El cel del Vinalopó, blau intens, d’immaculada textura, encastat en els perfils d’una geografia de barrancs, de foies, vestida de grisos de carrasca i oliveres rabassudes, i verds maragdins de vinyes amb el fruit d’or amb vestes blanques. Blancs, també, de guix, que escriuen i dibuixen el paisatge d’Enric Valor. Un paisatge que el va marcar profundament de ben infant quan l’albirà des del balcó del capdamunt: “es veien les quatre serres que encerclen la Foia de Castalla: una vista en certa manera grandiosa i atractiva i sobretot diferent a qualsevol altra panoràmica del món: per a mi, el meu món d’infant, i embrió, junt amb molts altres elements com la gent, els costums i la llengua, de la meua pàtria”.
Va néixer al número 22 del carrer Major de Castalla, casa venuda pel pare de seguida a l’amic Carbonell. Llavors visqueren uns anys a la casa del carrer Amoroses, la de l’àvia paterna, Àngela Amorós. I, finalment, al número 24, la que ocupà sempre l’escriptor en les seves estades a la vila. La major part de la seva infantesa va jugar a l’hort “de quasi trenta metres de llarg, costat per costat dels altres horts de les cases veïnes”. Totes aquelles cases del carrer Major tenien una sala gran, la sala de l’hort. Allí, s’hi trobaven terratinents, amics del pare, i emprenien tots junts, elegants i distingits amb les seves capes, pel carrer Major polsegós, el camí de l’església, on tenien reservada la capella a la dreta de l’altar major, la de Sant Tomàs, “quasi plena de butaques còmodes on s’asseien tots a oir el sant sacrifici”. Però, “després de murmurar algun prec menor, es passaven tota la missa contant-se les plantacions que havien fet o les que pensaven fer”. Aquest ambient pesà inexorablement en els clímaxs de les seves novel·les fins al punt que podia exclamar, parlant dels records de la infantesa: “Una meravella! La meua infantesa l’aplique a certs personatges de les meves novel·les perquè jo, clar, ho he viscut.” El palau propietat dels terratinents Rico i Soler, avui en mans de l’Ajuntament, va ser el referent per recrear el dels Olcina, el casal de Sense terra promesa.
De petit ja va sentir el cuc de la llengua, la que havien portat feia segles uns repobladors del Rosselló, perquè si no com es mantindrien vives paraules com ruscada i ruscadera en lloc de bugada i bugadera o provença, la mateixa amb què a Perpinyà denominen el vent de nord-est o gregal. Tan lluny i tan a prop, de Salses a Guardamar. Joan Coromines, en la seva estada a la Foia, li digué que s’hi conservava un català molt sòlid. Valor fou format en castellà, a casa; el pare els facilitava L’Esquella de la Torratxa i els ensenyava el català, simultàniament: “O siga el català d’abans de Fabra”, remarcava.
El pare, nascut a Penàguila i arrelat a Castalla, tingué sens cap mena de dubte un paper decisiu en la formació intel·lectual i sensible del fill. Quan aquest tenia nou anys, ell se’n va anar a Alacant i li va comprar una màquina d’escriure Yost nord-americana. Valor tenia el neguit d’escriure una novel·la. El pare li digué: “Doncs mira, fas una descripció, o un petit conte o un succeït.” Ell però, va començar El secret del castell. La Penàguila era present en les seves contalles perquè: “Del meu pare rebia contarelles i històries més o menys familiars de Penàguila.” I així fou que aquest material passà a formar part de l’extens i ric corpus rondallístic valorià: “Cal dir-vos de bestreta que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes.”
La mare també fou decisiva en l’alimentar la fascinació per les històries populars. Li contava “Abella”, versió local del tema de la Bella i la Bèstia. I decisiva fou la saviesa popular de la serventa Antònia Bernabeu, la Tona o la Toneta, que li va transmetre la història de “Les velletes de la Penya Roja”, literaturitzada per ell molts anys després amb gran interès. Totes les contalles embolcallades sempre per un gran poder de suggestió i un intens to narratiu: “La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés…”
L’oralitat narrativa el fascinà i així fou, amb els anys, que es convertí en un indispensable recuperador del temps perdut al País Valencià pel que feia al llegendari i a la rondallística. Amb un cert retard, des dels paisatges rurals de les valls del Vinalopó i amb incursions a l’Alcoià i la Costera, recuperava el sentit genuí de la llengua popular. Ell va ser qui va alçar la llebre de la presència de la llegenda del comte Arnau pels topants de Biar. A la rondalla “Les animetes”, hi fa aparèixer el cavaller del Cantal d’Arnau. De fet, tota una literatura, la seva, que teixeix amb la passió pel lèxic, la fascinació per la toponímia i els paisatges i la rara habilitat de crear un discurs narratiu directe, penetrant, sense afectació.
Qualsevol miranda era i és bona per saludar “tots els tossals i carenes coneguts, que s’albiraven des d’allí: l’Aitana, el Puigcampana, el Cabeçó d’Or, el Carrascal, l’Ull del Moro, la Mariola, el Benicadell, l’Almudaina, la Serrella…”. Qualsevol poble pren amb la seva sensibilitat volada poètica: “Finestrat té molt belles coses […] Presidint tan singular formosor, talla el cel l’espasa gegantina del seu inaccessible Puigcampana.”
Llimava la llengua en el banc de la tradició popular, però, ben aviat, tingué consciència del molt que quedava per fer en altres nivells, al sud del país. Sense ell, Fuster i Andrés Estellés la literatura al País Valencià seria, a hores d’ara, probablement inexistent o totalment residual. I endegà gramàtiques, diccionaris i vocabularis adreçats a popularitzar l’aprenentatge de l’idioma. I s’imposà el deure i també el plaer de desdoblar-se en narrador culte. A les seves novel·les i contes, que, com Valor deia, tenien tant d’autobiogràfics, immortalitzà alhora els escenaris, les bambolines d’una societat agrària, la de Castalla, que gràcies a ell i al suggeriment del professor Vicent Escrivà quedà fixada en el Cicle de Cassana. Una marca literària més a sumar a les de Villalonga, Porcel, Cabré…
El mític mas de Planisses té un protagonisme clau en el seu locus amoenus. Situat a mil setanta metres d’altitud: “Aquest mas em va inspirar per a parlar del mas de l’Almussai en les tres novel·les del Cicle de Cassana.” Planisses, espais de caceres, una de les seves altres passions. Als set anys, el seu pare li va prendre la mida “per a una escopeta del 28 (de les més petites) i ja m’arribava el dit a la clau per a poder disparar. Des d’aleshores he caçat fins als 72 anys, en què vaig pensar que podia matar-me per un barranc.” Treballant a Elda anava amb la colla de caçadors majors travessant els descampats i marjals entre Villena, Elda i Monòver. Tords, llebres, conills…, la terrerola a la Ribera i a la Plana de Castelló, la perdiu de Picassent, alguna temptativa amb les fotges de l’Albufera…
Home discret, modest, es va crear una imatge pública de senyor de València sempre amb vestit de mudar, ulleres remarcades i modernes, un bigotet que li equilibrava la finor del rostre i l’etern barret, portat amb una elegància extrema. Avui, de les fotos estant, sembla que estigui sempre a punt de treure-se’l cerimoniosament, com si digués: adeu-siau, aquí teniu el meu modest llegat, “que no té res d’extraordinari. He intentat acomplir la meva obligació. […] L’amor a la llengua primer, després l’amor a la narrativa”.
