En el moment actual, què vol dir la República Catalana? Quin és el seu horitzó i sobre quines bases es construeix? Aquestes i altres preguntes se les han plantejades Enric Marín i Joan Manuel Tresserras a ‘Obertura republicana’ (Ed. Pòrtic), un assaig que fuig de l’actualitat més immediata i aixeca la vista cap a l’horitzó. Una tesi que el sustenta: no som exponents d’un nacionalisme que es tanca en ell mateix, sinó d’una visió oberta en clau republicana.
Aquest és un llibre per resituar el sobiranisme després del que ha passat el darrer any i mig? No diré un full de ruta, però sí una carta de navegar…
Hi ha una interpretació de la revolta catalana, i sobretot del cicle que va de 2012 a 2017, i un diagnòstic. I a partir d’aquests, una proposta de debat. Creiem que és molt important que hi hagi un debat obert i plural dins del republicanisme català, perquè estem més bé que mai però encara no hem culminat.
I què hem de fer per culminar?
Per començar, afinar el diagnòstic i el projecte. Consolidar majories socials més àmplies. Amb aquest llibre, modestament, volem contribuir al debat.
Des d’una posició concreta? No amaguen en cap moment que ho fan des de les esquerres…
Des de l’esquerra, però pensada per al conjunt del país. Una proposta progressista, des de la sensibilitat independentista, per definir un projecte republicà majoritari. No és de puresa ideològica, o d’anticapitalisme rabiós. És assumible per a àmplies majories de la societat catalana. En la part de propostes, definim el paper de la cultura, de l’economia, de la política –el concepte de la República– i situem Catalunya, i Barcelona, en el context de la globalització.
Què vol dir avui el republicanisme, si hi ha la confusió encara de saber si la República està declarada o proclamada, o ni una cosa ni l’altra?
La proclamació va ser simbòlica, sense traducció administrativa ni política, i sense reconeixements internacionals. És una fita en un procés de llarg recorregut per aconseguir la República Catalana. Si ho mirem amb perspectiva històrica, veurem que ja fa anys que es va començar a formular, i que és probable que no culmini de forma immediata. El projecte republicà no és per a impacients ni cansats. Fugim dels fulls de ruta amb calendari rígid, perquè la política sovint és imprevisible. Però sí que hi ha una idea important: el republicanisme ha de tenir capacitat de compartir un diagnòstic i definir una unitat estratègica en els objectius. Només així estarem en condicions de fer, d’una vegada per totes, majories socials cada cop més incontestables al voltant de la República. Hi ha una idea d’Òmnium que m’agrada molt: la del 80%.
El percentatge de catalans que està a favor que puguem decidir el nostre futur?
Hi ha un 50% que ja ha fet el pas de decidir que la sobirania que volem és la d’una república independent. Un altre 30% està d’acord amb l’ideari republicà i el dret a decidir, però el veu més en termes de cosobirania. Suma un 80%, una base solidíssima per continuar fent política.
La resta, són impossibles de convèncer?
L’altre 20% no està pel dret a decidir i pot sentir, fins i tot, una distància emocional respecte a la catalanitat. Però no podem deixar mai de pensar en el conjunt del país. El projecte republicà no ve des de dalt, neix de les classes populars. Catalunya té una singularitat: una capacitat d’autoorganització basada en una riquesa extraordinària de la societat civil. És un tresor que tenim. A partir d’aquest tresor, és imaginable pensar en projectes polítics.
Parteixen del fet que les majories actuals estan consolidades i sempre s’anirà creixent. Però no són una mica optimistes? Al Quebec, per exemple, l’independentisme ha reculat.
En el cas del Quebec, com en el d’Escòcia, tant el Canadà com el Regne Unit els van reconèixer com a subjecte polític, van negociar un referèndum i el van guanyar els estats. En el cas del Regne d’Espanya, ni reconeixen l’altre, ni volen un referèndum. I encara que sembli una paradoxa, per això mateix no el guanyaran mai. No sé si al final hi haurà referèndum acordat, però hem de centrar tots els esforços, el diàleg i la persuasió, aquí i fora d’aquí, en aquest objectiu.
Però, i si l’Estat continua sense acceptar-ho?
Quan el vot declaradament independentista al Parlament representi el 55% o 60%, o més, això seria imparable, vulguin o no vulguin.
No n’hi ha prou amb un 51%?
En una democràcia de molta qualitat, potser sí. Però el Regne d’Espanya no la té. I no estan disposats a negociar civilitzadament un referèndum. En termes d’opinió pública internacional, encara no hem pogut acreditar que siguem ni aquest 51%, perquè hem fet eleccions plebiscitàries o un referèndum amb una participació menor de la que tocaria perquè hi ha hagut repressió de l’Estat. Hem de poder acreditar que la gent que vol crear un nou Estat som més del 50%, com a mínim.
“S’ha d’explicar més que no anem a fer la nació des de l’Estat, sinó l’Estat des de la nació”
Diuen al llibre que hi ha una part de la població, la unionista, que va reaccionar de manera identitària al creixement de l’independentisme.
Un Estat té molts recursos per generar por en la ciutadania, i un dels més importants és la por identitària. Com que no tenen projecte per a Catalunya, el que han fet és intentar fracturar-nos internament. Com ho han fet? Amb un parell d’idees força: si els independentistes guanyen tu seràs estranger al teu país, i posaran una frontera que et separarà de les teves famílies. Han dit més coses: si guanyen, tu no tindràs pensions. Ho conec bé: la meva mare té 87 anys i viu en un barri popular de Barcelona i és testimoni que ho van fer circular. De les mentides més immorals que han dit. Tenen molts recursos per fabricar fake news.
Com s’hi pot fer front?
Explicant –i no ho hem fet prou encara– que el projecte català no és identitari. S’ha d’explicar més que no anem a fer la nació des de l’Estat, com històricament ha pretès fer Espanya, sinó l’Estat des de la nació. Partint de la seva diversitat constitutiva. Es pot estar a favor de la República sentint-te tant espanyol com català. Hi ha moltes maneres de sentir-se català. Pensi que aquí es parlen tres-cents idiomes i això vol dir que, com a mínim, hi ha tres-centes formes possibles de sentir-se del país, des de la condició inicial de senegalès, amazic o colombià. No soc ingenu, això costa de gestionar. Però hem de mostrar que anem a definir una identitat de projecte compartit al qual tothom hi és convidat sempre que accepti les regles bàsiques del joc: respecte a la diversitat, laïcitat, respecte a la tradició del país… fent això, és qüestió de temps.
Quins errors ha comès el sobiranisme fins ara?
Un d’ells, pensar que estàvem en una guerra de moviments, quan era una guerra de posicions, segons els termes en què ho definia Gramsci. Una posició, per exemple, és que tenim una administració pròpia, una policia, un Parlament… el que no podem fer és maltractar el govern, els ajuntaments, el sistema comunicatiu propi… això és absurd. Cal ser prou intel·ligents per veure que hem de blindar les nostres posicions i guanyar-ne de noves. Un altre dels errors, en aquest sentit, va ser trigar mesos a fer un govern, i mentrestant deixar-nos governar des de Madrid. És imprescindible que els Mossos, els mestres o la Corporació se sentin protegits.
Una part de l’independentisme els dirà que això és no moure’ls de lloc. “Tenim pressa.”
La pitjor manera de no avançar és desconnectar de la realitat. Si no estàs connectat a la realitat, res del que facis a continuació tindrà sentit i serà operatiu. Hem de partir d’una interpretació correcta d’allò que ha passat i una identificació ajustada del punt en què som. Així podrem dissenyar una estratègia per avançar. No hi ha dreceres.
S’acosten eleccions. Quina ha de ser l’estratègia els propers mesos?
Cada vegada que hi hagi eleccions –europees, espanyoles… però sobretot les del Parlament– hem d’incrementar el suport a les candidatures independentistes. De manera inequívoca. Si això es fa en tres anys, en deu o en quinze, tant li fa. Jo soc independentista des que tinc ús de raó, i d’això ja fa més de quaranta anys. No em ve d’uns més. Sé que això no és un soufflé, com deien. Les condicions en què es va definir l’autogovern en la transició han quedat desbordades per dues raons. La involució del règim del 78 i les condicions imposades per la globalització, que obliga a definir els estats i les nacions. En aquestes condicions, ser subestatals ens condemna a ser residuals.
Qüestió de supervivència, doncs?
O tenim Estat propi, o en el context de la globalització acabarem diluint-nos com a cultura i com a societat. I no podrem definir polítiques socials equitatives.
Seguint en aquesta mirada cap enfora… el procés va començar europeista i s’està tornant euroescèptic, no creu?
El projecte de República Catalana no és de separació, és de més integració en el marc europeu. Encara que l’indocumentat d’en Borrell digui que això és com el Brexit, som exactament el contrari. No volem separar-nos d’Europa, volem una relació igualitària amb Espanya en un projecte de més integració europea. Crec un error que una part de l’independentisme es declari no europeista.
El catalanisme, segons vostès, s’ha tornat més independentista a mesura que l’esquerra hi guanyava pes. No tothom hi estarà d’acord…
La petita i mitjana burgesia de la Lliga va definir el projecte noucentista de la Catalunya Ciutat. L’abandonen de seguida. Donen suport a Primo de Rivera i després, amb Cambó, a Franco. Després d’això ja no hi ha cap altre projecte burgès de país.
Ni el de Jordi Pujol i Convergència?
No és exactament burgès-tradicional. Una part molt important del suport que té ve de classes populars. El porciolisme, el pujolisme i el primer maragallisme són una interpretació actualitzada de la Catalunya ciutat noucentista. Però després, amb Aznar, deixa de tenir sentit: ell formula un projecte d’Espanya que ens exclou. I les classes dirigents catalanes no tenen cap projecte alternatiu. En aquestes condicions, qui ha de definir el futur? Les classes populars.
