“No vull que em digueu Mariona. Em dic Roc. Si em dieu Mariona, no contestaré.”
La primera vegada que la meva filla Mariona —el meu fill Roc— ens va sortir amb aquest estirabot ens ho vam prendre com un joc, com una fase passatgera. Coses de nens. Ja li passaria. El meu marit va estrafer aquell somriure fals tan típic d’ell quan no sap com encarar una situació que el supera: “Roc, oi? Vols que et diguem Roc, Mariona?” Com si tingués preparada la resposta, va contestar abans que el meu marit acabés la pregunta: “Li tinc tírria, a la Mariona. No en vull saber res. A partir d’ara, Roc i només Roc.” La nostra filla tenia nou anys i en aquell moment encara no ens imaginàvem que la decisió era ferma: en Roc havia arribat per quedar-se i la Mariona se n’havia anat per sempre.
Estic mentint una mica. Sí que havíem intuït que la nostra filla no era com les altres nenes de la seva classe i del barri. No, no em refereixo als estereotips que potser us venen al cap: no era un xicotot ni li agradava barallar-se ni perseguir sargantanes per arrancar-los la cua. Tot era més subtil, i potser per això fèiem veure que no ens n’adonàvem. Si els senyals haguessin estat més clars, ho hauríem entès i acceptat abans? No n’estic segura, és possible que la nostra reacció, i en especial la del meu marit, hagués estat fer tots els possibles per mirar de reeducar-la. O sigui que potser va ser la seva subtilitat el que la va salvar. Per entendre’ns: quan l’àvia li regalava una samarreta de color rosa pàl•lid adduint que seria una nena molt maca, la Mariona més aviat arrufava el nas; quan la tieta s’entossudia a jugar a nines amb ella, la Mariona no hi posava gaire interès, i si la tieta gosava dir-li que “a les nenes els agrada molt jugar a nines, t’hauria d’agradar jugar-hi”, la meva filla simplement contestava: “I a mi què, el que facin les nenes?” Ens havia sortit una mica rebel, això és tot, pensàvem. Que ens digués que volia els cabells curts a principis de juliol ho vam atribuir al fet que aquell estiu era especialment calorós. Si fins i tot jo em vaig acabat tallant la cabellera! La cosa no anava més enllà d’aquests quatre detalls. Però eren detalls significatius. Una altra cosa és que no ho volguéssim veure; o, més ben dit, ho vèiem però vam decidir –sense parlar-ho entre nosaltres– que no hi donaríem cap importància, no fos cas que el sol fet de donar-li’n fos un incentiu per a ella, per continuar desenvolupant aquesta faceta poc de nena amb què ens sorprenia de tant en tant.
L’endemà del “No vull que em digueu Mariona. Em dic Roc” no havia canviat d’opinió. Ni l’endemà passat, ni el següent. Cada vegada que la cridàvem pel seu nom de naixement, girava la cara. Si perdíem la paciència, es posava feta una moto. No era una rebequeria, l’hi anava la vida. D’això, és clar, ens en vam anar adonant després, de moment ho vivíem amb una certa angoixa. Ja no feia gràcia, ja no era un joc, ja no tenia pinta que fos una fase passatgera. Passaven les setmanes i, en pro de la convivència, d’evitar crits i batusses i males cares, vam acceptar que a casa li diríem Roc. Bé, torno a no ser exacta del tot. No és que ho acceptéssim, és que de forma més o menys natural vam començar a dir-li Roc per facilitar-nos la vida. Fora de casa continuava sent la Mariona. El que no pot fer una mare és ignorar els senyals que li envien els seus fills, i el senyal que la Mariona m’enviava cada vegada que li deia pel nom masculí era d’una felicitat immensa. Estava agraït, se sentia a gust, un dia fins i tot se’m va llançar als braços i em va omplir de petons. La Mariona havia esdevingut tabú. Si algun dia encara se’ns escapava el nom femení, la cara de rebuig que ens brindava era suficient perquè rectifiquéssim a l’acte. La Mariona era una desconeguda que no era benvinguda a casa. A casa només hi havia lloc per en Roc.
Si em concediu un incís, us diré que, ara que han passat nou anys i en Roc ja és un adult acabat d’estrenar de divuit, amb tots els alts i baixos de la seva edat, penso que algun dia el seu ell haurà de fer les paus amb la seva ella. Ell la va rebutjar a ella per trobar la seva identitat autèntica. Ho comprenc, fins i tot el meu marit ha acabat acceptant-ho, no sense oposar-hi resistència. Definir-se vol dir seleccionar, seleccionar vol dir rebutjar. I ell tenia clar que per definir-se com a Roc havia de rebutjar la Mariona, però en algun moment –potser encara ha de passar un temps– s’adonarà que hi ha la possibilitat de ser ell sense necessitat d’avergonyir-se d’ella. Ella se’n va anar, forma part del passat; ella és qui va fer-lo adonar que no volia ser ella. Ella va ser qui li va donar la possibilitat de desprendre-se’n per esdevenir ell. Ell, tard o d’hora, li acabarà agraint a ella la seva enorme generositat, que l’hagués deixat marxar sense fer-li més preguntes que les justes per reafirmar-lo en el que ell desitjava, que era no ser ella.
No va ser gens fàcil. Si als que ens l’estimem ens ha costat d’acceptar-ho, no cal ser una llumenera per deduir les reticències de la resta de la societat. Començant per la família, la família que no és directa però que actua i et pressiona com si ho fos, passant per amics i coneguts i acabant, és clar, amb la gent del carrer –aquelles mirades de reprovació, aquell posat de voler salvar una criatura de la perversió d’uns pares “massa moderns” que “acabaran infligint un dany irreparable a la seva filla”, aquells rictus de desconcert, aquells riures dels imbècils mofant-se’n a la cara, aquella agressivitat de gent que (ves a saber!) potser veuen en Roc com un mirall incòmode on no els fa cap gràcia veure’s reflectits, qui sap si per por de reconèixer en ell una valentia que menyspreen perquè no sabran tenir-la mai.
No, no va ser gens fàcil. I no ho serà. Encara ha d’acabar els estudis, encara ha d’enfrontar-se a les primeres entrevistes de feina, als prejudicis més que probables dels gestors de recursos humans, als futurs companys de feina. Per sort, encara té tota una vida per endavant per configurar-se un món a mida de les seves necessitats.
D’aquests nou anys, que van des del primer “No vull que em digueu Mariona. Em dic Roc” fins ara, em quedo amb un moment. Un moment que, si em permeteu el clixé, em quedarà gravat a la memòria per sempre. Tinc ganes d’explicar-vos-ho i aquest és el motiu que m’ha fet decidir a emprendre aquest relat. És el moment en què vaig entendre que no hi hauria marxa enrere:
Va ser fa cinc anys, al principi de l’adolescència d’en Roc. Tot just li havien començat a despuntar els pits. Un dia el vaig enxampar posant-se unes tires elàstiques molt cenyides, que no li feien cap falta perquè el poc desenvolupament pectoral que presentava es podia confondre perfectament amb greix corporal –encara no era el moment, encara no era un signe de feminitat!–. La seva resposta, és clar, va ser contundent: “Són per dissimular-me aquesta merda de tetes que m’estan creixent.” Aquesta és l’expressió que va fer servir: “Merda de tetes”. Vaig respirar fondo: “Ja ho sé, Amor, però és que et faran mal. No et calen. No… espera un temps… encara no.” Em vaig sorprendre no sabent gestionar gaire bé la situació –una no s’adona que no està preparada per a certes coses fins que no s’hi troba–. Va insistir-hi, convençut, impassible, amb la determinació d’algú que ja ha pres una decisió i no es planteja ni remotament de renunciar-hi: “No em fan mal. Són tires esportives i només m’estrenyen una miqueta, estic bé.” Em va contestar amb tanta naturalitat, que de seguida va deixar de preocupar-me. El meu marit no s’hi va fixar. Aquell cap de setmana havíem quedat per anar a una excursió guiada per la muntanya. Érem en Roc, jo i un grup de persones de la comarca. Coneixíem algú, però la majoria només eren coneguts de vista, d’haver-nos creuat algun dia al supermercat o pel carrer. El meu marit va decidir a última hora que no vindria perquè li havia sorgit un imprevist a la feina. Era una excusa tan recurrent, que no em vaig ni molestar a insistir: senzillament no li venia de gust anar d’excursió i la seva manera de fer-m’ho saber era dir que tenia feina.
Era mig matí i anàvem seguint un caminoi, muntanya amunt, amb el guia i la resta del grup. La majoria eren famílies amb criatures. Des del primer moment el guia es va dirigir a qui havia sigut la Mariona com a noi, amb naturalitat. En Roc tenia tretze anys i s’havia presentat com a Roc, com no podia ser d’altra manera. Amb els cabells curts i la roba que duia t’hi havies de fixar molt per adonar-te que biològicament era una noia. Quan vam passar prop d’un riu el guia va cridar: “Tothom que vulgui pot banyar-se!” Com que ningú no es movia, perquè encara érem a l’abril i feia una mica de fresca, el mateix guia, per fer-nos perdre la vergonya, va ser el primer de treure’s els pantalons i la samarreta i es va llançar a l’aigua. En Roc no s’ho va pensar dues vegades i també s’hi va llançar, amb aquella espontaneïtat típica de l’edat. Portava banyador de noi, però també duia les tires elàstiques cenyides al tors per dissimular-li els pits. En aquell moment els nervis em van paralitzar. Em vaig marejar. Si no fos perquè estava envoltada d’arbres que em van servir per agafar-me, hauria caigut a terra. Mai no havia tingut el meu fill exposat així, amb el seu problema, indefens davant de la mirada dels desconeguts: presentat com a Roc, amb els cabells curts, l’actitud de noi, el banyador masculí… i aquelles tires elàstiques que el delataven.
Però llavors va passar. És a dir, el que va passar és que no va passar res. El guia va tenir dos segons de desconcert i després va continuar com si res, fent bromes amb en Roc i esquitxant-se l’un a l’altre dins de l’aigua. El meu fill creixia en confiança. Ningú més no es va banyar. Jo tenia els cinc sentits posats al meu voltant pel que pogués passar, però la resta d’excursionistes tampoc no va fer cap comentari, o almenys tothom va saber ser discret davant nostre. Després d’uns minuts el guia i en Roc van sortir de l’aigua, es van vestir i vam continuar l’excursió. “M’ho he passat molt bé, Mama. T’hauries d’haver ficat a l’aigua amb nosaltres!” El guia em va picar l’ullet amb complicitat: “El teu fill té el nom que li correspon: serà fort com un roc.”
I en aquell moment vaig recuperar forces i em vaig sentir plena de confiança. Per primera vegada vaig ser plenament conscient que no hi hauria marxa enrere, petés qui petés, vingués el que hagués de venir. Plena de confiança en mi mateixa, en en Roc i en el món on li tocaria lluitar per sobreviure. Em vaig sentir estranyament relaxada. Llavors ho vaig saber. Vaig saber que se’n sortiria.
Relat guanyador del concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU de 2019
