Francesc Serés (Saidí, 1972) parla d’Europa i de les guerres en el seu últim llibre. ‘El món interior’ (Ed. Proa) arrenca quan l’autor se’n va a viure a Berlín i es troba, sense haver-ho pensat, ajudant gent que fuig de la invasió d’Ucraïna. A Alemanya, és impossible no topar-se amb el seu passat fosc del segle XX. I ell ve d’una terra, a tocar de l’Ebre, que va ser també front de guerra. Tres moments, tres llocs, tres conflictes que retraten un continent convuls.
Vostè parla de guerres, en aquest llibre. No té la sensació que l’ombra dels conflictes bèl·lics és molt present en l’actualitat, precisament?
Tant de bo no calgués. No sé si és una qüestió de proximitat, perquè ens han passat coses molt més a prop (Orient Pròxim, Ucraïna…) i ens arriba de manera molt més directa. A mi em costa de recordar un moment de la història contemporània en què no n’hi hagi hagut una, de més a prop o més lluny. Llatinoamèrica, per exemple, amb les seves opressions i revoltes, Àsia amb l’Iran i l’Iraq, o l’Afganistan. Els conflictes de l’Àfrica, dels quals no ens arriba gairebé res però que són permanents…
“Encara no ha acabat una guerra que ja en comença una altra”, diu cap al final.
Sí, perquè el llibre el vaig acabar cap a finals de tardor de l’any passat. I el dia 7 d’octubre de 2023 havia quedat en estat de xoc. Què acaba de passar?, em preguntava. O millor dit, què acaba de començar? I és d’aquells conflictes enquistats que no té fi. Durant un temps en què vaig estar fent articles d’opinió, no vaig escriure mai sobre el conflicte d’Israel i Palestina, em veig desbordat per la complexitat que té. De totes maneres, el llibre conté un bri d’esperança: hi ha altres llocs en què hi ha hagut guerres i ara estan en pau, ni que sigui una pau relativa o temporal.
No tindríem aquesta conversa si vostè, a principis de 2022, no hagués marxat de Catalunya per anar-se’n a viure a Berlín.
Suposo que quan mous la teva vida, es mouen la resta de coses. En un moment del llibre dic que anar a viure a l’estranger era una de les coses que tenia pendents a la vida, una experiència que sempre pensava que m’agradaria. I quan a la meva dona li van donar una beca per treballar a Berlín entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Humboldt, vaig pensar que era el moment. Ho vaig deixar tot, i ens en vam anar.
La seva vida nòmada, l’havia menat a Catalunya de Saidí a la Garrotxa, per exemple. Després va ser a Berlín, en l’època d’escriptura del llibre, i actualment, a Àustria, a Graz.
Ara som a Àustria, sí. Jo sempre havia viscut aquí, i la meva dona, que és russa, s’hi havia adaptat. Però pensava que també podria fer com ella, i estic molt content d’haver-ho provat.
Arriba a Berlín, i gairebé sense temps de desfer les maletes, esclata la guerra d’Ucraïna. Com ha dit, ella és russa però amb una extensa xarxa de relacions que s’escampa pels dos països. I d’una manera gairebé espontània, van sentir la necessitat d’ajudar la gent que començava a arribar a Alemanya fugint del conflicte.
Penso que si hagués estat un altre conflicte, si hagués estat entre França i Espanya i ens haguéssim trobat a Berlín, hauríem fet el mateix, com a parella. Perquè sents el país seu com una part teva, malgrat totes les contradiccions. I sí, ella estava en tots els canals de Telegram, anàvem veient que hi havia una mena d’ona expansiva que estava arribant. Ens canviem de pis, i just al mateix carrer s’obre un hotel per a refugiats. Ens vam oferir per ajudar (suposo que tots hauríem tingut la mateixa reacció) i vam estar treballant allà mesos, però si ho explico en el llibre és perquè té un sentit literari, no per posar-nos com un exemple de virtuts.
Va sorgir d’una manera molt espontània.
És que som família, no? Família, amics, coneguts… perquè parlen la mateixa llengua.
Era un antic establiment hostaler, tancat, que es va reobrir per als refugiats. Gent molt diversa, tal com els descriu.
No hi ha un únic model de persona que fuig d’una guerra. Hi havia gent d’Ucraïna, és clar, però també gent que havia vingut de Síria, de l’Iraq, de l’Afganistan, i que ja havien arribat a Ucraïna fugint de les seves guerres, es van trobar amb una altra i van intentar sortir-ne, evidentment. Nosaltres ens pensem que aquesta gent només ve aquí, però això passa arreu del món. En aquell moment, recordi que ja es va parlar de problemes en la frontera de Polònia: hi posaven traves perquè no tots els que arribaven eren ucraïnesos.
Ens l’imaginem allà, sense parlar alemany… però amb habilitats. Li tocava arreglar un rentavaixelles que sempre s’espatllava.
Llavors en sabia molt poc, d’alemany. Però com que hi passava més hores que els altres, allà, tenia més coneixement de com anaven les màquines, i aquesta la sabia desmuntar i refer-la. A més, aquell hotel portava un any i mig tancat per la covid i tot s’havia de tornar a posar en marxa. És una anècdota, però serveix d’exemple per explicar que quan passa una guerra no hi ha res planificat: si ho fos, ja no seria una catàstrofe. T’arribava gent, i cada dia més gent, i de l’ONG que gestionava aquest hotel només hi havia una persona, que anava molt de bòlit. Entre tots vam fer una mena d’equip, i això va estar molt bé.
Explica que arribava a casa cansat, però prenia notes. Vostè intuïa que darrere d’aquesta experiència hi havia el germen d’una obra literària?
No, en aquell moment no. Però jo prenc notes cada dia, no porto un diari però sí que vaig apuntant… deu ser perquè em comença a fallar la memòria! I els fets fonamentals els has d’escriure perquè la memòria traeix molt. Et penses que vas estar un dia allà, i era un altre dia, que aquell que vas conèixer era d’Algèria i era de Mali… els detalls serveixen com a ancoratge. Amb el mòbil és molt fàcil, pots portar un diari de forma quasi involuntària.
Veure com la xarxa d’amistats de la seva dona es va teixint i desteixint, d’un lloc a l’altre d’Europa, és summament interessant. El fil es manté, encara que estiguin en una diàspora.
És una diàspora. I amb molta diversitat. Hi ha gent que és de la part russòfona d’Ucraïna, però que no està d’acord amb la guerra i que ha migrat. Gent de Rússia que fuig esparverada del que ha fet el seu país. I ucraïnesos que tampoc són partidaris del seu govern. Igual com ens passaria a Catalunya o a cada país, però amb un tall tan net com és el d’una guerra. La xarxa d’amistats es reconfigura contínuament perquè les experiències també et canvien: tu pots tenir Rússia com a enemic, però pots tenir un rus que t’ajudi. O gent que ha canviat d’idioma voluntàriament, russòfons que han après l’ucraïnès per distanciar-se dels seus. Hi ha una paleta tan gran com la naturalesa humana.
Vivia a Alemanya, una nació que té un passat dens i amb el qual vostè toparà, quasi sense voler, quan li va caure a les mans un àlbum fotogràfic. Anys 30, una família alemanya que s’està fent una casa i ho va documentant… com s’ho va trobar?
No era una afició que tingués abans d’anar allà, ni va ser part del projecte literari prèviament pensat: ara vull explicar això i buscaré aquests documents. Va ser una sorpresa trobar-m’ho. Veníem de dos anys de covid, molta gent ha abandonat la ciutat i ha buidat pisos, altres que s’han mort… i no hi ha ni col·leccionistes ni brocanters, ni tampoc turistes. Ningú dels que compra coses en els mercats d’antiguitats. Tot es ven a internet, i a preus baixos perquè el mercat està saturat. I em trobo amb aquest àlbum… quina quantitat d’informació personal, i a un preu baratíssim! Hi ha dues persones grans, que s’estan construint una casa fora de la ciutat, i documenten fins al darrer detall el procés. Alemanya, l’any 1930. Igual que vaig fer jo amb la reforma de la casa de la meva àvia, a Saidí.
L’àlbum venia amb sorpresa, però…
Sí. Quan el vaig tenir a casa, vaig veure les fotos que no havien posat a l’anunci per internet. A la meitat de l’àlbum arriben a coronar la teulada de la casa, i es fa una festa igual que aquí. Es posa la bandera, i és una bandera nazi. I quan s’acaba l’edifici, i quan és l’aniversari de Hitler, la creu gammada. Em va sobtar. No perquè no ho pogués preveure, però tenir el document allà, a casa meva… En aquell moment no ho vaig pensar perquè encara estava acabant el meu llibre anterior, La mentida més bonica. Però allà va començar a fermentar tot. La primera pota d’El món interior és la guerra d’Ucraïna, i la segona és aquesta.
La tercera l’anem a buscar al seu poble, a Saidí. En les obres que m’explicava de la casa familiar, també hi va trobar testimonis d’un conflicte, de la Guerra Civil.
El meu pare i la meva mare van canviar la teulada, jo vaig fer la reforma dels interiors. I vam trobar tres granades de la Guerra Civil, entatxonades en un lloc. Protegides… i actives! Havíem viscut amb allò a sobre tota la nostra vida. Em va venir al cap la comparació entre aquelles banderes nazis, que no deixaven de ser un bomba mental, i les granades, una bomba real. I vaig poder establir aquesta relació: és un contínuum de guerres. La Guerra Civil, on també hi havia els alemanys involucrats, i en certa forma els russos: l’aviació de la Legió Condor, els agents que enviava Stalin… Aquesta triangulació va començar a generar coses: a través de documents com l’àlbum en un cas, a través dels escriptors que havien parlat del front de l’Aragó en un altre i, en el present, a través de les nostres amistats en el present. És el nostre temps solidificat en forma de llibre.
“Una història europea”, com diu en el subtítol.
És que és així, i la gràcia per a mi és que no he hagut de variar molt el focus respecte a com ho estava fent en els llibres anteriors: què veig, què està passant, com em documento i com ho transmeto, com ho explico als altres. Una història del gran món, la puc construir amb aquests elements.
Torna al registre de no ficció que havia treballat en llibres com La pell de la frontera o La matèria primera. Literatura, però partint de l’experiència personal.
Cròniques, entrevistes, reportatges si vol dir-ne així. Un relat amb una distància variable. Vaig parlar de la immigració al Baix Cinca i el Baix Segrià des del punt de vista sincrònic i diacrònic, vaig parlar del món del treball abans de la crisi, i ara, del que ens està passant aquí: hi ha uns documents que jo vaig recollint, unes experiències a través de la meva dona i, finalment, la memòria familiar de la qual em faig dipositari. I tot plegat em permet parlar de què ha estat la guerra per a nosaltres, de com ens relacionem amb la història, de què significa ser europeus… m’anava fent les preguntes i em trobava amb l’escenari idoni per formular-les.
