Des d’aquest divendres i fins dilluns, Vic acull el 40è Congrés Català d’Esperanto, que reuneix els parlants i estudiosos catalans d’aquesta llengua artificial creada a finals del segle XIX, que aspirava a convertir-se en una eina de comunicació internacional. Es commemora que, ara fa just un segle, Vic va acollir el mateix esdeveniment. En aquell moment, l’any 1924, Osona era un nucli esperantista important, avalat per personalitats com l’astrònom Josep Pratdesaba. Ho recorda aquest article de l’investigador Carles Costa, membre del comitè organitzador del congrés. Els actes inclouen conferències, visites culturals, cinema i música, tallers i altres activitats, algunes en esperanto i altres en català o en format bilingüe (kongres.esperanto.cat). La inauguració formal serà dissabte a les 10 del matí a l’Ajuntament.
‘Saluton!’
El lector no avesat a una determinada llengua auxiliar pot creure que el títol és erroni. Efectivament, ho seria, si no fos perquè no és en català, sinó en esperanto. El llegidor també podria pensar en el motiu pel qual avui un vigatà parla d’esperanto. Molt senzill, per rememorar la història, més concretament, la de fa un centenar d’anys. Per contextualitzar-la, parlem primerament de l’eminent científic vigatà Josep Pratdesaba i Portabella. És conegut popularment com a astrònom, però prefereixo referir-m’hi com a científic a fi de no ometre altres disciplines en les quals també va excel·lir. Podem dir, sense por d’errar, que va democratitzar la ciència: almenys a Vic. També fou un home inquiet i interessat en la cultura i especialment en les llengües. En aquest context, el 27 d’abril de 1907 el vigatà llançava la idea de l’esperanto a la societat vigatana a través de la Gazeta Montanyesa:
“Temps há se remou per Europa l’idea de crear un idioma internacional, idioma que sens donar la preponderancia a tal o qual nació sigui assequible a tothom y se componga de partícules o arrels de totes les que formen les dos més importants rames llatina y germánica. Aqueix pensament que’l Dr. Lamenhos [Zamenhof] vol portar a la práctica compta ja per Europa y América varis y entussiastes adeptes; verdaderament resultaria práctich que totes les nacions civilisades adoptessin una parla internacional, que sens rebaixar la súa propia, servís per les comunicacions entre diferentes nacions tant per assumptes comercials com per congressos científichs, pedagógichs, etc., etc.”.
Com bé descriu Pratdesaba, l’esperanto pretenia ser la llengua universal d’aleshores. La definitiva consolidació d’aquesta llengua auxiliar va arribar el 1905, amb el Primer Congrés Universal d’Esperanto a Boulogne-sur-Mer. I concloïa afirmant:
“Sembla que a Vich hi há verdader entussiasme per l’idea de fundar una agrupació Esperantista, cosa que sería de molt bon veure y que segurament li prestaran el seu apoyo tots els amants del progrés en qualsevol ram que aqueix se manifesti y mes al cultiu intelectual que sembla ha sigut sempre patrimoni de la noble ciutat den Balmes”.
Pratdesaba no anava mancat de raó. L’entitat Vika Esperantistaro va néixer oficialment en el si de l’entitat Catalunya Vella uns mesos després d’aquest auguri. L’acte inaugural es va dur a terme el 25 de gener de 1908. D’acord amb la crònica local, “l’èxit del acte superá bona cosa a les seves esperances”. No obstant aquest relat, el germen de l’entitat va néixer un temps abans. Ho podem afirmar gràcies a l’article de Josep Albagés a la revista Kometo, que de seguida hi tornarem a fer referència. En les seves paraules, el cofundador, expresident i exprofessor del Vika Esperantistaro explica els orígens de l’associació:
“Dum la autuno de la jaro 1906ª, ĉe la kuracisto D-ro. Terricabras, kunvenis, plue tiu lerta pioniro de nia Kataluna esperanta movado. S-roj. Sales Balmes, Pratdesaba, Delclos, Navés, kay la subskribanto. Ni decidis malfermi Esperantan kurson, kion ni faris ĉe la lernejo Sankta Mikaelo de tiu ĉi urbo. Baldau ni atingis la sumon da 40 lernantoj inter la plej valoraj kulturamantoj el Vich. Post kelkay semajnoj, kiam ni jam sciis iom Esperanton, ni fondis la societon kiu estas nomata Vika Esperantistaro, sub la prezidanteco de D-ro. Terricabras. Poste ni transloĝis al la societo Catalunya Vella, kie ni daurigis kursojn, paroladojn kaj festojn”.
Un any més tard, el mateix periòdic avaluava la vida del Vika Esperantistaro amb motiu de la festa del seu primer aniversari. Entre altres coses, es va fer una exposició de postals i el fet d’haver-n’hi més de dues-centes de quasi totes les nacions del món, així ho diu La Gazeta Montanyesa, palesa la bona anomenada que tenia el Vika Esperantistaro al llarg i ample del globus terraqüi.
El 1910, any del centenari del naixement del també vigatà Jaume Balmes i Urpià, va sorgir la idea de crear un ateneu en honor a l’il·lustre filòsof. Aquest nou ateneu cultural va néixer, al seu torn, de les files del Vika Esperantistaro. La Gazeta Montanyesa en donava notícia als seus lectors: “Avençan ab èxit els treballs per la creació del Ateneu Balmes”. Preveien que durant aquell mateix mes d’octubre es podrien convocar els ateneistes a fi d’aprovar els estatuts i la constitució de la nova entitat. Finalment, l’assemblea es va celebrar el 13 de novembre a les 6 de la tarda. Tristament, l’Ateneu Balmes va tenir una curta durada: conten que prop d’un any.
No obstant això, la vida del Vika Esperantistaro va seguir amb èxit. Van arribar a canviar de local un mínim de tres vegades. En l’entretant, els samideanoj oferien cursos d’esperanto a qui volgués aprendre’l. A més, a jutjar per les cròniques d’alguns mitjans, Vic disposava d’excel·lents professors: en el concurs de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció que feia d’estudis pedagògics, foren premiats els senyors Albagés, Delclós i Navés, tots ells mestres de la Ciutat dels Sants i cofundadors de l’entitat esperantista vigatana. El cert és que bona part de la societat vigatana d’aquells primers anys de segle va donar suport a la iniciativa des de bon principi: és clar, bona part dels fundadors eren coneguts i reconeguts: Jaume Sales Balmes; Josep Maria Terricabras, metge de renom, i primer president de la KEF (Kataluna Esperanto Federacio) [‘Federació Esperantista Catalana’]; J. Delclós; Josep Albagés; Josep Pratdesaba; Jacint Comella; etc. Tota aquesta bona acollida va quedar encara més de manifest entre els anys 1920 i 1923 quan diversos samideanoj osonencs van acollir una quinzena de nens austríacs que fugien de les conseqüències de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). D’aquesta quinzena, deu van ser acollits per vigatans, mentre que quatre per manlleuencs.
El punt més àlgid del Vika Esperantistaro, però, va arribar l’any 1924. Els dies 8, 9 i 10 de juny d’aquell any es va celebrar a la ciutat de Vic el XI Kongreso de Kataluna Esperantista Federacio [‘Onzè Congrés de la Federació Esperantista Catalana’]. És a dir, l’any que ve se’n commemorarà el centenari. Just el dia abans, qui s’encarregava de donar la benvinguda als esperantistes, no era cap altre que l’eminent canonge Jaume Collell. Ho feia a la portada de la seva Gazeta de Vich. Curiosament, sembla que aquell 1924 l’opinió de Collell sobre l’esperanto havia canviat lleugerament: havia passat d’afirmar en la presentació d’un llibre d’Antònia Bardolet l’any 1913 que “[…] aprendre’l francés, l’inglés y sostenir una correspondencia tirada ab esperantistes de llunyes terres, feyna per mi un poc sobrera”, a “[…] verdaderament un idioma auxiliar que pot prestar y presta bons serveys, y encara está destinat a prestarne de majors […]”.
Pel que fa als dies del Congrés, com no podia ser d’altra manera, la societat i les entitats s’hi van bolcar. Als aparadors de les botigues s’hi van exposar diverses coses esperantistes. Es va erigir un monument a la pau, just davant de la Casa Comella: avui dia encara se’n pot veure alguna fotografia amb els fanals gaudinians de fons. Es van rebre els congressistes a la Sala de la Columna de l’Ajuntament, on se’ls va donar la insígnia del Congrés, així com també el llibre del mateix. La insígnia per primera vegada fou de bronze. Quant a les congressistes, val la pena mencionar que n’hi havia molts més que en els anteriors congressos. Es va inaugurar una exposició al Temple Romà on s’hi podien veure llibres, catàlegs, revistes, cartells, postals… tot de material en esperanto. També es feren visites al Museu Arqueològic i a la catedral, com també se celebrà una missa a l’Escorial. Els congressistes també pogueren anar d’excursió, i fins i tot ballar sardanes. En l’àmbit més lúdic, se celebrà un concert-festival, i fins i tot uns Jocs Florals Internacionals. En el terreny periodístic, aquells dies es publicà de manera extraordinària Kometo, la revista del Congrés. Essent Josep Pratdesaba el secretari del Comitè Organitzador, no és d’estranyar que s’intitulés així per al·legoritzar la mateixa llengua auxiliar. En resum, foren tres dies plens d’activitats que valia molt la pena rememorar d’alguna manera.
És per tot això i més que Vic acull aquests dies el 40è Congrés Català d’Esperanto. Havent exposat tot el que hem exposat, el lema és molt encertat: “Ateneus populars i divulgació cultural i científica”. Naturalment, s’aprofitarà l’avinentesa, també, per recuperar la memòria i llegat de Josep Pratdesaba, cofundador del Vika Esperantistaro, cofundador de l’Ateneu Balmes i gran divulgador de la ciència i de l’esperanto. En la mesura que es pugui, també s’intentarà reproduir actes que se celebraren ara fa quasi cent anys. I poc més per avui, més enllà d’acomiadar-me. Si bé he encapçalat aquestes línies amb un Saluton! per saludar a tots els samideanoj, permeteu-me acabar-lo amb un Gis la revido [‘A reveure’!]
