Sosté Dameson, l’oncle Andreu, que “la sal i el pebre que ha de contenir tota caricatura ha d’ésser ben midada i ben pesada. Una dosi excessiva empalaga i fa mal”. Li sembla que “la caricatura exagera intencionalment i deliberada les línies físiques i morals de l’individu i de la societat, per a fer ressaltar millor els seus errors, vicis i defectes, així com les seves virtuts i perfeccions. Però l’exageració no deu ésser excessiva ni grollera ni maigna per ésser conducent i eficaç”. Sosté Dameson, el nebot Ramon, que el dibuix permet sempre ressaltar més alguna cosa i enfocar els detalls que interessen per fer-los més evidents.
Oncle i nebot ho van deixar per escrit. El gran, el 1926 al mític periódic La Gralla de Granollers l’agost de 1926; i el petit, a un munt de converses i entrevistes amb EL 9 NOU. El garriguenc Andreu Dameson i Aspa va morir fa 55 anys a Buenos Aires, en tenia 71 ; Ramon Dameson i Font, el nebot, va morir a la Garriga fa 5 anys, en tenia 87.
Sostè Dameson, l’oncle, que “la caricatura és, sens dubte, un art difícil i un instrument polític i social d’eficàcia indiscutible en mans hàbils i pulcres”. Al nebot, que va conrear la creació de mobles, li sembla que una de les tasques més difícils d’un dissenyador és “aconseguir l’equilibri entre donar el mínim d’aventura al fabricant, que el model que crea estigui consolidat en el mercat i, a la vegada, donar al producte la identitat del fabricant”
A oncle i nebot, la Guerra Civil els estripa els papers. El 21 de gener de 1939, a 8 anys, Dameson, el nebot, enfila l’exili cap a França amb el seu germà Valentí, de 10, el seu pare, Valentí, la seva mare, Agnès Font, i el seu oncle Andreu, el de les caricatures. Setanta anys després, una foto a la revista Presència que es distribueix amb EL 9 NOU el torna a aquells moments de dolors. Dameson, el nebot, s’hi reconeix amb la seva mare marxant cap a l’exili.
Sostè Dameson, el nebot, que un “artista és una persona creativa” i que ell, en canvi, reprodueix el que ja existeix amb els seus dibuixos, “per tant, en tot cas diria que sóc artesà”. Ell dibuixava abans d’escriurei no sap què ha de tenir un bon dibuixant: “Em costa perquè sempre he estat autodidacta.” Sostè Dameson, l’oncle, que “els historiadors d’una època i d’una societat han de conèixer les caricatures de la mateixa.”
