Rovira i Rubira Editors és una firma en situació precària que als anys 80 del segle passat troba una mina d’or: s’especialitzen a maquillar biografies de persones vinculades al règim de Franco. Però Sebastià Rovira, un dels dos editors, surt d’aquest paper per explicar la història real d’un d’aquests individus, don Plàcid Escolà. Un home execrable i sense escrúpols, sorgit de la misèria, que fa una fortuna en la postguerra. I que tindrà molt clar, quan als anys 60 vegi que les tornes poden canviar, que caldrà fer el que sigui per continuar en el negoci. Ell està a les acaballes, però fa l’encàrrec al seu fill, l’Eugeni.
Vostè i jo, aproximadament, vam créixer veient com es glorificava la Transició. I ara hem vist com aquest mite queia.
En relació amb això, faré una petita prèvia. Vostè, jo i tothom hem tingut unes vivències de caràcter familiar que condicionen per força la percepció de qualsevol fet històric. En el meu cas, provinc d’una família que –tant per la branca paterna com per la materna– va perdre la guerra. Aparatosament. I la percepció que pugui tenir jo de què significava la Transició no serà la mateixa que la d’una persona que vingui dels que van guanyar-la. O la d’una família (i diria que són la majoria de casos) que no els hagués afectat ni en un sentit ni en un altre. A alguns els podrà semblar decebedora, la Transició, i a altres un acte de noblesa. En això he estat curós, de saber d’on vinc jo i d’on venen els altres i no fer uns judicis de moral arriscats.
Ho deia també en el sentit del discurs oficial que es va vendre, el de la Transició espanyola com a model per al món de pas d’una dictadura a una democràcia.
I a dalt de tot del model hi havia el rei. Una persona que ara està investigada per la justícia. La sensació que va tenir ombres importants, l’havíem tinguda tots. Subratllar les ombres o les llums, insisteixo, depèn com un ho hagi viscut prèviament. No solament per qüestions familiars sinó territorials: no era el mateix haver viscut la Transició en un barri de gente bien de Madrid que en un poblet de Catalunya, com el meu cas. Sempre he pensat que és bo saber-se posar en la pell dels altres.
L’editorial Rovira i Rubira és una forma d’explicar que en la Transició es van blanquejar moltes biografies?
S’han blanquejat i es continuen blanquejant. No només amb la falsificació de dades, que ha passat. Només cal fer omissió de determinades informacions. A partir d’aquí, pots dibuixar un simple aprofitat que va tenir continuïtat en el seu aprofitament o bé una persona que va saber fer el pas de la dictadura a la democràcia. Al final, però, tot s’acaba sabent. I això ha donat lloc a conflictes fins i tot de caràcter judicial, com li va passar a la periodista Dolors Genovès, amiga meva, i el plet amb la família Trias Sagnier, que la va demandar per dir que el seu pare havia testificat contra Carrasco i Formiguera en el judici que va acabar amb el seu afusellament. És només un cas, però en aquest i en altres la gent es va assabentar que algunes d’aquestes històries imaginatives no eren com s’havien explicat.
Les famílies dels seus protagonistes, els Escolà o els Obach de Planelles de la novel·la, diu vostè que no guanyen la guerra el 1936, sinó uns anys més tard. Són els que s’aprofiten de la postguerra?
A Catalunya, la guerra no la va guanyar ningú, ni tan sols els que van anar al Tercio de Montserrat. Però la postguerra, sí que va haver-hi gent que la va guanyar. I ben guanyada! Mentiria si li digués que darrere de Plàcid Escolà o Ernest Obach de Planelles hi ha unes persones concretes, perquè no és així. Però sí que hi ha una suma d’individus que van guanyar la postguerra. Li poso un nom: Julio Muñoz Ramonet.
Li confesso que m’ha vingut al cap…
En tinc un record visual molt potent. Quan vaig arribar a Barcelona, l’any 1982, vivia al passatge de Marimon de Sant Gervasi, a dos-cents metres del casalot de Muñoz Ramonet. I recordo molt nítidament veure un Rolls Royce Silver Spirit amb un xofer amb gorra de plat que el portava a ell. Realment espectacular. Era un arquetip: extorquia, no pagava… però estava a bones amb els falangistes de Barcelona. I és un entre molts dels que van fer això. No els calia vulnerar les lleis, perquè les feien ells.
Van prosperar, i amb tranquil·litat, fins que el maig de 1968 els comencen a arribar ecos de França. Però n’hi ha un d’ells, Escolà, que diu que no s’ha de témer…
Perquè es mira els que es manifesten i veu que són, en realitat, els seus fills. No els dels obrers, els seus. No cal ser un expert en genealogia per veure que els cognoms es repeteixen. A veure, la novel·la no intenta fer cap retret a ningú pel que van fer els seus pares o avis. No s’ha de fer mai. Era no sentir-se còmode amb la trajectòria de la família i intentar canviar-la. De fet, ara penso en una persona que encara està en actiu, i que va ser dirigent d’un partit molt i molt a l’esquerra, en què militaven els treballadors de la seva empresa! Es devia fer un tip de riure, no s’hauria imaginat que la vida fos tan maca!
Per tant, hi ha un càlcul cínic com el de l’Escolà, o és que senzillament la jugada els surt bé?
En alguns casos, sí. La majoria, no. Hi ha una mena de pressentiment, potser, que el que s’està fent no és el més honrat, però no d’una forma cínica. El que passa és que al final tot aquest tipus de gent (molt concreta, i localitzada en un barri específic de Barcelona) freqüentava els mateixos llocs i es menjava les mateixes croquetes del Tejada. No són ni una classe social. Tenen en comú una cosa: passen de prosperar en famílies manifestament franquistes a ser els líders de l’esquerra barcelonina o catalana. I aquest és un fet objectiu, que es pot quantificar.
Es deia allò de les tres-centes famílies…
I fins i tot dins d’aquestes, n’hi havia de catalanistes de pedra picada. Els altres, encara eren menys. De totes maneres, al final es van casar tots entre ells, i encara ho continuen fent.
En el fill de Plàcid Escolà, l’Eugeni, hi dibuixa vostè un personatge patètic. En l’ocàs del franquisme, el seu pare li diu que ha d’estar al cas d’on bufa el vent, parlar català i saber què diuen i pensen els d’esquerres. I ho fa tan a fons que ell s’ho acaba creient, i queda enganxat per sempre.
Aquest senyor és tonto, directament. Està inspirada en algú que vaig conèixer a principis dels anys 80, tot i que no és una persona pública. S’ho va creure tant que quan ja tothom s’anava a vendre els llibres d’Althusser al mercat de Sant Antoni, ell hi anava a comprar-se’ls. És que hi va haver gent que en qüestió de setmanes va passar de militar a la OJE, l’antic Frente de Juventudes, a fer-ho a Bandera Roja. Literalment. Alguns es van adonar després que això era una moda –en alguns casos molt interessada– i altres que van continuar amb les seves històries tronades. I com bé diu, cauen en una actitud patètica. Als anys 90, la ideologia ja passa a ser una identitat (“vostè qui és? “, “jo soc marxista”), i ningú no vol renunciar a la seva identitat ideològica.
El Ferran Sáez filòsof, li fa una repassada a tot l’aparat filosòfic que acompanya el marxisme? Abans hem parlat d’Althusser, al llibre hi surten Marcuse, o Sartre.
I no és una revenja personal, eh? Quan passaven aquestes coses, jo feia la primera comunió. Però sí que hi ha coses de les quals s’ha de parlar i no se’n parla. Algú com Sartre va arriba a defensar allò indefensable, com la Revolució Cultural xinesa, una de les coses més aberrants que s’han fet contra la dignitat de les persones, o Stalin, a la revista Les Temps Modernes. Althusser va escanyar la seva dona i com que llavors era un maître a penser, un dels símbols de la cultura francesa, ni tan sols se’l va processar, se’l va internar en una institució. Althusser és qui va dir públicament, sense cap mena de problema, que d’El Capital de Marx només se n’havia de llegir la introducció. Respecte a tota aquesta generació de pensadors s’hi ha de tenir, com a mínim, una mirada més crítica.
En un moment deixa anar vostè la pregunta de què hauria passat “si haguéssim posat sal a les ferides”?
Aquesta pregunta se la fa l’editor, en la novel·la. I també me la vaig fer jo en relació amb l’actitud de familiars meus que havien estat a la presó i havien patit humiliacions, i en un determinat moment diuen que no en volen saber res més. Per altra banda, algunes persones que havien guanyat la guerra adopten una actitud més concessiva. Hi ha el moment en què les Corts franquistes se suïciden, aprovant la Llei de la Reforma Política. Gestos d’aquests n’hi va haver per les dues bandes, perquè molta gent pensava que no podíem tornar a afusellar-nos a les parets dels cementiris. Però una altra cosa és que ens mamem el ditet i fem veure que hem perdut la memòria, i aquest va ser el gran problema. Si aquell acte de reconciliació hagués anat acompanyat d’una actitud més noble, algunes coses no haurien passat. En altres països seria inconcebible que hi hagués, per exemple, la Fundació Adolf Hitler com aquí la Fundación Francisco Franco.
Per què va decidir parlar sobre aquest tema en forma de novel·la i no d’assaig?
En part perquè això, en la primera redacció, està escrit des de mitjans dels 90 i en aquell moment ho visualitzava més com una novel·la. Jo volia prendre distància a través de la figura de l’editor, que narra la història. La idea de fer un assaig, no la descarto, però sobre aquesta qüestió ja n’hi ha, i alguns de molt bons, com Els assassins de Franco del Francesc-Marc Álvaro.
Des d’aquell moment amb ara, han canviat moltes coses. Parlem obertament del règim del 78 amb un to molt crític. Per la llei del pèndol, pot ser que ara ens tornem massa crítics amb la Transició?
L’expressió règim del 78 jo l’afegeixo quan vaig tornar a recuperar la novel·la, perquè sigui més comprensible per al lector actual. Això que diu ja està passant, l’embranzida ens porta a l’altre extrem. Com qualsevol procés històric, la Transició va tenir llums i ombres, i no seria honest intel·lectualment carregar les tintes en un sol plat de la balança. Hi ha fets que es van amagar miserablement: la Transició va estar carregada de violència, i no parlo només d’ETA. Aquí la gent no anava agafada de la maneta pel carrer. Però dir que tot va ser un frau i que no va haver-hi la més mínima intenció de reconciliació no seria honest intel·lectualment.
Hem parlat molt d’història, però no oblidem que això és una novel·la!
Efectivament, té un contingut polític però no deixa de ser una novel·la. Té una voluntat d’estil, literària. Sembla que sigui una novel·la de tesi, però hi ha fragments de molts altres registres. Aquesta era la meva intenció.
