Deu fer com un parell d’eternitats que tinc el costum d’apuntar-me en una llibreta tots els llibres i pel·lícules que veig. Deu ser com una parafília, però que em serveixen com a suplement de la capacitat del cervell, que tampoc és que vagi gaire sobrat d’espai. El 28 de març de 1997 vaig anotar-hi la pel·lícula Kids, de Larry Clark. En recordo com em va captivar per la frescor dels diàlegs, per la sensació de naturalitat que transmetien els seus protagonistes. La vaig puntuar amb tres estrelles i 3/4 sobre cinc. Vint anys més tard, ara en fa cinc, vaig veure-la de nou, i em va semblar fins i tot millor. O això o bé he anat abaixant el nivell d’exigència. Aquest cop li vaig donar quatre estrelles.
Kids explicava la rutina d’uns nois de carrer a Nova York per a qui robar aliments dels supermercats, patinar amb skate, practicar sexe, beure, drogar-se i tractar la vida igual de malament com la vida els tractava a ells era el pa de cada dia. Clark es va convertir amb aquest debut en director de culte, refermat amb Al final del Edén, Ken Park o Wassup Rockers, de temàtica similar. Mentrestant, el seu guionista, Harmony Korine, va posar la primera pedra en una trajectòria que posteriorment el portaria a dirigir bestieses tan bones com Gummo, Julien Donkey-boy o The Beach Bum.
Fa unes setmanes Filmin ha ampliat el seu catàleg amb el documental Una vez fuimos Kids (We Were Once Kids), una producció australiana dirigida per Eddie Martin, on es narra el rerefons que va envoltar l’enregistrament de la pel·lícula, i les conseqüències que això va tenir en el futur dels seus protagonistes. Dos d’ells, Harold Hunter, i Justin Pierce, van morir víctimes d’una aturada cardíaca per consum de cocaïna i suïcidi, respectivament. La impossibilitat per recuperar l’estatus d’èxit assolit amb aquell debut, l’oblit amb què director i guionista van obsequiar els actors, l’ínfim preu que els van pagar per aparèixer a la pel·lícula, l’ombra de la utilització de drogues i de mig obligar a practicar sexe en nois que eren menors d’edat formen part de la cara oculta de Kids.
Potser per això la pròxima vegada que la vegi, d’aquí a quinze anys més, potser en lloc de quatre estrelles només li’n tornaré a donar tres i 3/4. O fins i tot podria ser que amb tot aquest substrat encara m’agradi més, sempre que em sàpiga abstreure de la manipulació dubtosa de Clark i Korine sobre aquells nois de carrer que de cop i volta van convertir-se en l’epicentre del cinema independent més influent del planeta.
