Quan passegem enmig d’una multitud de persones estem en estat d’alerta, per tenir en tot moment controlada la situació, per no patir successos innecessaris. Aquest estat ens porta a la presència del moment, a gaudir del lloc i l’esdeveniment que estem vivint. És un instant on la ment deixa d’atabalar-nos, encara que estiguem en un procés mental guiat per la por. Tot el contrari ens succeeix quan passegem per un espai tranquil i en solitud. En caminar per un camí planer el nostre cap no para de bombardejar-nos amb pensaments d’altres situacions on podríem ser. En definitiva, ens és més complicat estar en el moment present, a gaudir de l’ara i l’aquí. I sorprenentment pot canviar en qualsevol instant. Si per exemple ens apareix un animal, que no cal que sigui ferotge, i com ell ens posem en alerta pel que pugui passar. Segurament un dels dos fugirà. En el transcurs de la nostra llarga vida com a espècie hem après que l’estat d’alerta és el mecanisme més efectiu per a la supervivència. Controlar el nostre voltant per no patir danys irreversibles. I, per tant, hem deixat descuidat els moments de pau i tranquil·litat perquè la ment s’ocupi de seguir posant l’atenció a prioritzar l’existència individual i no la presència en el tot.
Així, per ser feliços en els instants de pau externs hem de treballar l’estat d’alerta intern, dels constants pensaments que ens allunyen del moment. Una de les millors maneres de reforçar aquest estat d’atenció permanent és la pràctica de la meditació, que és l’aplicació de la ment a la consideració atenta d’un mateix, d’alguna cosa relacionada amb la pròpia existència. Estar assegut, còmodament, tancar els ulls i observar el nostre interior és de les coses més difícils a què un s’enfronta quan la desconnexió és evident. Jo diria que la por a descobrir el que som realment ens frena. Tant és així que de normal hi quedem adormits.
Us proposo un entrenament per preparar-nos mentalment per a les veritables meditacions. Quan anem a caminar ens posem en mode d’estat d’alerta:
Posem consciència al temps que hi dediquem i ens proposem anar-lo augmentant. Treballant l’estat d’alerta en moments de pau provoquem que de mica en mica anem gaudint de l’instant present. Que buidem d’especulacions il·lusòries i omplim de record present permanent.
