“El que més m’agrada del món és fer cançons”, deia el 1993 Quimi Portet, llavors una de les dues potes d’El Último de la Fila, al crític musical Jaume Camprubí, que l’entrevistava per a EL 9 NOU del Vallès Oriental. Els Último –contracció del nom del grup que feien i fan els seguidors, no pas l’ordre la importància de Portet o Manolo García a la formació– havia de tocar al Palau d’Esports de Granollers al cap d’una setmana. Després de 10 anys de carrera, l’Último no havia tocat mai a la capital vallesana i les expectiva era molt i molt alta.
La química entre l’entrevistat Quimi Portet i l’entrevistador Jaume Camprubí traspuava a l’entrevista prèvia al concert. Ja d’arrencada a la pinzellada biogràfica del personatge: “Als 4 anys, la seva família [de Quimi Portet] es va traslladar a Barcelona, i quan era un adolescent va tornar a la seva terra estimada, Osona. Va tocar en una tuna, va escriure teatre, va estudiar uns mesos Ciències de la Informació, va fer de soldador i va estar en diversos grups musicals, com The Kilimajaros.”
Quimi Portet també deixava entreveure una certa estimació per Granollers: “Per a mi –responia a l’entrevista Quimi Portet–, Granollers és una ciutat molt coneguda. Jo soc fill de Vic, i la relació entre les dues poblacions és molt estreta. La meva àvia materna era de les Franquees. I el primer concert que vaig veure en la meva vida va ser l’any 1973, a Granollers, el de King Crimson. No sé si queda gent de Granollers d’aquella època paleolítica. Granollers sempre m’ha desprtat gran simpatia i, ara em fa molta il·lusió tocar-hi”.
I la relació al matrimoni Portet-García: “Som comprensius i mimem molt El Último de la Fila. Tot i que ens podem discutir, som diplomàtics a l’hora de resoldre els problemes. ens tenim un gran respecte. De matirmoni res. Som dos tios que trballem junts, com aquells que tenen una planxisteria a mitges.”
El concert d’Último al Palau d’Esports de Granollers va ser apoteòsic i el públic va sortir amb el cor robat per aquells Astrònoms venedors de sentiments, com els va definir Jaume Camprubí al títol de la seva crítica musical a EL 9 NOU. “Una cosa era que l’èxit estava més que cantat a priori –argumentava Camprubí al seu escrit–. Però l’altra és que cada concert s’ha de jugar a totes per guanyar-se’l, i d’això no en va quedar cap dubte, després de la descàrrega de vibració generalitzada de les més de 7.000 persones que no van parar des del primer fins a l’últim moment. Un fenomen similar a Granollers l’hauriem de cerca a la nostra memoria ara fa 20 anys [el concert de King Crimson], gran part del public present en aquella epòca estava en l’edat de lactància.”
Després de dues hores d’espectacle, bisos inclosos, El Último de la Fila va explicar al Palau ple de gom a gom que tocava plegar veles, molt més encara quan tornar a “dormir a casa”. Després de tanta intensitat i sentimens, però, ningú no volia enllestir i el veritable final del concert va arribar quan la banda va cantar la ranxera Volver, volver. Potser un apunt simpàtic, però que també amaga alguna que altra curiositat.
Volver, volver és una cançó de Vicente Fernández, que el va catapultar cap a la glòria, a base de recitar que “tu tenías mucha razón, / le hago caso al corazón / y me muero por volver”…
Oi que ja és casualitat que Vicente Fernández tingui també una cançó que es titula El último en la fila i que diu: “Que tal si tratas al último de la fila, / lo dijo Cristo y lo puedes constatar, / que este que ignoras podría ser el primero / en adorarte siempre y ponerte un altar.”
Com diu la lletra de Mar antiguo, aquesta dels Último: “No hi ha altres móns, però sí hi ha altres ulls, aigües tranquil·les on fondejar.”
