Anna Urpina (Vic, 1989) és segurament de les violinistes més rellevants que hi ha ara mateix en el panorama nacional, europeu i, fins i tot, mundial. Ha tret el seu primer disc, Baroque/modern, que ja està col·leccionant guardons i premis arreu del món, com la medalla de plata als Global Music Awards de Califòrnia, en les categories de millor instrumentista i d’artista emergent, i la medalla d’or als World Classical Music Awards del Regne Unit.
Passeges i voltes per tot el món, però aquests dies de festa i Nadal has tornat a casa, cap a Vic de nou.
Si, exacte. Sempre és bonic estar en família els dies de Nadal o sigui que toca tornar.
El teu primer disc està rebent guardons arreu del món, fins i tot més enllà d’europa. T’esperaves aquesta rebuda?
El disc ha tingut molt bona acollida. Ha rebut dos premis recentment i no puc estar més contenta. Jo ja estava feliç amb el fet que pogués sortir el disc, perquè va tenir molts problemes, molts retards i dificultats. Però el final vam poder editar-lo i presentar-lo tant a l’Atlàntida de Vic com al Palau de la Música de Barcelona.
El disc es titula ‘Barroc/Modern’. Hi ha peces del segle XVII i XVIII i peces del segle XXI. Per què aquesta mescla?
Estem en una època en què els intèrprets hem d’innovar i crear coses noves, ja que gairebé està tot fet en el món de la música. Volia trencar barreres perquè estem molt acostumats al típic concert clàssic, on tot té un ordre i està tot molt ben posat.
L’ordre te l’has saltat perquè ho barreges tot. Qui escolti el disc cronològicament veurà que les peces no van de més antigues a més noves.
Exacte. Per què no combinar dos estils de dos períodes diferents? O per què no combinar, per exemple, música amb dansa o audiovisuals? En el meu cas vaig decidir combinar música barroca, perquè jo també em vaig especialitzar en el violí barroc, amb música contemporània.
Comencem per les peces barroques. Les toques amb violí barroc amb l’arqueta i la cordeta de tripa autèntica. El violí amb el qual has gravat reprodueix fidelment el que es tocava fa 200 o 300 anys?
S’intenta reproduir-ho el màxim possible. Tampoc sabem exacte com era a l’època, perquè només tenim manuscrits i pintures on més o menys podem intuir com eren els instruments. Però mai ho sabrem certament. Aquest violí que toco en el disc és el meu violí barroc; és un violí català de l’Eduard Sitges, un gironí. Té pocs anys, és nou, però està fet i recreat com els que hi havia al barroc. Per exemple, les cordes están fetes amb budell de xai i vaca.
També diuen que l’afinament és diferent, que al barroc es tocava una mica més baix. No s’arribava als 440 Hz.
Exacte. Per això les peces que toco a la part barroca són enregistrades a 415 Hz, això seria mig to per sota del qual estem habituats.
Fa 200 anys tocaven així, se sap segur?
Sí, però és una bogeria perquè a la mateixa època trobem música a 415 Hz. Bach, de vegades, tant podia estar a 430 Hz com, per exemple, a 319 Hz. És bastant sorprenent i curiós.
Al disc hi ha quatre peces barroques de quatre autors diferents. La selecció com va anar? Els vas escollir aleatòriament o són els teus preferits?
Volia tocar tots els estils diversos de l’època. Vaig escollir l’estil italià amb Arcangelo Corelli i Dario Castello, però aquest últim és de cap al 1.600, una mica abans del primer barroc. Llavors tenim Heinrich Biber què és un representant del barroc austríac i Georg Philipp Telemann, del barroc alemany. Vaig fer una mica de combinació de cada estil en diversos països.
Després hi ha una part més moderna d’autors del segle XX i també del segle XXI, on ja toques amb un altre violí i amb afinació “convencional” amb 440Hz. Quin violí hi toques aquí?
És un violí català. Tots dos ho són perquè crec que hem d’apostar pels models que tenim a casa, que són molts i molt bons. El meu violí és un David Bagué del 2009. Aquest és més antic, ja fa més temps que el tinc. El toco des dels 19 anys.
Tens el mateix violí des dels 19 anys?
Sí. Ja va ser una inversió forta en aquella època i vull donar les gràcies els meus pares.
Què vol dir inversió forta?
No vull dir preus, però haig de dir que els violins són instruments cars. Però tampoc estem parlant de preus com els dels violins Stradivarius. Evidentment, això és completament impossible.
Parlem ara de les peces que hi ha al disc d’autors més contemporanis. Un d’ells és Josep Maria Guix, un compositor que encara es viu i que va fer una peça expressament.
S’anomena Esbós per una Glossa Antiga. És una peça que ell va voler relacionar amb la Follia de Corelli que sona en la part barroca. Al final de la peça hi ha quatre cors que representen els quatre cors del baix continu de la Follia.
Qui pari bé l’orella pot trobar paral·lelismes entre les dues obres?
Exacte. La peça és molt curta però ja veureu que té molt d’enriquiment. Penso que és una perla. És molt fàcil d’escoltar i és agradable. La música contemporània costa una mica de pair, però aquesta no.
Què més hi sona en la part contemporània del disc?
També he inclòs un compositor actual que en aquest cas és Jose Luis Turina, el net de Joaquin Turina, el compositor. És una peça una mica més llarga i complexa, però també crec que és molt interessant. Després hi ha dues peces ja de compositors actuals. Un és Arvo Pärt, un compositor mític que ha fet peces extraordinàries com en aquest cas Spiegel im Spiegel (mirall entre mirall). Sembla meditació, ja que és com un mantra que es va repetint. Només el violí fa les notes de l’escala sobre un motor de piano que repeteix les mateixes notes. És com una meditació molt placentària. I l’última és d’Anton Webern, que és dels principals compositors de l’època. Són quatre peces per violí i piano molt curtes però on passen tantes coses en poc temps que has d’estar amb l’orella parada per digerir-ho tot.
Les quatre obres contemporànies són amb violí i piano convencional. En canvi, a les barroques no hi ha un piano sinó un clavecí.
És com es representa que es tocava en aquella època, ja que els pianos no existien encara. Jo dic que era el piano de l’època.
Aquest que es veu al vídeo de la part superior és el violí barroc i el que hi ha darrere és un clavicèmbal tocat pel Dani Espasa. Quina peça és?
Aquesta és Biber, la primera peça que hem gravat del disc. És la primera sonata de l’autor i es diu l’Anunciació, perquè totes les seves sonates són basades en els misteris de la Bíblia i en les seves imatges. Aquesta imatge representa l’Àngel Gabriel que anuncia Maria.
Anem als orígens. Com comences a capbussar-te en el món de la música? Quina ha sigut la teva evolució? Has voltat per tot el món formant-te i fent concerts però vas començar a l’Escola de Música de Vic.
Vaig començar els sis anys a l’escola de música, sí. El primer any fas roda d’instruments per saber quin t’agrada més i quan em van ensenyar el violí a mi em va agradar molt. Llavors Sebastià Bardolet, que encara és el conservatori de Vic, va dir que “a aquesta nena li aniria bé fer violí, té molt bona oïda”. Va ser un oferiment de l’escola. Després vaig començar amb en Tomàs González, que va ser el meu primer professor durant molts anys i que va fer un treball fantàstic. La base que tinc és gràcies a ell.
Els inicis són a Vic però posteriorment t’has format arreu del món trepitjant molts països d’Europa i també Estats Units. Un cop deixes Vic, cap on va anar Anna Urpina per continuar estudiant violí?
El canvi va ser una mica bèstia perquè vaig passar de Vic als Estats Units amb tan sols 17 anys. Però vaig trobar un professor que m’encantava i que ja des dels 15 anys volia anar amb ell. Em va dir que ho podia fer quan fos més gran o quasi major d’edat.
Qui és aquest professor?
Vartan Manoogian. Un professor d’origen armeni. Es va morir però treballava a la Universitat de Madison-Wisconsin dels Estats Units. Allá vaig viure una experiència fantàstica i vaig aprendre moltes coses. Després dels Estats Units vaig passar per Madrid, Bèlgica i Alemanya. Després vaig cansar-me d’estar fora de casa i vaig voler tornar a l’origen. Em vaig establir aquí i he anat voltant per tot arreu amb feines que han anat sortint, amb orquestres de joves.
T’has especialitzat molt en violí barroc. D’on ve aquesta inquietud?
Quan em vaig tornar a establir aquí vaig tenir molta feina, ja que vaig fer cursos, concerts i recitals. Però i va haver un moment en què necessitava un canvi, perquè era massa intensitat de tot. I aquí és on vaig voler provar el violí barroc. Em vaig apuntar a un curs d’estiu de música antiga. Vaig agafar el violí barroc per primera vegada i la veritat és que em va encantar. El vaig trobar molt orgànic i natural. Aquí vaig voler començar a formar-me amb un màster a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i després vaig continuar amb el mestre Enrico Onofri a Itàlia i ja no l’he deixat.
Es poden compaginar els dos violins, el convencional i el barroc?
Molta gent només s’especialitza en una cosa. Hi ha moltes persones que quan entren en el món de l’antiga es concentren en el violí barroc i ja no tornen el modern. O gent que mai ha deixat el modern per provar el barroc. Però per mi aquesta combinació d’anar entre els dos móns la trobo fascinant perquè un violí alimenta l’altre. Jo he après moltes coses d’un violí que m’han influït positivament a l’altre. Però és veritat que el canvi de xip de fer de tècnica, d’estil i de llenguatge és bastant heavy.
Diria que un moment important de la teva carrera va ser un concert com a solista amb l‘Orquestra de Cambra de Vic quan la dirigia Jordi Mora. Tenies 15 anys. Te’n recordes d’aquest concert?
Jo sí que el recordo, el que em sorprèn és que el recordeu vosaltres. Això és bonic. L’Orquestra de Cambra de Vic sempre ha sigut una institució, un projecte que ha marcat molt i ha sigut molt rellevant per a l’escola, el conservatori i pels alumnes. En el meu cas em va marcar moltíssim perquè en aquella època hi havia en Jordi Mora, que va estar-hi 15 o 20 anys, fent una gran labor. Jo vaig entrar-hi de molt petita, amb 11 o 12 anys, juntament amb el Joel Bardolet, un altre vigatà il·lustre. Jo crec que d’aquest concert vaig aprendre moltíssim i quan en Jordi em va oferir fer de solista amb l’orquestra per mi va ser un gran plaer. Era el primer cop que feia de solista. Havia fet doble de Bach amb en Joel Bardolet, però no era el mateix. Va ser una experiència preciosa. Recordo que el concert va ser a la biblioteca Joan Triadú…
Aquest concert és el que et va fer decidir a dedicar-te això?
Jo diria que sí. Encara que des de molt jove ja sabia que volia dedicar-me això. Des de molt petita estudiava molt a casa. Fins i tot els veïns em deien prou i que parés.
Tornem al present. Tenim una cita imprescindible a finals de gener a l’Atlàntida de Vic amb Jordi Domènech, que ha deixat de cantar com a contratenor però no ha deixat la música. Què podrem veure amb la fusió d’Anna Urpina i Jordi Domènech?
És un projecte que ens fa molta il·lusió amb nou grup, Polifem Consort. Amb una cantant soprano, perquè serà un ensemble basat en la veu de l’Aurora Penya. Farem àries inspirades en Farinelli. El director és Jordi Domènech i ell dirigirà el grup. Tenim ganes de futurs concerts. El 17 i 18 l’agost estarem al FeMAP, el festival de Música Antiga dels Pirineus.
Avança’ns algun dels projectes que faràs aquest 2023.
De l’orquestra que jo en sóc membre, Les Musiciens du Prince, i amb Cecila Bartoli farem un concert a l’òpera de Montecarlo. El maig i a l’estiu estarem el festival de Salzburg i farem una gira a Escandinàvia. Pel que fa al disc, el presento a Madrid el 7 de març i a principis de maig a Holanda i a Itàlia.
El teu primer disc és molt recent, però l’experiència pot tenir continuïtat? Hi haurà una segona part?
Podria ser. Ara és tot una mica molt recent. El desgast físic, mental i energètic que comporta treure un CD és gran. Tots els que hem gravat un disc ho sabem. Ara necessito un temps de recuperació i inspiració per un nou projecte. Però no ho descarto.
