Pompeu Fabra volia establir una ortografia sistemàtica i simplificada.
Un exemple d’aquesta simplificació el tenim en la supressió de la h. Va aconseguir suprimir les h rere la c (Vich, amich, bosch…), que no tenien explicació etimològica ni fonètica, i d’altres h entre vocals (pahir, rahó, diuhen…), que s’escrivien tan sols per indicar que es feia un hiat entre dues vocals seguides. Però, tot i que era un ferm defensor de la supressió de les hacs, no va aconseguir eliminar la h etimològica inicial herència del llatí (home, hospital, història…).
Que era un gran defensor de la supressió de les hacs es pot demostrar en les frases següents: “La h inicial és un signe perfectament inútil. No representa cap so actual ni antic del català. La h de hora i paraules anàlogues no s’ha pronunciat mai en cap llengua romànica; quan aquestes llengües es formaren ja feia molt temps que la h llatina havia esdevingut muda”. (comunicació Qüestions d’ortografia catalana, de 1906)
Fabra tenia un model per argumentar aquesta supressió, l’italià, en què la h de l’inici dels substantius ha desaparegut. A nosaltres ens sobta, però els italians estan ben acostumats a llegir uomo, ospedale o istoria.
