Encara que ens sembli estrany, dins l’antroponímia catalana són molts els noms de persona que tenen l’origen en un nom grec. La difusió del cristianisme dins el món romà va comportar també l’adopció de molts noms hebreus i grecs, popularitzats a través de la Bíblia i de la devoció als sants de la nova religió.
El primer antropònim d’origen grec que hem d’esmentar és el nom que porta el patró de Catalunya, Jordi o Jordina, que vol dir, literalment, ‘persona que treballa el camp’, o sigui ‘pagès o pagesa’. Tenim també Alexandre, amb el significat de ‘protector dels homes’; Genís, que és ‘el protector de la família’, o Nicolau, ‘vencedor amb el poble’, per exemple.
A part d’aquests significats, en el nostre santoral hi ha altres noms d’origen grec que fan referència al caràcter de les persones o a les seves qualitats, com Andreu, que vol dir ‘viril’; Helena, que té el significat de ‘brillant com una torxa’; Alícia, que vol dir ‘vertadera, sincera’; Eulàlia, ‘eloqüent’; Mònica, ‘solitària’; Xènia, ‘hospitalària’; Sofia, ‘saviesa’, o Irene, que senzillament vol dir ‘pau’.
A part dels antropònims, la llengua catalana ha incorporat molts cultismes i vocabulari científic a partir de lexemes grecs (arqueo-, bio-, geo-, ego-, tanato-, etc.).
