Allò que fa que un home sigui més home no té res a veure amb la força, la masculinitat ni la seva condició sexual. Un home de veritat és aquell que sap acceptar algú tal com és. El lema, l’hem tret del musical que us presentem avui. El coneixeu? Kinky Boots, lectors del 9Magazín. Lectors del 9Magazín, Kinky Boots.
Segur que us sona la cançó “Girls Just Want To Have Fun”, de Cyndi Lauper. Doncs precisament aquesta icona del pop és qui signa la música i les lletres de l’espectacle, que es basa en una pel·lícula indie del 2005 que, al seu torn, es basa en un documental basat en fets reals. Estrenat el 2012, acumula diversos Tony Awards (que són el top dels premis de teatre als EUA). Entre ells, millor partitura per a les cançons de Lauper.
Una fàbrica en bancarrota
A Kinky Boots, la mort del seu pare provoca que en Charlie torni a la fàbrica familiar a fer sabates típiques per a homes típics que, a més, no les compren. “Per què vols unes sabates per a tota la vida quan en pots tenir dos parells pagant menys i renovar-les cada temporada?”, li diu un amic. La trama fa un gir quan el noi coneix la Lola, una drag queen que desprèn sexualitat en tots els sentits. La fitxarà com a dissenyadora perquè l’ajudi a reinventar la fàbrica. Buscaran nou target: homes com la Lola que calcen sabates de dona però se’ls xafen. I un nou producte: sabates de dona per a homes.
Quan la Lola entra a la fàbrica vestida d’home, es transforma en un personatge fràgil; sota el rol de drag queen pot amb tot, però quan porta pantalons i es diu Simon tot és timidesa. A priori, en Simon i en Charlie són dos homes molt diferents. Però els uneix una cosa: la pressió paternal.
De petit, el pare d’en Simon l’obligava a posar-se els guants de boxa quan el que ell volia era posar-se unes sabates de taló. De la mateixa manera, el pare d’en Charlie té una gran decepció quan el fill li diu que vol canviar la fàbrica familiar pel negoci immobiliari, i Northampton per Londres. La similitud entre els dos personatges es descobreix al tema “Not My Father’s Son”, on es va repetint aquest títol demolidor que traduït vindria a ser… “No sóc el fill del meu pare”.
Una música per a cada personatge
Cada personatge de Kinky Boots té un look i un estil de música diferent segons la seva personalitat. La Lola, que és de color, ens fa pensar en Withney Houston. En Charlie, en Pierre Bouvier de Simple Plan. I la Lauren, una treballadora xunga però que és qui s’atreveix a dir veritats, sembla Lady Gaga o, més ben dit, la mateixa Cyndi Lauper. Es pot comprovar al seu solo, “The History Of Wrong Guys”, una de les cançons d’amor i humor més divertides dels últims temps:
La Lauren s’ha trobat de tot, com diu a la cançó. Nois que estimaven a la noia (o al noi) del pis del costat, d’altres que la feien sentir insegura… No és l’única dona que parla del seu model d’home durant l’espectacle. També ho fan les altres treballadores de la fàbrica, incitades per en Simon després que aquest sigui increpat pel capataç, en Don.
En Simon està segur que les dones es fixen molt més en ell que en en Don, personatge que representa els homes tradicionals, els de futbol i patates. A ritme de tango, el dissenyador novell i les treballadores arribaran a la conclusió que una dona busca sensibilitat, companyia, afecte i compassió en un home. De manera que, paradoxalment, la Lola s’acosta més al prototipus d’home ideal que el masculí Don.
Aquestes reflexions són la petita aportació de Kinky Boots al discurs sobre el gènere. De fet, el compromís de l’espectacle amb els diferents models de sexualitat va més enllà de l’escenari. No només per les preguntes sobre el tema que els espectadors s’emporten a casa; també per campanyes com aquesta en què l’espectacle reivindica la no discriminació de les persones transgènere als banys públics. Una discriminació que el personatge de la Lola també pateix pel fet de ser drag queen.
