Et donaré tot això és el llibre guanyador del Premi Planeta. L’autora, Dolores Redondo, es va donar a conèixer amb la trilogia formada per El guardià invisible, El llegat dels ossos i Ofrena a la tempesta. Una història que ha enganxat milers de lectors, que ha estat traduïda a diverses llengües i que ja s’ha fet la pel·lícula del primer llibre de la trilogia. En aquests tres llibres Redondo explica la història i les històries amb què es troba una policia que treballa a la vall de Baztan, al País Basc, un lloc on les llegendes amb un punt de misteri hi tenen lloc. A Et donaré tot això, Redondo situa la història a Galícia, un lloc on també hi ha molt de ritus ancestrals però en què hi trobem bàsicament una tradició molt arrelada, sobretot pel que fa a les famílies nobles de la zona.
“Una història que ha enganxat milers de lectors, que ha estat traduïda a diverses llengües i que ja s’ha fet la pel·lícula del primer llibre de la trilogia.”
En Manuel és un escriptor madrileny que està a punt d’acabar una altra de les seves exitoses novel·les quan una parella de la guàrdia civil li comunica que el seu marit, l’Álvaro, ha mort en un accident de trànsit a Lugo. Ell no s’ho creu perquè, segons ell, el seu marit és a Barcelona. Però és cert, ha mort a Lugo. Què hi feia, allà? Els primers capítols d’aquesta novel·la intenten explicar un misteri que el protagonista entén com un engany del seu marit. Un marit que resulta ser l’hereu d’una gran propietat amb empreses i provinent de la noblesa. El dubte és constant fins gairebé al final del llibre –no en farem un espòiler– però és fàcil pensar que és a partir del final que l’autora construeix tota la novel·la. El dubte fa que es quedi a la zona i amb l’ajuda d’un guàrdia civil retirat i un capellà amic del mort de la infància buscaran la veritat. Són tres homes que tenen ben poc en comú, i que acaben sent amics. I en aquesta, a diferència de la trilogia, el protagonisme cau en els homes mentre que les dones –tot i ser importants– no en són les narradores.
Com els bons llibres amb un punt de novel·la negra, manté la curiositat del lector. Està ben escrit i s’hi toquen moltes temàtiques: una acurada descripció de la ribera Sacra de Galícia, la conservació del bon nom caigui el que caigui –fins i tot amb un punt d’exageració, que és el que rellisca una mica de l’obra–, l’homofòbia, el maltractament als animals, una bona imatge de la Guàrdia Civil, l’abús sexual… Redondo dona a entendre que la mateixa obra que està escrivint ella pot molt ben ser, també, l’obra que acabarà escrivint el protagonista escriptor i ho corrobora afegint els mateixos paràgrafs com si fos l’obra del protagonista.
Ara bé, no és la trilogia de Baztan. No li trec mèrit, perquè està clar que és un llibre que agradarà i són més de 600 pàgines, però sembla pensat o plantejat per a un premi tot i que potser el que atorga el Planeta, 600.000 euros, se’ls mereixia més la trilogia.
