Dàmaris Gelabert és una pedagoga, musicoterapeuta, autora i cantant de cançons infantils. Des de 1998 ha editat uns setze àlbums i unes 270 cançons. Després de vint-i-cinc anys vol fer una pausa, ara inicia la Gira dels 25 per despedir-se.
Per què la decisió de dir adeu als directes i als concerts?
Doncs feia un temps que jo notava que necessitava fer un canvi i necessitava un temps de tornar a compondre i de produir altres coses que no tinc temps fent concerts en directe. Tenim l’agenda oberta tots els 365 dies i és molt difícil dedicar-se a altres coses i vaig pensar que els vint-i-cinc anys eren un bon moment i jo reivindico que els que fem música per infants, que és complicat pel que cobrem, hauríem de fer un any de concerts, un any descansant, però no ha estat possible perquè econòmicament és impossible. Al final aquest any vaig dir que necessitava una parada i dedicar-me a altres coses.
Està menys pagada la música familiar?
Molt menys, encara que siguin grups que estiguin funcionant molt bé, que omplen els teatres, escenaris la veritat és que el preu del qual cobrem és molt menor. Els grups infantils estem mal pagats.
Què creus que pot provocar això?
Jo porto lluitant per això des de fa molt de temps de fet hi ha una tradició de música infantil al nostre país que era com que qualsevol persona amb una guitarra ho podia fer. L’animació al principi era una cosa petita. Al principi un guitarrista es posava una plaça, després van començar a sortir alguns grups, però sempre el pressupost que té l’ajuntament per a fer coses per a nens sempre és més petit. Crec que avui en dia quan anem bandes de deu o dotze persones i s’omple tot s’hauria de revisar. Jo he anat intentant reivindicar tot això i sé que hi ha grups com El Pot Petit que també estan lluitant per això perquè els preus siguin més remunerats en el sentit del fet que el públic el tenen i el tenim.
Per on està previst que passi la gira dels 25 que ja ha arrencat?
Anirem per a molts festivals, estarem a l’escenari de Cap-roig, estarem a la Cerdanya, a Lleida, passarem per diferents festivals i voltarem bastant per tot Catalunya amb la il·lusió que moltes famílies vinguin. En els concerts que ja hem fet ha sigut bonic veure que venen també famílies amb infants que ja han anat creixent i que ara ja són adolescents o preadolescents, però que els hi va il·lusió veure l’espectacle.
És un adeu definitiu?
No ho tinc clar encara, vull que passi el temps i deixar fluir a veure com van les coses. Tinc ganes de donar suport com a productora també altres projectes. Sobretot vull estar al darrere de tot això, produint materials, continuant fent música per infants però des d’un altre lloc. El fet també de fer un musical em va obrir més aquesta oportunitat de treballar més com a compositora i no haver d’estar tant al davant.
Aquests concerts de la gira els comparteixes amb The Grow up singing Band que és un grup de música per infants que lideren els teus fills, la Leia i l’Adrià. És passar el relleu això també?
La primera vegada que em van preguntar això vaig dir que no, però després ho he anat pensant i vaig dir que no de seguida perquè ells en realitat estan fent les seves pròpies cançons, però sí que és cert que l’escènica de tot el que estan fent sí que té a veure amb tot aquest camí d’aquests vint-i-cinc anys i la veritat és que per a mi és un luxe que els nostres fills que són músics vulguin fer aquest projecte, que és un projecte internacional, que és una idea que porten al cap des de feia molts anys i que gràcies amb ells l’estem tirant endavant.
Amb la teva parella també comparteixes projecte des de fa molts anys i en els concerts també hi és present no?
Exacte, en aquests concerts dels vint-i-cinc anys hi ha tota la banda de The Grow up singing, uns ballarins i al teclat també hi ha l’Àlex que és també l’essència, ell m’ha acompanyat durant aquests anys.
Com la definiries la proposta de The Grow up singing? És equiparable al que fas tu?
Sí, però molt millor perquè són músics joves amb molta energia, moltes ganes amb una música molt fresca i molt nova. A mi m’agrada molt el que estan fent, és trencar també perquè no existeix molta gent en l’àmbit internacional grup que facin música pensada per a tota la família i amb molta qualitat i per a gent jove. Un dels meus reptes era que els músics volguessin dedicar-se a fer música per a les famílies perquè el que passa és que els músics surten i es posen a fer altres tipus de música, però per a la família no hi pensen. Un músic amb estima cap als infants pot fer perfectament música familiar. Per a mi és un luxe tenir aquest grup i espero que agradi moltíssim, sí que és cert que pot ser l’any vinent si van per Catalunya cantaran algunes de les meves cançons en català, però ells també tenen altres cançons pròpies, cançons en anglès i amb altres idiomes.
Hi ha un abans i després de Dàmaries Gelabert en la música per a famílies a Catalunya?
No sé si soc jo, però sí que és cert que s’ha canviat una mica el paradigma. Com deia abans no només en l’àmbit del qual es cobra, quan vaig començar ens posaven en escenaris petits amb equip dolent, les coses infantils era com tot petit i volíem tenir les mateixes condicions tècniques. Amb això hem hagut de lluitar molt i pot ser com que soc la més gran vaig ser de les primeres que vaig començar a reivindicar tot això, però després per sort per aquest país estan sortint grups que també van amb la mateixa línia, que s’ha de fer música de qualitat pels infants i, per tant, hem de portar a l’escenari bons músics i hem de fer que la música soni molt bé i, en conseqüència, hem de tenir equips bons, hem d’estar programats en llocs bons que se senti bé i crec que potser sí que per edat he sigut de les primeres.
Més o menys són 270 cançons són moltes no?
Sí, però clar han passat vint-i-cinc anys, ha donat per molt i de fet sempre ho he explicat, jo crec que hi havia com un buit d’aquest tipus de cançó en el nostre idioma hi havia molta poca cosa fetes i de fet era una demanda i una necessitat per part de les mestres sobretot quan anaves a preinfantil necessites la cançó perquè la cançó és una manera de comunicar-te amb els infants i ho veus molt clar quan estàs amb nens petits, ells et senten millor quan cantes, estan més contents quan cantes, s’ho passen més bé que cantes i els aprenentatges venen a través de la música, llavors faltava aquest repertori amb contingut pedagògic, i per això hi havia moltes cançons a fer.
YouTube s’ha convertit en un element clau per la difusió de la música de Dàmaris Gelabert. El videoclip de ‘Els mosquits’ supera els 395 milions de reproduccions i ‘Els dies de la setmana’ supera els 227 milions de reproduccions. En quin moment hi va començar a haver aquest èxit?
Des del principi que vam començar a fer els primers videoclips el canal va funcionar molt bé i de fet allà va ser quan vaig començar a muntar una banda gran i vam començar a girar. La primera gira ens la vam inventar nosaltres perquè ens semblava que hi havia gent que ens volia veure en directe i llavors vam començar a actuar als teatres, durant el mes de juliol vam llogar teatres i vam començar. Els videoclips al principi van funcionar molt bé perquè eren la forma d’arribar a les famílies, però fa uns anys que va haver-hi un boom perquè l’algoritme de YouTube va decidir que la cançó dels mosquits la va posar en un lloc perquè ho mirés molta gent.
Des d’on us han arribat inputs que s’han vist aquestes cançons?
De tot arreu, sempre em sorprenia perquè la cançó de ‘Els mosquits’ es veia molta a l’Índia, Indonèsia, Malàisia, Estats Units, Brasil a molts llocs i de fet en el meu Instagram tinc recollit nen de diferents parts del món cantant ‘Els dies de la setmana’ en català. M’escrivien les mares preguntant quin idioma era perquè els seus fills cantaven la cançó i m’enviaven els vídeos i era impressionant. Jo crec que ha estat una de les coses que més m’ha emocionat en aquests vint-i-cinc anys.
Com heu gestionat el canal?
Doncs la idea que el canal funcionava molt bé en l’àmbit internacional ens va donar la idea de fer cançons en aquest sentit pedagògic, amb aquesta concepció que tenim nosaltres de fer música de qualitat pensada per a tota la família perquè els pares quan l’escoltin els hi agradi, amb aquest sentit és com vam pensar de fer aquest projecte nou de The Grow up singing i també a través del canal de YouTube i Spotify intentar arribar lluny.
També hi ha la part positiva de difondre contingut pedagògic en aquests canals i no altres continguts que no són apropiats per infants.
Exacte, aquestes és una de les coses importants que en l’àmbit musical i per a infants que comences a mirar què hi ha a YouTube hi ha coses de molta poca qualitat, coses que no val la pena mirar-ho. Tenim molta aquesta consciència de crear contingut pedagògic i de qualitat perquè els infants i les famílies el puguin aprofitar.
Haurien de canviar els ensenyaments musicals a les escoles i instituts i també a les escoles de música?
Sí, fa molts anys que esperem que hi hagi un canvi en això i de mica en mica es van produint alguns canvis, però la música ha de ser molt més dimensionada. Els infants avui en dia necessiten fer música no que els hi expliquin com es fa. Quan les coses es fan és quan s’aprèn, això és el que sempre he dit. La nostra idea és aquesta, la música s’ha de viure i s’ha de fer abans de qualsevol teoria.
Afirmes que “No canto perquè soc feliç, soc feliç perquè canto”. La diferència és important no?
Sí, i de fet i crec molt en aquesta frase perquè de fet ho constaten estudis científics. Quan nosaltres cantem amb col·lectivitat s’alliberen les hormones de la felicitat. Les persones que canten molt se senten millor i estic molt convençuda d’això, també ho intento transmetre a les famílies. Cantar ens fa sentir bé, cantar ens uneix i amb moltes coses la música ens aporta moltes coses positives. La música és una expressió del que som.
T’envien missatges els nens per acomiadar-te?
Sí, molts dibuixos. Ells s’expressen a la seva manera i la veritat és molt bonic. No sé fins a quin punt saben que estaré fora perquè tampoc ho reben així. Tots els nens venen i m’abracen i tenen la sensació que em coneixen perquè sovint et veuen a l’escola perquè et posen les cançons i llavors és com si fos algú proper. Crec que no tenen la sensació que no em veuran perquè ens continuarem veient i escoltant.
La gira és de comiat, però sembla que s’allargarà bastants mesos?
Sí, de fet encara no hem posat la data límit. Es diu la gira dels 25 i jo pensava que potser faríem vint-i-cinc concerts, però no ho sé si serà així. Ho hem deixat una mica obert i no sabem quan s’acabarà.
