Un dia de finals de segle passat em va arribar una trucada del Quim Crusellas. No ens coneixíem de res, però arran dels meus articles a EL 9 NOU em va demanar si podíem quedar una estona. Un diumenge a la tarda vaig baixar fins al Pocket Bikes de Vic, i vam estar xerrant sobre videoclubs, pel·lícules de sèrie Z i altres aspectes que segurament interessaven a un percentatge ínfim de la població del Ripollès i d’Osona en aquella època, i menys encara en l’actual. En Quim em va semblar afable i apassionat, i sobretot un freak d’unes proporcions que ja m’agradaria a mi assolir abans de deixar aquest planeta.
Les trobades es van convertir en més o menys regulars, i vam iniciar un intercanvi de cintes VHS de les quals encara en conservo alguna. Eren altres temps, internet no havia entrat a les nostres vides, i plataformes com Filmin segurament tot just començava a prendre forma molt embrionària dins del cervell dels seus creadors. En canvi, estic plenament convençut que en Quim ja tenia entre cella i cella això de crear un festival de cinema oriental, com el que ja fa 18 edicions que treu de la zona de confort cinèfils de tot Catalunya. La transcendència inicial de les Nits Asiàtiques a Vic podia prendre’s com una anècdota més o menys afortunada, però la longevitat de la iniciativa, la seva perseverança, i sobretot l’acollida que en el decurs dels anys l’han convertit en un dels referents culturals de la ciutat han permès que Crusellas i el seu equip siguin per dret propi uns outsiders amb molt de pedigrí.
Mai fins ara no he acudit a les Nits de Cinema Oriental. La rutina diària complica desplaçaments, i la meva indolència/indigència intel·lectual fa encara més complicada la tasca de refugiar-me en una experiència que no es queda mai en el simple reclam cinematogràfic, sinó que et fa viatjar molt més enllà sense necessitat de moure’t de Vic. Però el simple fet de saber que el 2022 n’hi haurà una nova edició, ja és suficient per saber que en Quim continua vetllant per nosaltres. Ho ha fet des del Cineclub Vic, col·laborant en altres festivals de referència, i participant en l’edició de llibres que reclamen l’atenció sobre cinemes minoritaris en el nostre país. I en el meu subconscient persisteix aquella primera cita, on la meva militància subcultural es va veure potenciada per un més d’una tribu, on anys més tard també s’hi van afegir els companys torellonencs del fanzín Elforat. Gràcies, moltes gràcies, per existir, Quim, i sobretot pel teu etern somriure.
