No cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Un virus es va estenent en el món empresarial, en especial l’industrial, per procedir als anomenats acomiadaments objectius. A Osona hi ha hagut el cas del tancament de Prysmian a Manlleu, ial Vallès Oriental les negociacions a Luxiona de Canovelles per retallar significativament la plantilla, però aquests no són casos aïllats i, per uns motius o altres, els processos d’aprimaments de plantilla es multipliquen.
Algunes dades posen en context la situació. A Catalunya, aquest any fins al mes d’octubre, els expedients de regulació han suposat 5.171 acomiadaments, un 65% més que l’any passat en les mateixes dates. El total d’afectats per expedients, perquè també és aquesta la via per suspendre temporalment contractes o per reduir jornades, ha crescut una mica menys, un 57%, segons dades de la Generalitat. Les últimes estadístiques de l’Estat són del mes de setembre i limiten una mica el creixement dels acomiadaments a Catalunya, un 37%, lleugerament per sobre de la mitjana estatal, amb un increment del 32%.
Tot plegat porta a una conclusió inequívoca: després de cinc exercicis de reducció en el nombre d’afectats per expedients de regulació, sobretot en la modalitat més dura –la de rescissió de contractes o acomiadaments col·lectius–, s’està produint una clara tendència alcista. Vist el mal, és hora de buscar el diagnòstic: comença a haver-hi literatura sobre les causes recents d’aquesta situació. Mentre alguns economistes addictes al jo-ja-ho-deia apunten que el context econòmic actual és la continuació d’una etapa de crisi que només s’havia superat en aparença, altres visions assenyalen causes més recents. La guerra comercial i la incertesa pel Brexit empenyen cap a una frenada, quan no un descens de les vendes. Ho sap prou una economia tan globalitzada com l’alemanya, que ha salvat pels pèls una situació de recessió tècnica (dos semestres amb reducció del PIB). Menor demanda acostuma a quedar associada a menor producció, i per produir menys són necessaris menys treballadors. Acomiadar seria, així, una forma d’adaptar-se a aquest context decreixent de la demanda.
Les causes que s’apunten són globals, però els acomiadaments s’estan produint a Catalunya. En molts casos, per part de multinacionals. Per tant, les circumstàncies de mercat només són una explicació parcial al fenomen del creixement de les mesures de regulació de l’ocupació per part de les empreses. Per això, també és bo anar a l’hemeroteca i aturar-se al que es publicava l’any 2012. Aquell va ser l’any de la segona reforma laboral, protagonitzada pel govern del PP. Era una mena de rematada a gol de la centrada que havia fet el PSOE amb la seva reforma laboral dos anys abans.
Aquelles reformes, i en especial la del PP de 2012, havien fet més incidència en la manera d’obrir la porta de sortida dels treballadors que no pas la d’entrada. Les mesures es van prendre escoltant més la banda empresarial i, sobretot, el seu mantra que acomiadar, a Espanya, era massa difícil. Quan deien difícil, deien car: acomiadar a Espanya no era, ni és, difícil. Sí que tenia un cost elevat: 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats (fins a tres anys i mig de sou). El PSOE ja ho va rebaixar a 33 dies i el PP va propiciar que, sense haver de donar gaires explicacions, es paguessin 20 dies i un màxim de 12 mensualitats, quan va introduir el concepte dels acomiadaments objectius (causes econòmiques o productives, molt adaptables a les justificacions que aportés l’empresa) i sense necessitat de cap autorització administrativa posterior. Facilitar l’acomiadament era, sobretot, abaratir-lo. De fet, acomiadar surt un 63% més barat que abans de la reforma laboral.
Acomiadar és més barat. I malgrat el que pugui assenyalar la literatura més liberal –que diu que el cost de 20 dies per any és dels més elevats de la Unió Europea– i que la futura vicepresidenta i ministra d’Economia en funcions, Nadia Calviño, manifesti que és “relatiu” dir que 20 dies per any sigui un acomiadament barat, el cost de reduir la plantilla a Espanya és menys costós que en altres països. Perquè, com que el còmput es fa pel sou i els sous a Espanya són més barats que a la resta d’Europa, el resultat final és que el compte surt més avantatjós. Per això, les multinacionals acaben acomiadant a Espanya. Això, almenys, és el que expliquen els sindicats. Si fos així, la premissa que la reforma laboral beneficiava la creació d’ocupació seria manifestament falsa: ni ha contribuït a generar ocupació fixa, perquè dos de cada tres llocs de treball creat en aquest temps de suposada recuperació han estat temporals, ni ha conservat els llocs de treball fix –a la primera ventada, els expedients s’han disparat.
El creixement dels acomiadaments col·lectius té encara una lectura més perversa. Es parla d’expedients preventius. El temor que un nou govern tombi la reforma laboral, i està per veure que això passi, les condicions per acomiadar poden tornar-se més dures i per aquest motiu algunes empreses estarien fent els ajustos ara que els pot resultar més barat. Sobre aquest aspecte, no hi ha prou literatura com per assegurar-ho, però també, amb la boca petita, ho expliquen des dels sindicats.
El temor a una nova etapa de turbulències econòmiques, que els indicadors només assenyalen a mitges (de fet, l’economia encara creix, ni que sigui de manera feble), ha portat a un notable increment dels acomiadaments. En l’anterior etapa de crisi, també es va incrementar, i el creixement de l’ocupació posterior va ser a través de llocs de treball pitjor remunerats i amb condicions de contractació més precàries. La història és cíclica.
