La coreògrafa i ballarina Lali Ayguadé és una de les figures més destacades de la dansa a Catalunya, amb projecció internacional. La seva coreografia ‘Runa’ va ser premiada als Max.
És veritat el que diuen que la dansa és la germana pobra de les arts escèniques?
Sí, sempre ha sigut difícil. La dansa contemporània és molt àmplia, n’hi ha molts tipus. Jo em dedico més a la dansa teatre, però també hi ha dansa que és molt més abstracte. La gent sempre vol entendre i busca un significat que de vegades, per exemple amb la dansa abstracta, no sempre té.
Amb l’abstracció tendim a interpretar quan realment hauríem només de voler sentir, no?
Exacte. Jo sempre ho comparo amb les arts visuals, amb la pintura més abstracta. De vegades has de veure alguna cosa i aquesta cosa et provoca alguna cosa a tu, no has de voler trobar sempre un significat molt específic de tot.
En aquest país hi ha una bona base de dansa?
Sí, hi ha molta gent que balla. També tinc la sensació que ara professionalment hi ha cada cop més companyies i molt bones i vàlides. Jo per exemple he estudiat a l’estranger, però aquí hi ha un tipus de ballarí molt interessant, amb moltes idees i que no sempre s’ha de sortir a fora. Aquí hi ha bona feina, bons ballarins i bons creadors.
Va bé, però sortir a fora com va ser en el teu cas?
Jo a l’època en què vaig sortir era essencial perquè aquí no hi havia molta informació. Ara hi ha molta més informació i és molt més fàcil viatjar, per tant, hi ha professors que estan molt bé i poden venir aquí, però jo sí que soc partidària que quan se surt sempre veus una altra perspectiva i crec que és positiu, però no cal estudiar fora. Aquí es pot estudiar tot i que a mi em va anar molt bé fer-ho.
Vas tenir la temptació de quedar-te?
Doncs mira, des del primer moment que vaig marxar en el meu cap tenia com volia tornar i, pensava que quan tornés aquí volia crear i formar un grup i conèixer gent. Vaig estar uns setze anys fora i quan vaig tornar és el que vaig fer. Ho vaig fer lentament, però em vaig anar fent el meu lloc. Ara m’encanta, jo dic que no hi ha res com estar a casa, crear i poder estar aquí i poder crear aquí.
Fa un any i mig que estàs de gira amb ‘Runa’ i has rebut molts premis. Trajectòria d’èxit per un espectacle de dansa, oi?
Amb ‘Runa’ estem supercontents, també vaig col·laborar amb un grup de gent que feia molt temps que col·laborava que me’ls estimo molt. L’espectador al final veu a dos intèrprets, però a darrere hi ha molta gent que ha posat de la seva part, com el disseny de llums amb la Conxita Pons, el vestuari amb en Ferran Casanoves, el compositor que és el Miguel Marin tota aquesta gent aporta molt a la peça. Això ajuda molt al fet que una peça no només sigui la dansa sinó que és un tot el que s’està presentant, el que veus visualment. La música és una línia emocional que parla molt de la peça. És important tenir uns bons col·laboradors.
Amb dansa hi ha molts mesos de preparació i de creació i de com treballar.
Sí i és molt bonic. Abans d’entrar a l’estudi per exemple amb aquesta peça em vaig reunir amb els col·laboradors ja amb el concepte i llavors anem parlant tots. Ells aporten des de la seva part, sobre com podria ser el vestuari, la il·luminació, l’escenografia. Això és un procés molt bonic que quan ets només ballarí el desconeixes totalment perquè no està en el món de la creació i quan comences a crear i coneixes aquesta persona t’enriqueix i a mi m’ha enriquit moltíssim i és molt interessant.
Vosaltres volíeu parlar dels records i la memòria. Passa que les coses no són com són sinó com les recordem?
És exactament així. Amb el Jordi Oriol, el dramaturg, vam estar pensant i li vam fer un gir al tema ‘Runa’, el que es parla a la peça és de la runa de la memòria i del que recordem, que és veritat que no sempre recordem les coses com van ser i llavors en l’escenografia veus una casa, però hi ha coses que no quadren, hi ha elements que si t’hi fixes no hi pinta res i és perquè juguem amb aquest joc de la memòria que realment no som capaços quan passa el temps de recordar les coses exactament com van ser.
Els objectes també tenen memòria i són importants en l’obra.
Sí, és la història d’una parella i un d’ells a través dels objectes, de la casa i el vestuari recorda les coses d’una manera determinada. El surrealisme en la dansa apareix perquè la ment també pot ser molt surrealista. Molts cops la ment és realista però també surrealista. Hi ha aquesta barreja que la dansa ja té de per si.
Procures que els teus espectacles sempre tinguin aquest punt teatral?
Sí, a mi m’agrada que les coses surtin de la vida mateixa i m’agrada fer-ho d’una manera que és molt teatral. La dansa ja és abstracte i m’agrada barrejar aquesta realitat. Hi ha alguna cosa en què el públic es pot agafar que és aquesta cosa quotidiana que sempre està a les meves peces. A part la idea en si ja va venir d’alguna cosa de la vida que a mi m’ajuda molt a crear i no és només abstracte.
Ara està explicant una altra història. ‘Together to get there’ un altre duet de dansa, què serà o és?
Això es va ensenyar primer a Navarra perquè va néixer allà. Més tard es va estrenar a Temporada Alta a Girona, necessitàvem que ens ajudessin perquè allà s’havia creat alguna cosa, però no s’havia acabat de finalitzar i necessitàvem un altre suport per acabar-ho. És un duet nou que ha sortit, que ens l’estimem molt i que va sobre una relació trencada que no funciona i ens interessava molt jugar amb aquesta tensió i amb el trencament. No només en l’àmbit físic i entre els dos, sinó en l’àmbit escenogràfic, en l’àmbit sonor. Hem volgut jugar amb aquest trencament en l’àmbit global de tot, no només de persona sinó amb tot.
On el podrem veure l’espectacle?
El dia 4 es va presentar a Palamós, també anirem a Pamplona, Mèxic, Finlàndia…,
Això justifica que ets una de les figures catalanes de la dansa més internacionals del moment.
Jo crec que la dansa al no tenir paraules és molt més fàcil que el teatre, que surt i fora. La dansa sí que té moltes sortides internacionals.
Lali Ayguadé va ser nominada als Oscars perquè la teva dansa formava part d’un curtmetratge.
Va ser nominat el curtmetratge. A part a mi el cinema em fascina, és un altre art que és meravellós. ‘Time code’ es va gravar en dos dies i mig. El Juanjo que és el director tenia clar tot i va dirigir molt bé i amb gran sorpresa va ser un boom.
T’agrada connectar la dansa amb altres arts?
Sí, dansa al final són persones i es poden fer moltes coses a través de la dansa i col·laborar amb gent. En l’espectacle anterior hi ha una cantant, un actor i quatre ballarins. Aquí jo ja vaig posar quatre disciplines juntes i crec que és meravellós fer això perquè es complementen, donen joc. És molt més complex dirigir, aquí vaig estar com a directora perquè no només es torna moviment sinó que hi ha la part actoral, la part cantada, joc de veus, la part sonora… Es torna molt més complex, però a la vegada m’agrada molt quan es pot barrejar i crear una història que funciona.
Costa mantenir una companyia en aquest país?
Jo crec que les companyies aquí a Catalunya van per producció no per companyia treballant tot l’any. La dansa com tots sabem és molt més precària, però, aquell somni que jo tenia de tornar a la meva terra i crear aquí, està i estic en un moment que estic feliç en aquest sentit. Ho puc fer i puc crear aquí, sempre podria tenir més suport la dansa en si, espero que la gent vagi al teatre per comprovar que hi ha coses. Hi ha coses a la dansa que són espectaculars i meravellosa i crec que és un art molt bonic i se li ha de donar suport.
