Tots tenim dies bons i dolents, moments on som els protagonistes i d’altres en què gairebé som invisibles. Podem sentir por davant d’una nova situació o enfrontar-la amb fortalesa. Què fa que puguem ser tan decidits en un entorn i tan vergonyosos en un altre?
Ben mirat, si fem una mirada introspectiva i reflexionem una mica ens adonarem que podem ser capaços d’adoptar el paper que nosaltres vulguem en cada situació. Si repasso les meves vivències passades seré capaç de recordar moments en els quals estava molt segur de mi mateix i d’altres on estava carregat de dubtes i inseguretats. En el fons això em diu que tinc una versió de mi que m’engrandeix i una altra que m’empetiteix.
En aquest punt i per entendre millor aquesta dualitat que portem implícita em permeto citar un conte on el vell i savi cap d’una tribu d’indis Cherokee explica al seu net que dins de les persones sempre hi habiten dos llops que estan en lluita permanent. Un és dolenteria, ira, enveja, gelosia, tristesa, avarícia, arrogància, culpa, ressentiment, inseguretat, mentida, fals orgull i ego. L’altre, en canvi, és alegria, pau, esperança, amor, serenitat, humilitat, bondat, amistat, generositat, veritat, compassió, empatia i fe. En acabar de citar la història, el net es queda reflexionant una estona i li demana al seu avi quin dels dos llops acaba guanyant la batalla. I l’avi li respon: “Aquell que tu alimentis.”
Quan deixem de centrar-nos en els factors externs, ens responsabilitzem dels nostres actes i decidim a quina de les nostres parts donar més protagonisme, ens podem sorprendre del potencial infinit que guardem en el nostre interior.
Per exemple, si en un moment donat hem de fer una exposició oral en públic i això ens provoca pànic només tenim dues possibilitats. La primera és deixar-nos dominar pels nervis i que surti el que hagi de sortir. La segona és treure el millor de nosaltres mateixos com a oradors i sortir-ne dempeus. Si optem per la segona opció jo aconsellaria respirar diverses vegades de forma profunda i serena abans del discurs, imaginar-nos a nosaltres mateixos o a alguna persona que ens inspiri en un moment d’excel·lència, agafar una bona postura corporal i, sobretot, saber gaudir de l’experiència.
Si en algun moment identifiquem la presència del llop de la inseguretat o la tristesa no cal lamentar-se o preocupar-se, ja que el seu aliment principal és que li dediquem atenció. El millor remei és no donar-li més importància, no pensar-hi més, agrair que l’hàgim reconegut i dirigir la nostra atenció cap al llop de la seguretat i l’alegria. Com deia el savi indi Cherokee, la decisió és només nostra.
