Marta Marco i Viñas és una actriu catalana. Ha treballat en teatre, cinema i televisió. El teatre de Sant Miquel de Balenyà, acollirà Bèsties, una obra que va sobre una psicoterapeuta que repassa les repercussions d’un cas extrem: la filla de vuit anys de la seva pacient vol posar-se pits.
Amb ‘Bèsties’ has trepitjat gairebé tots els teatres de la comarca d’Osona.
Em sento molt afortunada. Crec que és una comarca que realment m’estima o és que jo em sento molt estimada per ella i això em fa molt feliç perquè he fet molt teatre aquí, és molt gratificant.
I aquest dissabte al teatre de Sant Miquel de Balenyà, que això és gairebé com jugar a casa.
Això és jugar a casa directament sobretot perquè m’ha programat l’Ernest, la meva parella, que fa aquesta tasca d’intentar que la gent vegi coses de qualitat en un teatre petit d’un poble petit.
Que un poble com Sant Miquel de Balenyà tingui la programació que té és tot un luxe.
Sí, crec que s’han ajuntat diversos factors, primer que des de l’Ajuntament es recolza que hi hagi aquesta programació i després que hi ha tres persones com l’Ernest Villegas, en Llopis i en Quim Blancafort, que són gent vinculada a la cultura i a la producció, i, sobretot al poble, perquè ho fan desinteressadament per fer que passin coses al seu poble.
Arreu on has anat, has tingut èxit.
Estic contenta perquè realment és un tema que jo crec que els qui som mares o pares ens toca i ens toca de prop i com a societat crec que està bé que ens fem aquestes preguntes sobre la hipersexualització dels nens.
De què va l’obra?
Jo soc una terapeuta que es diu Tesa, i m’assignen un cas arran d’una mare que se li ha retirat la custòdia a la seva filla perquè l’ha operat amb vuit anys i li ha implantat pits. La nena li va demanar i la mare va anar a Sud-amèrica i els hi va posar.
A partir d’aquí es parlen de moltes coses que tenen relació amb el que deies.
Parla de moltes coses, de les pantalles, de la dona virtual, de la pornografia, de la transsexualitat, del gènere, de la identitat, obre molts temes la Monica Dolan, l’autora del text.
L’objectiu de l’obra no és trobar resposta sinó remoure consciències no?
Curiosament, recordo una de les primeres entrevistes de les primeres prèvies que vam fer a Barcelona que una periodista em va dir que venia amb uns dubtes predeterminades molt clares perquè el seu posicionament sobre el que anava a veure era una percepció i quan va sortir de l’obra em va dir que no em preguntaria res del que tenia previst perquè havia canviat tota la concepció. Crec que això és el més interessant que proposa el text.
La grafia del cartell ens recorda a la pel·lícula de ‘Barbie’. Hi ha alguns paral·lelismes?
Sí, busca jugar amb aquesta cosa que tenim sobre com ha de ser una dona, de la dona hipersexualitzada, la dona que necessita anar a la cirurgia plàstica, que necessita reconvertir-se ella mateixa per buscar la seva identitat. Això és una part que a mi m’agrada molt quan ho explica la psicoterapeuta, diu que estem construint les nostres identitats des de fora amb l’ajuda d’uns pocs milers d’anuncis i crec que té molta veritat.
Has vist ‘Barbie’?
No, ha sigut un any d’aquells que ens ha costat molt. Anar al cinema és tot un repte. M’agradaria anar-hi, abans hi anava molt d’ençà que hem sigut pares i mares ens costa una mica més. Em falta ‘Barbie’, ‘Oppenheimer’ i ‘La sociedad de la nieve’.
La pel·lícula et fa un plantejament que et permet mirar-ho en prismes diferents.
Jo de petita havia tingut moltes ‘barbies’ i el primer que veiem era els pits que tenia, el cos que tenia i sobretot hi havia també una mirada masculina. Jo tinc un germà i la mirada era masculina sobre la Barbie. Crec que hi havia un parany aquí.
‘Bèsties’ planteja que depèn d’on es mirin certes coses la visió pot canviar. Entendre una mare que posa uns pits a una filla de vuit anys costa. Però en algun moment del teu monòleg t’ho planteges?
No, jo crec que el meu personatge intenta empatitzar amb la mare, l’intenta entendre, però sobretot intenta entendre que no és només culpa seva sinó que també posa els interrogants en la societat.
No hi ha només un culpable perquè si no seria molt fàcil trobar solució.
Clar, qui ven sostenidors per a nenes a partir de vuit anys amb push-up? Per què? Quin sentit té això? Per què la roba que es ven a les nenes ja és hipersexualitzada o les revistes on apareixen o els Tik Toks?
A més tu ets mare.
Sí, però d’un nen i el que intento és donar-li aquesta mirada oberta sobre el feminisme, sobre el que s’ha avançat i el que queda per fer i que sense la seva ajuda no es podrà fer.
Hi haurà més ocasions de veure l’obra al llarg del 2024?
Segur, ara de fet faig aquests bolos, però faig una parada perquè reprenem ‘La trena’ però just després torno a tenir tota una tongada de bolos. L’altre dia un company em deia que aquest monòleg és com tenir alguna cosa a la cartera i que pots anar utilitzant quan et ve de gust.
‘Merlí’ va ser tot un èxit no?
Sí, va ser una de les primeres sèries que va entrar en plataforma i això va fer que tingués molt ressò. La recordo amb molt d’amor, molt afecte, ens ho vam passar molt bé amb el Francesc, que és un gran company, i amb tots els nois que ho van donar tot.
La posada en escena de ‘Bèsties’ és senzilla no?
Només necessitem una taula i una cadira i de fet no ho necessitaríem, però a mi em va bé perquè hi puc posar aigua i els apunts.
Costa fer cine?
Costa, i a les dones de més de quaranta anys ens costa més. Ja es fan coses, però sempre es busca que hi hagi la solvència d’un nom al darrere, nosaltres aquí a Catalunya sí que ens coneix tothom, però a la resta del territori és més difícil. És complicat.
‘La trena’ que es farà a Torelló el 2024 hi haurà algun canvi?
Cap, quina alegria de muntatge. Ha set un regal d’aquells que passen dues o tres vegades en tota la carrera, però és un regal.
Toques el violoncel?
Faig el que puc, vaig estudiar molts anys al Conservatori de Badalona i vaig tocar molts anys el violoncel, però també fa molts anys que no faig violoncel, però de tant en tant li trec la pols.
Vas a gaires concerts?
Ho intento, a l’estiu sí, intento anar a festivals, m’encanta la música, però sí que estàs tu treballant costa.
Quin ha estat l’últim concert al qual has anat?
Va ser el Cabró Rock, recordo que hi havia Triquell, Joan Dausà…
Aniràs al d’aquest any?
Espero que sí, jo soc molt fan d’Oques Grasses així que esperem que sí.
Què més et regalarà aquest 2024?
He de dir que encara no puc dir-ho, però tinc dos projectes més que són molt emocionants.
Teatrals o televisius?
Teatrals. He rodat una sèrie d’Oriol Paulo que tinc una intervenció petita que crec que serà molt xula i si que he de dir que un d’aquests dos projectes teatrals ens retroba amb l’Emma Viladesau que feia molt temps que no treballàvem juntes i recuperem ‘El matrimoni de Boston’.
Això quan seria?
Això és 2024, però cap a l’octubre, novembre, però em fa molta il·lusió.
Ja hi heu començat a treballar?
Bé, jo soc una persona que sí que m’agrada arribar al primer dia amb el text sabut. Normalment, són dos mesos d’assajos i encara no ho sabem. A mi m’agrada tenir dos o tres mesos abansaquesta aproximació al text i recuperar.
Com que ja la tens a la memòria potser t’encordaràs.
No ho sé, perquè hi ha vegades que necessites buidar aquests calaixos per entrar noves coses. Ara que estic recuperant ‘La trena’ i estic amb ‘Bèsties’ hi ha cops que costa. En tinc moltes ganes.
I l’altra proposta?
Aquesta no la puc concretar tant, és d’una autora que és d’aquí i som molt amigues.
