La banca viu temps judicials que es poden qualificar de convulsos. Quan encara ressona el descrèdit que va suposar per al Tribunal Suprem desdir-se d’una sentència sobre l’impost de les hipoteques fa ben poques setmanes (i que ja va ser comentada en aquesta secció), la relació de la justícia i la banca viu dos nous capítols que posen a prova una relació que en el cas d’aquella sentència es va poder comprovar que és ben estreta. D’una banda, hi ha un nou capítol sobre el comportament bancari en el cas de les hipoteques amb les clàusules terra i de l’altra, les primeres sessions del judici per la sortida a borsa de Bankia.
Sobre les clàusules terra, l’Audiència Provincial de Madrid va sentenciar a finals de la setmana passada a favor dels demandants en una denúncia col·lectiva vehiculada a través de l’organització de defensa dels consumidors Adicae. Aquesta sentència anul·la les clàusules terra aplicades sobre les més de 9.000 hipoteques en què es basava la demanda col·lectiva, ordena que es tornin els diners cobrats de més per aquesta pràctica il·legal, aplica interessos i confirma que tot plegat s’ha de fer amb caràcter retroactiu.
Aquesta sentència no fa altra cosa que aplicar la doctrina recollida en la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 2016 que corregia una resolució del Tribunal Suprem espanyol i també assenyalava el caràcter retroactiu del retorn dels diners cobrats de més per la introducció de les clàusules abusives en les hipoteques (de les quals les clàusules terra eren les més cèlebres). [No és sobrer remarcar, en aquest punt, que la benevolència del Tribunal Suprem amb la banca ve de lluny i no és cosa de fa unes setmanes.]
La victòria judicial dels 9.000 consumidors representats en la demanda col·lectiva és només una mínima part del magma judicial que encara envolta les clàusules abusives. Davant de l’allau de demandes que es preveia, el govern espanyol va obrir dues vies de solució que s’han mostrat insuficients (per no utilitzar qualificatius més durs). La primera, la via extrajudicial. Hi ha presentades 1.166.000 sol·licituds, de les quals dos terços han acabat amb acords que, de mitjana, han donat 4.400 euros als hipotecats (les entitats de consumidors consideren que la xifra és molt baixa i hauria de ser tres vegades més alta… clar, que per demanar que no quedi). En total, han retornat 2.300 milions d’euros. Un terç de les demandes han estat desestimades i això vol dir que el client o bé renuncia o bé acudeix als jutjats.
Acudir als jutjats és l’avantsala del col·lapse. L’estiu de l’any passat es van crear sales específiques, una per província espanyola, per atendre les demandes relacionades amb les clàusules terra. En aquestes sales hi ha, actualment, més de 300.000 casos. Tres de cada quatre estan aturats. Tan aturats que la ministra de Justícia ha arribat a amenaçar que penalitzarà els bancs que actuïn per dilatar el procés judicial.
El segon capítol judicial que afecta la banca és el judici per la sortida a borsa de Bankia. Seuen al banc dels acusats quatre antics directius del banc quan aquest va aparèixer als parquets, encapçalats per qui n’era president, Rodrigo Rato (exvicepresident del govern, exdirector gerent del Fons Monetari Internacional, entre altres molts ex). Se’ls acusa, entre altres delictes, de falsejar la informació que van donar quan van sortir a borsa. La particularitat d’aquesta suposada falsedat és que va afectar un gran grup de petits inversors, que l’entitat va poder captar a través de la seva xarxa d’oficines. Els inversors institucionals estaven prou previnguts sobre la situació de Bankia aquell juliol de 2011 i no arribaven a cobrir els 3.000 milions que pretenia captar l’entitat als parquets, de manera que van acudir als seus clients. Més de 350.000 clients que es van convertir en accionistes perquè se’ls va donar una informació financera que, com es va poder veure només uns mesos després, ocultava la veritable situació del banc. El valor de les accions es va esfumar i molts d’aquests petits accionistes s’hi van deixar part dels estalvis (si no tots).
Hi haurà temps per anar avaluant com avança aquest judici, però la seva celebració obre la porta a comentar una última qüestió del sector financer que està molt vinculada a la mateixa Bankia. Aquesta entitat va ser la campiona a l’hora de rebre recursos del rescat bancari de 2011: el cost va ser de 24.000 milions d’euros, només amb Bankia. Aquell rescat que els ministres econòmics del Partit Popular i el president del govern afirmaven que no costaria ni un euro als contribuents. També a finals de la setmana passada, el Banc d’Espanya presentava un nou informe sobre el balanç de la crisi financera. En total, el cost va ser de 54.000 milions d’euros per sanejar 14 entitats d’estalvis i el Banc d’Espanya ja dona per perduts més de 42.000 milions. De fet, recuperats, recuperats, només se’n poden considerar uns 4.000 milions. La resta és l’expectativa del que es pot treure de la venda de la participació pública a Bankia (prop de 9.500 milions d’euros). El rescat no era per fer-ne negoci, però tampoc per perdre-hi deu vegades el pressupost estatal de Sanitat (o 16 vegades el d’Educació).
