Us heu fixat que ja no hi ha falciots al cel? Segurament fa setmanes que no sentiu els seus xisclets tan típics de l’estiu, oi? Des de mitjan juliol els falciots van marxant per passar l’hivern al sud de l’Àfrica. Ja no els veurem fins l’abril que ve, quan tornaran a omplir els cels de pobles i ciutats.
Com el falciot, cada any milions d’ocells viatgen milers de quilòmetres per anar del lloc on crien al lloc on passen l’hivern i tornar. És la migració, per molts el fenomen natural més fascinant del planeta. D’aquesta manera poden ser al millor indret en cada moment: arribar als llocs de cria del nord quan hi ha molt aliment i bones condicions per viure, i marxar cap al sud abans que l’hivern els faci inhabitables.
Més del 30% de les espècies que nidifiquen a la nostra latitud són ocells estivals, com l’oreneta: només són aquí a l’estiu, quan venen a criar. La majoria passen l’hivern a l’Àfrica subsahariana, i alguns poden anar tan lluny com l’extrem sud de Sud-àfrica. En canvi, moltes altres espècies són hivernants, com el becadell, és a dir, crien al nord d’Europa i venen a les ribes del Mediterrani a passar l’hivern. Però algunes, com el mastegatatxes, només les veiem uns dies a la primavera i uns dies a la tardor, en els seus viatges d’anada i tornada de les zones d’hivernada a l’Àfrica als llocs de cria del nord d’Europa. A grans trets, a la primavera els ocells migren cap al nord i a la tardor cap al sud.
El viatge d’Europa a l’Àfrica és llarg i perillós. Els ocells han de recórrer milers de quilòmetres i superar obstacles enormes. El primer és el mar, on no poden alimentar-se, beure ni descansar. La millor estratègia és evitar creuar-lo, i per això les millors opcions són vorejar el Mediterrani per l’est, creuant a Turquia per l’Estret del Bòsfor, o per l’oest, a través de la península Ibèrica i creuant l’Estret de Gibraltar fins al Marroc. Això ens situa en un lloc privilegiat per veure la migració.
Però l’aventura continua. Just després de creuar el Mediterrani apareix el segon gran obstacle: més de 1.500km a través del desert del Sàhara. Per superar-lo molts ocells creuen el Mediterrani i el Sàhara seguits sense parar, fins a 2.700km volant dia i nit. Altres creuen el desert volant només de nit, i durant el dia descansen a terra sense trobar aigua ni menjar, a l’ombra d’un roc o una planta.
Per volar tants dies sense parar ni alimentar-se els ocells es preparen acumulant reserves de greix que els serviran de combustible fins a arribar a la següent parada. Alguns poden arribar a doblar el seu pes amb reserves de greix. Per aconseguir-ho, els cal fer unes parades clau on alimentar-se durant uns quants dies. La primera és prop d’on han nascut o on han nidificat. La segona és just abans de creuar el Mediterrani i el Sàhara, i aquí altra vegada la península Ibèrica és un lloc clau. Finalment, un cop creuat el Sàhara els caldrà fer almenys una darrera parada per recuperar-se abans d’arribar als seus llocs d’hivernada.
Els ocells adopten diferents estratègies per estalviar energia en la migració: a tall d’exemple, els rapinyaires i les cigonyes aprofiten corrents d’aire calent per enlairar-se i avançar planejant sense haver de batre les ales, en canvi les grues i les oques volen en formació de V per avançar a rebuf, com els ciclistes, i es tornen per ser el capdavanter.
Però el més intrigant de la migració del ocells és saber com s’orienten per creuar mig món i tornar exactament al mateix lloc on han nascut. Se sap que algunes espècies migren en família de manera que els ocells joves poden aprendre la ruta dels seus pares, però això és una excepció: en la majoria d’espècies els ocells joves migren per separat dels adults i han de trobar la ruta pel seu compte. Per això fa dècades que molts científics estudien la migració dels ocells amb una multitud d’experiments enginyosos.
D’una banda s’ha descobert que els ocells neixen amb una ruta heretada, com un rellotge i una brúixola programats, que els indica el moment en què han de començar a migrar, en quina direcció han de volar i durant quant de temps. Això no els permet arribar a llocs concrets, però és suficient per guiar-los en el temps i la direcció correctes, inclòs el moment en què fer les parades claus, els canvis de direcció principals i quan deixar de migrar.
D’altra banda, sabem que són capaços de tornar exactament al mateix lloc cada any i de reorientar-se si es desvien de la ruta. Per fer-ho, s’ha descobert que combinen la memorització de marques clau del terreny a mesura que hi passen amb una sèrie de mecanismes basats en la posició del sol, les estrelles, el camp magnètic o la llum polaritzada. En cada moment són capaços d’utilitzar els mecanismes que els aporten més informació per seguir la seva ruta.
Res no es deixa a l’atzar: milers d’anys d’evolució han seleccionat per a cada espècie d’ocell les millors rutes. Han de fugir d’hiverns foscos sota la neu, de caure a mars gelats, d’estius calorosos sense aigua o, senzillament, de no trobar menjar. No hi ha alternativa, han de migrar.
La migració és el resultat de tota una història de selecció natural que ha donat forma a algunes de les rutes i estratègies de supervivència més èpiques del món. L’exemple paradigmàtic és el xatrac àrtic, un ocell marí que cria a l’àrtic i passa l’hivern a l’Antàrtida, recorrent 90.000km sobre els oceans cada any durant 30 anys! El tètol cuabarrat té una migració més curta, però destaca per volar cada tardor de l’oest d’Alaska fins a Nova Zelanda sense parar, creuant 10.400km per sobre el mar en vuit dies sense menjar ni dormir. El becadell gros recorre tan sols 6.800km sense parar, del nord d’Euràsia a Centre Àfrica, però destaca perquè s’ha registrat migrant a velocitats d’almenys 97km/h. L’oca de l’Índia té el rècord d’altitud, observada a més de 9.000 metres d’altitud a la seva travessa dels Himalaies, migrant de Mongòlia i el Tibet fins la Índia.
Aquestes estratègies sincronitzen a la perfecció les dates d’arribada a cada lloc amb el moment en què els aliments o els refugis estan disponibles: l’emergència d’insectes, l’aparició d’erugues, la floració o la sortida de les fulles dels arbres… No obstant això, l’augment de les temperatures degudes al canvi climàtic està avançant les dates en què succeeixen molts d’aquests fenòmens, i no tots a la mateixa velocitat. Això pot provocar que en pocs anys l’arribada d’ocells migradors deixi d’estar ben sincronitzada, i no trobin l’aliment o el refugi necessari després de migrar milers de quilòmetres.
A la vegada, la humanitat està canviant el paisatge més ràpid que mai. Per això molts projectes de conservació a Europa vetllen per protegir els llocs de cria dels ocells més amenaçats. Però durant la migració milions d’ocells depenen de trobar llocs amb prou aliment on parar durant uns dies i acumular greix. La conservació de punts de parada és imprescindible, ja que si no troben llocs adients no podran acumular prou greix per continuar migrant i no podran sobreviure a les barreres més grans del seu viatge. A la Plana de Vic els marges dels conreus són un refugi imprescindible plens d’insectes i fruits de saücs, aranyoners, esbarzers i arços. Durant la darrera dècada s’han perdut quilòmetres de marges de camps, ara pelats sense cap arbust o arbre, i els ocells migrants deixen de trobar un lloc on recuperar-se abans de creuar el mar i el desert.
21Quan torneu a veure un falciot al cel, l’any que ve, imagineu per un moment el viatge que ha fet: ha sobreviscut 10.000km volant dia i nit, creuant el mar Mediterrani i el desert del Sàhara, i vorejant el golf de Guinea des del Senegal fins al Congo, i a la primavera ha tornat, no al mateix poble, sinó exactament al mateix niu. Un falciot pesa només 50 grams. Potser sí que tenen raó els que diuen que la migració és el fenomen natural més fascinant del planeta.
