Els animals per comunicar-se emeten sons tant si és amb les ales com amb la boca, la trompa o altres parts corporals. Els humans, observadors de mena, hem imitat aquests sons oralment i per escrit, és el que anomenem onomatopeies i, fins i tot, n’hem format paraules (en català, noms i verbs). Vegem-ne algunes.
Començarem amb els animals domèstics. Els gats fan meu –abans s’escrivia amb accent obert, ara ja no– i segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) també miau. Aquests són els sons imitats, els noms poden ser miol o meu i el verb originat a partir del primer és miolar. D’altra banda, el crit característic del gos és bub-bub. Sabem que els gossos lladren o borden –el segon l’usem més aviat quan l’animal amenaça–. Els noms resultants d’aquests verbs són lladruc i bordada. El porc i la truja fan rony-rony, el nom és un gruny i el verb, grunyir. També poden esgüellar (nom, esgüell), quan fan un xiscle. El cavall i l’egua o l’euga renillen, fan hii, i el nom d’aquest crit és el renill.
I encara n’hi ha més: la vaca i el bou mugeixen, el nom és un mugit i l’onomatopeia, muuu. El xai, el be, l’ovella i la cabra belen, fan bels i la nostra onomatopeia és beee; el gall canta i el seu cant imitat per nosaltres és el quicquiriquic. En canvi, la gallina fa cloc-cloc, escataina o cloqueja i del seu so en diem escataineig o cloqueig; i finalment l’ase i la somera fan ihò-ihò, el nom és el bram i el verb, bramar. Que corri la brama!
