar un espai per estar silenciosos, presents. Trobar un espai d’intimitat amb un mateix, per organitzar els nostres pensaments i sentiments.
La PNL parla de mapes i territoris. Ens diu que el mapa no és el territori. Què volen dir aquests termes geogràfics aplicats al pensament?
Miri: si algú visita un lloc, un territori, el veurà diferent segons si és un botànic, un geòleg, un antropòleg… Cadascú faria el seu mapa d’un mateix territori, cap d’ells no faria una còpia exacta de la realitat sinó un resum d’aquell territori, mirant-lo des d’un prisma diferent. Portant-no al dia a dia, això vol dir que davant d’una mateixa experiència, cada persona tindrà el seu mapa propi, el seu resum de la realitat. Que és molt més gran, més complexa i més rica. Això és el que fem habitualment amb el món que ens envolta: cadascú recull fragments de la realitat, es crea un mapa i funciona d’acord amb aquest. Fins a cert punt, és un estereotip. Quan diem que el mapa no és el territori vol dir que som persones diferents, amb maneres diferents d’entendre una mateixa situació. La PNL s’interessa per entendre els mapes, perquè és la forma de poder-nos comunicar.
La PNL ens ensenya a ser comprensius, doncs?
Quan vaig estudiar antropologia, el que em va agradar és que aquest supòsit de la PNL era la base de l’antropologia: un mateix fet pot voler dir una cosa en una cultura i una cosa diferent en una altra. No és tan important quina és millor… millor, comparat amb què? El que importa és què vol dir en cada cultura.
“Des de la PNL no entrem tant en el punt de vista terapèutic, sinó simplement d’entendre què li està passant a aquella persona”
La PNL es pot utilitzar com a teràpia per a determinades patologies o trastorns? Em sembla que s’aplica en les fòbies…
Una fòbia no deixa de ser una experiència intensa d’impacte, en un moment determinat. Aquell fet el recordaré, em pot quedar molt gravat. Amb el pas dels anys i de diferents experiències, pot ser que se’m vagi reforçant i tingui una por tan gran que no la pugui ni gestionar. Té allò que en diem un ancoratge molt fort. Des de la PNL no entrem tant en el punt de vista terapèutic, sinó simplement d’entendre què li està passant a aquella persona. És com si hagués fet una fotografia fixa d’un moment i li ha quedat gravat. Què podem fer des de la PNL? El que dèiem abans, fer-li dissociar. Canviar la forma del record, i la seva manera de viure’l.
Els ancoratges, també els utilitzen per reforçar sentiments positius?
Sí, perquè igual que hem viscut una situació d’inseguretat, desconfiança o por, segur que també hem tingut un munt d’experiències que ens han connectat amb moments alegres, amb l’orgull d’haver aconseguit un propòsit… Aquests impactes de plenitud que també hem ancorat. I utilitzem aquests records per facilitar que algú pugui accedir a un estat positiu, de sentir-se bé. Amb molt de respecte, perquè no es tracta que sigui automàtic. S’ha de fer d’una forma molt curosa, però si la persona pot deixar la intensitat de l’emoció, té molts més recursos per sentir-se millor. Que sàpiga respondre, en lloc de reaccionar. Reaccionar és saltar, respondre és activar recursos.
PNL per superar aquestes situacions, PNL per afrontar una entrevista de feina… realment a tantes coses ens pot ajudar?
Constantment ens estem comunicant, amb nosaltres mateixos i amb els demés. Per tant, ens pot ajudar en moltes situacions.
Amb la psicologia, es toquen les fronteres? Els veuen amb una certa prevenció, els psicòlegs a vostès?
La PNL no s’estudia només des de la psicologia, perquè és comunicació. A mi, com he dit, m’interessava des de l’antropologia, des del punt de vista de les creences. Per a un antropòleg és bàsic identificar quines són les creences bàsiques sobre les quals s’organitza una cultura, la psicologia entra més en l’individu. Conec psicòlegs que utilitzen PNL i altres que no. Tal com jo ho visc, no són disciplines que entrin en conflicte sinó que poden sumar perquè es nodreixen les unes de les altres. Ara bé, alguns professionals ho poden viure des del conflicte? Potser sí.
Els seus detractors diuen que la PNL té una base científica escassa…
Va començar per intentar entendre per què unes persones comunicaven més bé que unes altres. A base de provar això i aplicar-ho, es va formar un cos de pràctiques i experiències que s’anaven recollint. Al cap d’un temps, coses que la PNL havia descobert en la pràctica, s’han confirmat per la via de la neurociència.
