Cada dia que passa, vaig perdent –del tot– la poca confiança que tenia en la classe política. Expressant quelcom tan gruixut i negatiu, poso al mateix cistell tant els que s’hi dediquen a Madrid com els que pul·lulen pel Principat. És en aquest sentit que la dita que he triat per títol em sembla summament escaient. Ens fan beure a galet i ens enreden constantment.
Estic tip de compareixences públiques i/o rodes de premsa ben inútils i buides de contingut. Se les poden estalviar. Solen parlar amb tanta prepotència i desimboltura que no mereixen cap credibilitat. Ens amaguen tantes cartes que un té ja tot el dret a no creure’s ni la meitat del què vomiten. Des de l’esclat de la covid, el grau de recargolament maquiavèl·lic en declaracions irrisòries dels dirigents ha crescut exponencialment. No cal detallar noms de personatges concrets per a il.lustrar aquesta percepció. Tots els tenim in mente. Es retraten sols. Em ve de gust titllar-los gairebé de bocamolls que creuen parlar ex cathedra.
Prenent qualsevol tema de l’actualitat periodística, tot és un desgavell autèntic: comissions aclaridores del món de les mascaretes; cabrioles dialèctiques per justificar la posició de l’executiu espanyol en la guerra de Gaza (mentre que, paral.lelament, van venent armes a l’estat jueu); manipulació absoluta i canvi de criteri cínic en punts com el tràmit de la Llei d’amnistia –quan, abans, era una línia vermella que van perjurar mai no traspassarien–, desvergonyiment per maquillar i/o camuflar les xifres reals de l’atur –en carregar-se els contractes temporals, la modalitat del fix continu és ara el contracte estel·lar… i al llarg dels periodes que estan inactius, tot i cobrar la prestació, no figurem com aturats–; requeriment i crida a la població catalana per fer pinya en temes com la sequera o la mala gestió de tot allò que penja de l’informe Pisa –el poble en té la culpa? Au, va!–; creixement desporporcionat i injustificat de les xifres reals en les llistes d’espera quirúrgiques; enganyifes soterrades per calcular el preu de la llum, etcètera.
Hi ha alguna cosa que funcioni realment? L’eslògan aznarista de l’España va bien esdevé l’equivalent sanchista que la nostra economia passa la mà per la cara al conjunt de països de la UE. Quanta fal·làcia! Tant se val esquerra com dreta! No es pot ésser contundent a l’hora de fer certes afirmacions, quan tan sols hi ha indicis sense gaire importància. Fa falta disposar i contrastar moltes més dades. En el món hi ha moltes coses negres i no pas totes són botifarres. Tot i així, et pots equivocar .
Botifarra ve de botir. Del llatí buttis (d’on vénen embotir i embotit)…i farro, del llatí farris (una mena de blat), inclosos els derivats aferrissar, esbotifarrar, botifarrenc, abotifarrat i botifarró. ‘En ésser negre, botifarra‘ equivaldria, en certa manera, a una crida al “sigues prudent”! No pas perquè una cosa sigui negra, has de deduir precipitadament que és una botifarra… Amb molt menys motiu quan, cada dos per tres, aquest tipus de gent ha convertit el país en una eterna consulta electoral (Galícia, Euskadi, eleccions europees i Catalunya). En aquest entorn, tan sols els preocupa una única cosa: repetir trona. Dit altrament, tornar a ésser reelegits. Al preu que sigui. Si us plau, que s’ho facin mirar! A tall d’exemple, recordaré el cas del camaleònic Joan Carles Girauta: durant la seva permanència a l’esfera política, ha format part de Ciutadans, PSC, PP i Vox. Algú en dóna més? Un gran embaucador… com tants d’altres. Per tant, com cantava La Trinca: Un, dos, tres, botifarra de pagès!” Els inútils, que se’n vagin a pastar fang!
