EL PONT DE SAU
El pont de Sau es va dissenyar amb la forma típica d’esquena d’ase, i era sustentat per cinc arcades i quatre pilastres. La seva construcció va començar el 1390 i originàriament era un pont estret, amb una amplada de tot just dos metres. A mitjans del segle XX se’l va eixamplar i la seva barana de pedra va ser substituïda per un voladís amb passamans metàl·lics, de manera que el seu pas passava a ser apte per a camions. Aquest pont ha restat submergit des que es va emplenar l’embassament, i a partir d’aquell moment s’ha deixat veure només en part durant les èpoques de secades greus.
LA LLEGENDA
S’explica que el pont fou aixecat per intercessió de Déu. Diuen que, en aquell temps en què el poble de Sau no tenia pont, la gent havia de travessar el Ter per unes passeres molt perilloses. Sovint no es podia traspassar d’una riba a l’altra, perquè el riu baixava massa ple, el pas era massa relliscós o es portava massa càrrega. Ni els animals de bast no gosaven passar-hi. Era un problema greu, però el poble no tenia prou diners per construir un pont.
Cal Ferrer de Sau era a tocar de l’església. El ferrer també feia de campaner i tocava les campanes cada quart, cada hora i cada cop que convenia. Era un bon home, però al mateix temps, també una mica eixelebrat i renegaire. Com deia la gent, tenia més pardals al cap que ferros a la fornal. Als afores el poble, dins d’una bauma habitava un sant baró que es deia Romà. Vivia per fer el bé, ajudava a qui ho necessitava i repartia els pocs béns de què disposava. Tothom el tenia per sant. La seva fe era profunda, fins al punt que, cada cop que sonaven les campanes, en Romà s’agenollava i resava una oració.
El ferrer, davant aquestes mostres de tanta fe, rumiava quin una se’n podria empescar per burlar-se’n. Una vegada, des de la ferreria va veure que en Romà anava a travessar el Ter. Com que aquell dia el riu baixava força carregat, al ferrer no se li va acudir cap altra que fer sonar la campana grossa quan en Romà era al bell mig de la passera i sense que vingués a tomb. I sí, sí, malgrat saber que l’aigua se’l podia emmenar, en Romà es va agenollar seguint el seu pietós costum i va resar una oració. Miraculosament, les aigües del Ter es van apartar, com les de la mar Roja al pas de Moisès, i en Romà, un cop dita la pregària, va acabar de passar el riu i les aigües van tornar al seu llit habitual. Diuen que des d’aquella fita el ferrer no va renegar mai més i l’endemà va aparèixer un pont al punt on en Romà s’havia agenollat. No se sap ni qui ho va fer ni com es va construir, però tothom diu que va ser obra de Déu. Un cop mort, en Romà va ser proclamat Sant i se li va dedicar l’església del poble.
REFRANY
No cau del pont qui passa a gual
EL PONT DE QUERÓS
El pont de Querós es troba situat a pocs minuts de l’antiga parròquia de Sant Martí de Querós. Riu avall, a tocar de l’església, hi ha el Molí de Querós, amagat sota l’aigua. Presidint una raconada del Ter s’alça ben a prop del pont el turó del Mal Sopar, un indret conegut per les peripècies que va passar la colla d’en Serrallonga en aquests verals. Avui en dia hi ha qui l’anomena l’Illa del Mal Sopar, perquè del reclau només en surt el turó.
Des de la construcció del pantà de Susqueda, el pont de Querós ha quedat submergit sota les aigües. El disseny d’aquest pont era atrevit, esvelt, amb quatre arcades. Es va començar el 1532 i s’hi van fer obres de reconstrucció en ocasions diverses. Querós havia tingut un pont anterior, però en realitat es tractava d’un conjunt de palanques poc segures que els obrers parroquials havien de restaurar contínuament.
Els ponts del sector guillenc de la conca del Ter tenen algunes característiques que els fan únics: presenten grans dificultats de construcció i de conservació; són escassos i justos; esdevenen eixos de gran valor comunicatiu en un territori isolat; estèticament són bonics per tenir arcades esveltes; han de suportar grans revingudes i porten incorporades llegendes antigues. Així doncs, mentre que el pont de Roda està sota l’advocació de la Marededeu del Sòl del Pont i el de Sau és obra divina, es creu que els ponts de Querós i de Susqueda van ser obra del dimoni.
LLEGENDA
Així ho explica una llegenda que ens va contar Domènec Orra de Vilanova de Sau l’estiu de 1984 sobre l’origen del pont de Querós:
«El pont de Querós diu que es fet del dimoni. Diu que hi havia una noia… Amb una casa, a Palou em sembla, hi havia una noia, hi havia un jove que la pretenia i l’anava a veure. I havia de passar un mal pas, un pas molt raro. La noia diu que va dir que es donava amb el dimoni si li feien un pont. Fins a les dotze de la nit hi havia temps. Cagumnoi, a fer el pont diu que hi feien molta via! Diu que portaven la pedra de Sant Hilari, per fer el pont de Querós.
Bé, i aquella noia: —Potser sí que ho faran això! Que se’n sortiran amb la seva.I la mestressa diu que li va dir: —Què tens que estiguis tan amoïnada?
—Oh, és que passa això!
Diu: —A veiam si ho aturaré jo això!
Oh! Es veu que ja els faltava molt poc, més ben dit, els faltava només una pedra per acabar el pont. I diu que no han sapigut mai aquella pedra on faltava en el pont. I diu que aquella pedra encara és a Sant Hilari, que en diuen la Pedra Llarga. I els faltava aquella pedra per acabar el pont. I la mestressa diu que va agafar una mica d’aiga i diu que va refrescar el gall i el gall diu que començaven a cantar la mitjanit. A ells els hi faltava poc per acabar, deien: —Canti el blanc, canti el ros, solament el negre no fos.
I la mestressa ve i que el refresca, i el gall es posa: —Quicaraquí!
I ells: —Fota’l a terra que ha cantat el negre
No se la van poder endur».
