Ara fa 34 anys, abans de reformar el Cirvianum per convertir-lo en el que va ser en aquell moment el primer teatre públic modern d’Osona, l’Ajuntament de Torelló va decidir crear la figura d’un tècnic de Cultura que, a més, fos programador i gestor de la sala. Pep Tines, actor acabat de llicenciar en Art Dramàtic, va ser l’escollit. Es va jubilar el maig passat en el càrrec, i ara intensifica la seva activitat creativa en el món del teatre. Aquest divendres estrena en l’obertura de temporada del seu teatre.
Va ser pioner, en la seva feina. Es va haver de justificar molt en el seu moment perquè es contractava un tècnic de Cultura?
Va ser una mica fruit de la casualitat, com tantes altres coses. A finals dels anys 80 a Torelló era regidor de Cultura Jaume Ordeig i alcalde, Andreu Rifà, una persona que tenia també interès cultural. Jo havia sentit a parlar que es volia tancar el Cirvianum per fer-hi una reforma important. Un dia acabava de fer una funció de teatre a Vic, a l’Orfeó, i li vaig comentar que potser necessitarien alguna persona per gestionar-ho. Ells tenien aquesta idea també, i quan es va convocar el concurs oposició de la plaça m’hi vaig presentar i la vaig guanyar. En aquell moment estava fent El banquet de Plató al Teatre Romea, que el dirigia Iago Pericot, però veia que per seguir aquest camí no tindria més remei que anar a Barcelona, i se’m feia gros.
Per què va ser a Torelló i no a Vic, per exemple? A Catalunya, devia ser de les poblacions més petites amb una figura semblant.
Ja portaven un pòsit, es feia una programació més o menys estable a Torelló. Jo com a espectador hi havia anat a veure El Tricicle o els Joglars. I Jaume Ordeig era algú que tenia un concepte de polítiques culturals. Volia fer teatre, hi creia, i li agradava entrar en aquests àmbits. Quan se m’enduia a les primeres reunions de la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya que s’acabava de crear, anava coneixent els primers gestors culturals del país. Anàvem de bracet amb les grans ciutats, i vaig veure que aquesta relació era important. Igual que anar a veure fires o festivals, i a trobades professionals, tot i que quan portes uns quants anys veus que continuem parlant dels mateixos reptes.
Parlava de quan el Cirvianum encara no s’havia reformat. Hi ha estat en tota la vida útil del teatre i ara marxa quan la nova reforma sembla encaminada.
Ja estava prevista. La veuré, si tot va bé, però no la gestionaré. Tot i això, vaig intervenir molt en el preprojecte respecte a les necessitats tècniques. Un equipament com el Cirvianum té uns 25 anys de vida útil, i en algunes coses em sorprèn que hagin aguantat tan bé. Com les butaques, que eren força senzilles i encara aguanten! El dia que se’n trenqui una s’haurà d’anul·lar perquè no hi ha recanvis. Per cert, vaig plegar el 4 de maig, just quan feia 30 anys que s’havia inaugurat el Cirvianum.
Com ha entès la funció que havia de tenir aquest equipament a Torelló i a Osona? Sempre ha fet apostes sorprenents, que no les vèiem en altres escenaris.
Entenc que hi ha d’haver un servei a la població, i que tothom ha de tenir dret a anar al teatre i que se li programi alguna cosa que li agradi. Però hi ha una part d’aquesta funció que la pot fer una empresa privada tranquil·lament. I la funció social, de formació, de creació de nous públics, de suport a nous creadors… l’hem d’assumir o no?
La seva trajectòria demostra que vostè creu que sí.
Algú pot qüestionar-ho i dir que el diner públic ha de servir per satisfer el màxim de gent possible, però com que vaig néixer així com a tècnic jo sempre he pensat que el diner públic ha de servir per a alguna cosa més que no sigui pur entreteniment. I ens pertoca equilibrar-ho, fins al màxim que sigui possible. Un ajuntament com el de Torelló no havia de programar Lina Morgan, això ho tenia clar. D’alguna manera havíem de posar les eines perquè la gent aprengui què es el teatre, sense voler evangelitzar. I per això també vam inventar el Festus, perquè el públic que no venia al teatre en veiés a fora. Tot això són criteris subjectius, és clar, però per a això et lloguen i per això cobres.
S’ha entès bé amb els polítics, l’han deixat treballar?
M’han deixat fer i suposo que s’han refiat del meu criteri.
Hi ha algun objectiu que li agradaria haver aconseguit i no ha pogut?
Crear un hàbit, que el públic vingui al teatre refiant-se del programador, a cegues. Diria que pocs teatres ho aconsegueixen, excepte potser El Galliner de Manresa. Els noms més coneguts que surten a la tele són els que continuen omplint, i a vegades sap molt de greu haver tingut espectacles molt bons amb un centenar d’espectadors.
A Torelló sempre hi ha hagut inquietud teatral. Hi ha hagut bona relació amb el teatre amateur?
Tots els grups locals hi han tingut cabuda, tots els dies que han volgut. Fins ara, que sàpiga, no hi ha hagut cap queixa. També l’hem facilitat a altres companyies, professionals o amateurs, sempre que hem pogut, per fer estades.
Posi’m algun exemple concret d’això al Cirvianum.
La Calòrica. La primera vegada que van venir l’any 2017 ens va costar d’omplir. Quan van tornar més endavant, faltaven entrades. Si no haguessin vingut a llocs com el Cirvianum a fer aquell Fairflay, no tindríem La Calòrica. Sempre hi haurà gent a qui no li agrada descobrir coses, però en teatre (o en música) hem de pensar que els que ara ens agraden tant, hi havia un dia que no els coneixíem!
Ha explicat sovint que el Cirvianum és un teatre amb un ús molt elevat. I que no es limita als dies de funció.
Es pot utilitzar més de 250 vegades a l’any. Això compta també quan es ve a assajar, quan es fa teatre escolar… i sempre hem aconseguit anar-ho encaixant en horaris i dies. I estar de sort que els tècnics puguin tenir aquesta flexibilitat, aquesta predisposició de canviar horaris, de fer caps de setmana. A vegades teníem els tres dies ocupats.
On trobava tot el que programava? Ho anava a veure personalment?
Gairebé tot ho havia vist. I intentava anar a sis o set festivals cada any i anar-ne canviant un o dos per veure’n de nous. I dos o tres cops a la setmana, a Barcelona o en altres llocs. En música, potser no tant, pots escoltar, però en teatre allò que contractes ho has de veure.
Com veu l’ecosistema d’equipaments osonencs ara mateix? L’Atlàntida, el Cirvianum, l’Auditori-Teatre de Calldetenes, els Teatrets d’Osona…
Bé. Hi ha molts llocs per oferir espectacles en viu. Potser l’hauríem d’endreçar en algun moment, veure per a què els volem i els necessitem, una certa especialització. I sempre he pensat que havent-hi tanta oferta per contractar, havíem d’evitar duplicar-nos. Sobretot per donar opció al públic de veure més espectacles, excepte alguns que poden omplir a Vic i a Torelló perquè ja saps que tindràs un gran resultat, com ha passat fa poc amb La trena.
Té la fórmula per crear nous públics, que és allò que tot programador o polític cultural diu que vol fer?
No! (riu). A Torelló hem impulsat Xarxa, això sí. Fan espectacles on hi entra música, teatre, dansa… els nens i nenes aprenen. Tan sols la disciplina escènica ja és un gran aprenentatge. Els que no hi surten, van a veure els seus companys. Ara bé, aquests tornen al teatre? Pocs. Crear nou públic s’aconsegueix relativament, però s’ha de fer, s’ha d’intentar.
Ha portat espectacles aprofitant circuits de programació estatals. És un recurs que aquí l’aprofiten poc els teatres públics.
Jo crec que sí. Amb el programa Platea, per exemple, em sembla que som tres o quatre a Catalunya. A veure: si Espanya ens roba –i torno a tirar d’ironia– recuperem alguna cosa, no? A vegades són espectacles que valen 15.000 euros i ens en costen 2.000… no hauríem pogut pagar els Illana, per exemple. O Espejo Negro, la millor companyia del món manipulant titelles. Venen a taquilla, i el que no cobreixes amb taquilla ho paga l’Estat. Quin és el problema? Trobar companyies que tinguin un cert reclam, perquè si ja amb les catalanes ens costa, imagini’s amb una de gallega. I si vols programar en català, en tens de València i de les Illes.
Han passat pel Cirvianum alguns grans noms…
Juan Echanove, Imanol Arias o José Sacristán. Si tens la sort de contractar aquests actors, parlin espanyol o el que sigui… el dia del Sacristán vam tenir una petita protesta, perquè en una entrevista havia dit que no era independentista. Cosa que té tot el dret a dir, però aquest senyor no és un feixista!
Ara es dedicarà més a escriure, dirigir o produir? El tindrem obrint la temporada aquest divendres amb El darrer viatge. I continua en escena Catalunya + Q 1 Club, on actua vostè al costat de Pep Simon.
De moment s’han escaigut aquestes dues. D’una part, Catalunya + q 1 club, que ja teníem feta. I de l’altra, El darrer viatge, que al guanyar el Premi Lluís Solà i Sala de l’any passat, a Calldetenes, teníem clar que la volíem produir en un moment o altre. Primer vam pensar a fer-ho a Barcelona, però trobar-hi una sala és difícil. Nosaltres ja no som moderns: no parlem en castellà, no portem xandall i no posem micros. Avui en dia si no ets això o bé molt conegut, et costarà trobar un lloc. Ho dic amb aquesta ironia, però ho he comentat amb companys de professió: tenim un problema, i molt greu, amb la llengua.
On rau aquest problema?
En el fet que els actors i actrius no són prou conscients de la importància que té. A vegades m’esgarrifo i penso: com pot sortir algú amb aquest català a l’escenari? I parlo fins i tot del TNC: actors catalans que no vocalitzen, que no saben dir les esses, que parlen xava… Qui l’ha de defensar la llengua sinó algú que la té com a eina de treball? I no costa tant de solucionar, és formar-te. I potser alguns d’ells quan van a Madrid a fer un anunci es formen per no semblar catalans. Després ens omplirem la boca lloant que bé parlen el francès els de la Comédie o l’anglès els de la Royal Shakespeare. I el català, per què no? El meu problema deu ser que vaig ser deixeble de Lluís Solà i Sala i de Segimon Serrallonga.
El 8 d’abril de 2021, quan el món estava en plena pandèmia de la covid, els Mossos van interceptar a l’autopista AP-7, al Baix Empordà, un vehicle que havia circulat 30 quilòmetres en direcció contrària. La sorpresa dels agents va ser veure que a dins, a més del conductor, hi havia el cadàver d’un home de 88 anys que feia dies que era mort. Després vam saber que era la seva parella, i que havia mort durant un viatge que feien. Aquest fet va cridar l’atenció de Pep Tines, i va ser l’esperó per escriure El darrer viatge, el muntatge teatral que estrena aquest divendres al Teatre Cirvianum. “Sembla que l’home va morir de mort natural, no hi ha gaire més informació i tampoc he volgut investigar més, a partir de la notícia que va publicar Tura Soler a El Punt Avui”, diu Tines. Tot eren preguntes: “Com algú pot arribar a conduir quilòmetres i quilòmetres amb el seu company mort al costat? Té alguna explicació psicològica, segur, però com ho feia? On dormia, i on menjava?”. I tot això, amb les restriccions que hi havia per la covid. El text parla de l’amor, en el fons d’aquest darrer viatge en què volien anar a llocs on la parella ja havia estat. Però també de la por a la solitud, de la dificultat d’assumir l’absència de la persona estimada. El que ha fet Tines és crear els personatges (en Hans i en Raül), que interpreten els actors Jordi Arqués i Pep Simon. La direcció ha estat a càrrec d’ell mateix i Cacu Prat, que comparteix amb Tines la companyia Teatre eSseLa, ara mateix una de les poques que hi ha a Osona en l’àmbit professional. La seva intenció és portar l’obra en gira. Aquest muntatge és un dels nou espectacles teatrals, dos musicals i un de circ que formen el gruix de les propostes del Teatre Cirvianum per al darrer trimestre de l’any.
