Una de les grans notícies de la passada edició 75 del Festival de Cinema de Canes va ser la selecció del realitzador català Albert Serra en Secció Oficial després de participar-hi amb La mort de Lluís XIV (2016), en rang de projecció especial, i després a Un Certain Regard amb Liberté (2019), on va obtenir el Premi Especial del Jurat. Albert Serra, mena de fill adoptiu del cinema francès, va lluitar per la Palma d’Or a Canes amb la coproducció francesa Pacifiction, títol que substituïa l’inicialment previst Tourment sur les îles. Un film escrit per ell mateix i Baptiste Pinteaux en què es revisa sense prejudicis el colonialisme francès al Pacífic a través de la figura de l’Alt Comissari De Roller, interpretat de forma fenomenal per l’actor francès Benoît Magimel –premi a millor interpretació a Canes per La pianista (2001, Michael Haneke).
Pacifiction vindria a ser un thriller polític, però en mans d’Albert Serra això es transforma en un ambigu format de paròdia desacomplexada i imprevisible sobre la presència francesa a la Polinèsia. S’intueixen unes anunciades proves nuclears de la metròpoli a les illes, l’albirament de submarins, visites de tropes de mariners francesos o tràfic de prostitutes.
La inclassificable pel·lícula de Serra es pot veure com una broma que banalitza l’alta política, amb les seves reunions, intrigues i missions, convertides en trobades d’una agenda de l’absurd i el sense sentit. El costat més colorista, costumista o indigenista del territori, com unes danses tribals, remeten, per exemple, a una baralla de galls. El seu encontre amb unes autoritats locals esdevé un moment transitori i intranscendent d’intercanvi d’obvietats a l’estil de prendre’s unes canyes en una terrassa d’un bar, el quiosquet de l’alta política.
La geopolítica queda reduïda, així, a borratxeres i balls de pista en un nightclub. La degradació de la política, així com l’imaginari exòtic i tropical del Pacífic, es veu tot filtrat per una atmosfera etílica, somnolent, letàrgica. Tenim una pel·lícula que es desenvolupa, de fet, en una espècie de llimbs, una idea vaga de paradís, com entre dos mons. Ens trobem en un reialme ressacós, entregat a l’ociositat i la desídia, tot presidit per un clima de sopor general. Hi ha una evocació com de mons estancats, atmosferes de retenció, emanacions, d’alguna manera, d’obres del novel·lista Joseph Conrad com Un vagabund a les illes o La follia d’Almayer, portada al cinema per Chantal Akerman el 2011.
Per acabar, cal esmentar que en el repartiment es compta amb protagonisme del català Sergi López al costat d’actors com Alexandre Melo o Marc Susini.
