Aquests dies no paren d’anar amunt i avall fent el seu agost particular. Són els músics de festa major, i els que més treballen ho fan a les principals orquestres del país, que són de les comarques gironines. Però des de fa dues dècades també hi ha formacions menys nombroses més a prop de casa nostra que també defensen la música en directe.
No hi ha festa major que es preui que no tingui la seva orquestra per amenitzar el dia central del programa d’actes. I entre aquestes n’hi ha que van més buscades que altres. La Selvatana, la Maravella i La Principal de la Bisbal ultrapassen de llarg el centenar d’actuacions cada any. Tenen la seu en les proximitats de Girona per la tradició musical d’aquestes comarques i encara que la crisi o les noves maneres de viure la festa els han afectat, els han causat menys impacte que a altres formacions amb més o menys prestigi que s’han vist obligades a desaparèixer. Tot al contrari, darrerament estan recuperant feina en la seva lluita diària per defensar la música en viu i en directe, encara que s’hagin vist obligades a ajustar els preus.
Mentre que la Maravella va néixer inspirant-se en les big band que estaven de moda a mitjans del segle passat, les que tenen ja més d’un segle de vida deriven d’una cobla i això condiciona la seva formació. Tocar en qualsevol d’elles obliga la majoria de músics a dominar diversos instruments, un de cobla per a les sardanes i d’altres per quan es fan les sessions de concert o ball. I escollir els instrumentistes més escaients no és gens fàcil. “Cada vegada costa més trobar músics bons”, ressalta Miquel Comadevall, que està al capdavant de la Maravella, perquè “puja un jovent superpreparat, però toca un sol instrument; els demanes un instrument de sardanes i alguns no en volen saber res”. En la seva orquestra “toquem de tot i hem d’estar ben preparats en tots els instruments” i té molt clar que en el seu concert “no podem oblidar la música catalana. Treure una tenora i un tible no es pot perdre mai”, encara que també hi van incorporant “a poc a poc un repertori més actual” per satisfer noves generacions de seguidors.
I és que l’estigma que han de patir aquests tipus de formacions és que porten penjada l’etiqueta d’estar pensades per a gent gran i els joves no els van a veure, tot i que “a vegades ens en trobem que venen, sobretot a la zona del Maresme, i ballen amb nosaltres; per tant, s’ho passen bé”, reconeix Eva Romero, cantant de la Selvatana. Comadevall també assenyala que “en algunes capitals de comarca i poblacions grans també ens ve a veure molt jovent” i com que a la Maravella “tenim un repertori molt ampli” varien els temes que interpreten segons el públic que tenen perquè la pista no quedi buida de balladors.
Altres formacions més recents han sorgit per renovar el sector, i tot i que tenen les orquestres gironines com a referent en la sessió de concert, amb el públic de nit busquen més dinamisme en el ball. Entre les formacions que han resistit el temporal n’hi ha de més a prop de casa nostra amb músics també professionals, bona part dels quals de la pròpia comarca, que mantenen una seixantena d’actuacions l’any. Aquest està essent un bon estiu per a l’orquestra Venus, que va néixer fa 22 anys a la Vall del Ges i és de les que més tocarà a Osona i el Ripollès juntament amb la Maravella i la Selvatana. Cada any, apunta el seu propietari, Joan Comas, “hem d’estar tres mesos assajant per fer temes nous i perquè hi sol haver algun canvi” en els seus 12 components. Tenen un repertori que abasta des d’“un concert tradicional per a la gent gran i ball amb una primera part més normal i una segona de versions”.
El seu cas és similar a la Taxman Band, que com a formació d’orquestra funciona des de fa 18 anys amb seu al barri de Bellavista de les Franqueses, tot i que com a grup musical és més antic. Treballa molt pel Vallès i els voltants i els seus set músics i tres cantants també s’atreveixen amb tot perquè “intentem fer com les orquestres molt clàssiques de Girona amb el concert” i també “ball per a gent gran i marxa per a gent jove”, segons Chema Núñez, que està al capdavant d’un projecte en què “ho cuidem una mica tot, no només la música”. Per això tenen molt en compte la presència escènica, treballant la il·luminació, utilitzant disfresses i amb l’impacte que suposa tenir càmeres que projecten imatges en directe dels músics i del públic en una pantalla. Renovar-se no només musicalment sinó també tecnològicament és a l’ordre del dia d’aquestes formacions. Per tirar endavant el negoci “has de tenir molta il·lusió i ganes i també hi has d’invertir”, diu Comas.
Els ajuntament són els seus principals clients i el seu principal maldecap. “Triguen una mica, els calés” lamenta Núñez, tot i que tots coincideixen a dir que allò de pujar cada any els preus ha passat a la història. “Abans fins i tot cobraves en efectiu quan acabaves l’actuació”, recorda Comas, i ara, en canvi, “sóc un cantant que m’he convertit en gestor, et fas un fart de fer cues a Hisenda” perquè “hi ha ajuntaments que et demanen una gran quantitat de coses”. “Cada cop hi ha més burocràcia i més control per part de l’administració” apunta també Comadevall, que veu com amb la crisi “s’allarguen els terminis ” de cobrament. “El camió, els muntadors i la resta de les despeses s’han de pagar al dia” i en aquesta època de l’any que treballen pràcticament a diari han d’avançar molts diners en la liquidació de l’IVA “quan encara no hem cobrat” tot i que els artistes no són Hisenda i “comprenen” la situació. En el que no s’acaben de posar d’acord és en com els tracten quan surten fora de Catalunya. Durant l’any totes fan sortides a províncies limítrofs, on “paguen més”, assegura Núñez, però no deu ser el cas de les orquestres amb més components perquè segons Comadevall “fora de Catalunya encara han reduït més el pressupost i tu tens més despeses entre el catxet, els viatges i les dietes”. Això sí, després de tants anys d’experiència Comas té clar que “els balladors bons són a Catalunya”.
LA VEU QUE CANTA MÉS
En una entrevista a EL 9 NOU fa cinc anys, Eva Romero, aleshores a l’orquestra Rosaleda, expressava el desig d’acabar cantant a la Selvatana. Els responsables de la formació que fa més actuacions cada any a Catalunya li van prendre la paraula i quan van tenir la primera baixa en el seu planter de veus femenines li van oferir la plaça “sense fer cap prova ni res”.
La proposta, que “em va arribar en el millor moment”, creu que és fruit del fet que ja la seguien com ella anava sovint a veure l’orquestra perquè “és la que més m’agradava”, entre altres coses perquè “tradueixen molts temes al català”; i així és com aquesta exmiss Osona s’ha convertit en la primera veu de la comarca en una de les grans orquestres catalanes, on “tots els músics són boníssims, tant a la Selvatana, com a la Maravella, a la Principal o als Montgrins”. Aquesta és la seva tercera temporada a la formació establerta a Banyoles i s’hi sent de meravella perquè “l’ambient és superbó”.
Quan l’olostenca hi va arribar, el primer canvi que va trobar, a part de doblar el nombre d’actuacions, és que “el nivell és més alt, és una orquestra de més prestigi i estàs més obligat a fer-ho bé”, també per complaure el director, Jesús Santaliestra, que “és molt exigent”, encara que “coneix molt el meu estil i fem propostes tots junts” per confeccionar el repertori del concert.
El que porta més malament són “els viatges”, ja que en plena temporada “descanses poc”, o haver de cantar estant malalta i reconeix que aquesta professió “al jovent no li agrada”. Treballar els estius, caps de setmana i festius comporta que “et perds molts moments de la teva vida” però a ella la feina li encanta perquè “prefereixo cantar que fer altres coses”.
