Els eufemismes per referir-se a la situació econòmica reapareixen i això no contribueix a augurar res de bo. La setmana passada, la directora-gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Kristalina Georgieva, va advertir de l’existència d’una “desacceleració sincronitzada”. Dit així, pot semblar una modalitat esportiva, però el que venia a manifestar la successora de Christine Lagarde a la institució és un efecte sobre el 90% de països del món. Si l’efecte és sobre el 90% de països és difícil no donar-se per al·ludit.
La crisi de final de la dècada passada i principi de la present tenia força, o molt, a veure amb uns mals provocats pel mateix cicle econòmic. En termes futbolístics, havia estat una mala defensa dels estats davant el creixement desmesurat de l’endeutament privat i, com es va poder veure clarament en el cas espanyol, per una alegria creditícia vinculada a una construcció desmesurada. L’actual situació, més que a una defensa despreocupada, s’assembla més a un autogol de les autoritats. Més enllà del creixement desmesurat del deute públic, darrere de l’actual context de –per utilitzar els termes de moda– desacceleració hi ha unes tensions comercials provocades precisament per les autoritats. Són tensions comercials que tenen efecte sobre la producció manufacturera, sobre la inversió que se’n deriva i, en últim terme, una influència sobre els serveis i sobre el consum. O altres autogols com la gestió, a cop de titular, del Brexit.
Com que el terme desacceleració s’assembla molt al que utilitzava el govern de José Luis Rodríguez Zapatero el 2008, quan parlava d’aterratge suau de l’economia, és del tot preventiu optar per posar-se en alerta i veure si el context actual permetria esquivar una crisi profunda com la que es va produir llavors.
En els 12 anys transcorreguts des de l’esclat de la gran crisi hi ha hagut alguns factors macroeconòmics que han tingut una clara tendència a corregir-se. Tret de sorpreses, posar la mà al foc és cosa d’imprudents, el sistema bancari espanyol està més sanejat que llavors. Tenen menys marge comercial, però interiorment menys crèdits infecciosos, una millor ràtio de morositat. Tot, en bona part, a través de la generositat del suport públic rebut en els processos de concentració. A més, el crèdit a les famílies i a les empreses es troba en nivells molt més controlables que fa 12 anys. Llavors hi havia 1,26 bilions d’euros en crèdits privats a empreses (un 113% del PIB estatal) i ara la taxa és al 71,5% del PIB, amb 872.000 milions. Les famílies, amb un pes menor de les hipoteques en el deute total, arriben a 705.000 milions d’euros en crèdit. El 2008, devien a la banca 908.000 milions i, a més, els tipus d’interès eren molt més elevats que els actuals.
Hi ha, per tant, unes empreses i uns particulars menys endeutats que fa 12 anys. Però en canvi, un Estat que sí que ha incrementat el deute de manera gairebé incontrolada: del 35% del PIB al 99%, segons xifres oficials. Aquest endeutament tan elevat i les mesures públiques extraordinàries que el Banc Central Europeu té en vigor i que no ha pogut canviar perquè el signe econòmic ha estat lluny de ser optimista en cap moment tot i la recuperació dels grans números, posa dificultats a l’establiment d’accions públiques en cas que s’hagi de corregir una tendència més negativa de l’economia.
Tot això són els grans números, però si es baixa a l’economia familiar es pot comprovar que hi ha indicadors que conviden poc a l’optimisme. La taxa d’atur, tot i la millora dels últims anys, encara està per sobre de la que hi havia l’any 2007. Gairebé la dobla. I, al mateix temps, es dona la circumstància que en el moment en què gairebé s’ha arribat a igualar el rècord d’afiliació a la Seguretat Social, les rendes salarials encara estan clarament per sota. Dit d’una altra manera, si hi ha la mateixa gent treballant però els ingressos per salaris són més baixos, vol dir que els treballadors en actiu d’avui cobren menys que els de fa deu anys. Aquella devaluació interna havia de servir per fer més competitius els productes espanyols a l’estranger, però si hi ha una guerra comercial, es pot arribar a qüestionar que sigui tan necessari ser competitiu per exportar. Dificultats exportadores i uns treballadors amb menor capacitat adquisitiva. La suma de factors no és precisament la millor per al consum.
La lectura pessimista de tot plegat porta a pensar que en cas que la desacceleració sincronitzada es converteixi en una frenada brusca i, més enllà, una marxa enrere poden donar-se dues circumstàncies: que la situació dels que ja han quedat afectats per la crisi anterior i no han acabat de sortir-se’n empitjori, o bé que la quantitat d’afectats es faci més gran.
Els indicadors encara assenyalen que l’activitat econòmica mantindrà el creixement en els mesos vinents, per bé que menor a la dels anys precedents, i corre el risc d’arribar al punt en què no es genera nova ocupació. De moment, s’està per sobre d’aquest llindar. La lectura optimista és que si es resisteixen les turbulències actuals sempre es podrà esperar que el vent canviï de direcció.
