L’efecte devastador de les crisis econòmiques s’intensifica en el cas de l’Estat espanyol. Tota mena de dades ho certifiquen, però n’hi ha tres de recents que són especialment significatives, i estan referides al PIB per càpita, un cop aplicat el mecanisme corrector dels IPC. El 2022 els espanyols tenen menys PIB per càpita que el 2008, quan va començar la crisi. S’han empobrit. En el mateix sentit, la confluència amb les mitjanes europees que s’havia anat aconseguint amb l’entrada en vigor de l’euro, s’ha vist frenada per la suma de les crisis financera de 2008 i del coronavirus. Ara, la distància entre Espanya i la mitjana dels països de l’eurozona és la mateixa que a començament de segle, gairebé trenta punts percentuals. La tercera dada és més recent, amb l’indicador del descens del PIB per càpita en el primer any de la crisi del coronavirus: a Espanya va baixar el doble de la mitjana europea.
Pocs països europeus poden presumir d’haver superat els forts cops que van suposar les dues crisis amb suficiència, però mentre que alguns mostren una certa solidesa que els permet aturar l’impacte, primer, per engegar posteriorment un camí de creixement, els països del sud, i particularment l’Estat espanyol, posen de manifest que, o bé les mancances estructurals són molt profundes, o bé que els seus governants no disposen de les eines o dels coneixements per revertir la situació. O bé el pitjor dels escenaris, que sigui una suma de totes dues explicacions.
El cas és que la frenada per les crisis deixen l’Estat espanyol en una situació anàloga a la dels ciclistes que passen pels defalliments a les etapes de muntanya. Es queden clavats i van veient com els rivals els superen sense tenir esma per posar-se a perseguir-los. Ha estat així com països amb menys trajectòria a Europa, com Eslovènia o Xipre, ja han superat el PIB per càpita espanyol. Els països de l’Est poden estar experimentant un efecte similar al que va tenir Espanya en els primers anys d’accés a la Unió Europea, primer, i la zona euro, posteriorment. Però també es pot donar la circumstància que estiguin sabent aprofitar millor aquesta conjuntura. L’entrada a Europa acostuma a venir acompanyada d’inversions europees. Ja va ser així amb l’entrada d’Espanya, quan van arribar grans fons que es van destinar a infraestructures dubtoses i que van contribuir a inflar una bombolla constructora l’esclat de la qual va portar a conseqüències que encara s’estan pagant en l’actualitat.
Els primers indicadors de la crisi pel coronavirus no deixen tampoc en el millor lloc l’Estat espanyol. A finals de l’any passat, una anàlisi de la revista The Economist ja posava de manifest que Espanya era el país europeu que havia tingut una caiguda més gran del PIB, amb més impacte sobre les economies domèstiques (el descens més gran en ingressos a les llars) i entre els que havien tingut una reducció més elevada en les cotitzacions de les empreses. El condiment de tot plegat és que aquests registres s’estaven produint amb un gran increment de l’endeutament públic.
No són les millors bases per a la recuperació i això s’està reflectint en l’evolució dels últims mesos, amb la guerra a Ucraïna com a teló de fons. El vigor en la recuperació que s’apuntava un cop superades les grans restriccions per la pandèmia s’ha vist frenat de cop. És cert que hi ha turbulències internacionals incontrolables, com els increments en els costos energètics o les dificultats en els subministraments de primeres matèries, però de nou la crisi està sacsejant amb més força l’Estat espanyol que els socis europeus.
El PIB del primer trimestre ha crescut el 6,4%, tant a l’Estat com a Catalunya, en termes interanuals. No és gaire difícil trobar els motius d’aquest fort creixement. En el cas de Catalunya prové dels serveis, que en el primer trimestre de l’any passat estaven encara en situació d’hivernació, amb la restauració sota mínims i amb les fronteres gairebé tancades al turisme internacional. No és estrany que els serveis s’hagin enfilat a Catalunya el 8,9% interanual. És la causa principal per la qual es creix per sobre de la mitjana europea si es compta la taxa dels últims 12 mesos. Però la dada significativa és el mínim creixement trimestral, que només ha estat del 0,1%. Espanya ha crescut en aquest primer trimestre el 0,3%, i la Unió Euopea, el 0,4%. És cert que es pot percebre que l’abril haurà estat lleugerament millor que el març, perquè el turisme –amb la Setmana Santa com a principal exemple– haurà empès l’economia, però és simptomàtic que la indústria estigui molt ressentida pel context internacional, sense gran capacitat de reacció.
Potser encara és aviat per arribar a conclusions, perquè els esdeveniments internacionals distorsionen tendències, però no deu ser gaire aventurat apuntar, a la vista de les dades i amb els ulls en el present, que les polítiques d’austeritat que es van receptar en l’anterior sortida de la crisi segurament no van ser les més aconsellables, però que el canvi d’enfocament que s’està aplicant actualment tampoc sembla tenir un efecte gaire diferent en el cas de l’Estat espanyol. Les dades semblen indicar, per tant, que hi ha problemàtiques de base. Els fons europeus estan ideats per introduir canvis en les estructures econòmiques i això seria una bona oportunitat per canviar la tendència, si se sabessin invertir com cal. Però, a la vista dels precedents, més val optar per la prudència i no esperar grans resultats, almenys a curt termini.
