Massa sovint tendim a admirar ídols amb peus de fang. Persones que ens entren a casa a través de l’aparell de televisió, i que tenen un verb extremadament fàcil, una habilitat a l’hora de somriure i mostrar-nos com brillen els seus maxil·lars, o bé que s’escapen del defensa rival a la velocitat de la llum per introduir amb una facilitat insultant la pilota dins d’una porteria o una cistella. Qualsevol que hagi estat en un col·lectiu sap que la bondat humana és transversal, de la mateixa forma que ho és el cretinisme. El líder dels Ilegales, Jorge Martínez, canta des de 1982 que “en todas partes hay gente idiota” a la cançó Yo soy quien espía los juegos de los niños. Cap frase resumeix millor la condició humana.
Fa unes setmanes el jugador de futbol Bojan Krkic va anunciar que deixava l’ofici amb només 32 anys. La seva irrupció al FC Barcelona de Frank Rijkaard la temporada 2007-08 va ser fulgurant, i durant la segona de Guardiola va ser fins i tot decisiu per guanyar la Lliga. Però mentre el millor entrenador que ha tingut mai el club s’omplia la boca amb la paraula humilitat que mai vaig acabar-me d’empassar del tot, Bojan era cada cop més apartat dels onzes titulars, i fins i tot va fer la sensació que ni tècnic ni alguns companys s’havien acabat de portar bé amb ell. En el moment de la retirada no han estat pocs els periodistes que l’han definit sobretot com a “bona persona”, un qualificatiu que personalment em costa molt d’aplicar. En aquest cas, però, ho sembla.
La història del futbol està plena de secundaris que sovint passen desapercebuts, però que per alguna raó em criden l’atenció. Des del moment que juguen en un club de dimensió mundial aquest paper secundari es dilueix a base de minuts d’exposició mediàtica i sous desproporcionats. Però no cal anar massa enrere per trobar un Oleguer Presas, un Henrik Larsen o un Juan Carlos Rodríguez Moreno. Tots tres han guanyat la Copa d’Europa amb el Barça, des d’un segon pla de protagonisme no sempre senzill de trobar.
En el cas de Juan Carlos, només va estar a Catalunya durant tres anys, però en va tenir prou per endur-se aquelles tres lligues de l’època Cruyff i demostrar que era un lateral esquerre molt solvent, titular a Wembley en la final on es va derrotar la Samp. Juan Carlos havia nascut a Puente Castro (Lleó) i no tinc ni idea de si és una persona humil o no, però si més no de portes enfora semblava discret. I a més portava unes grenyes que més d’un heavy metal de l’època i aquells que donem importància a tenir una bona pelussera a sobre del crani sempre hem envejat.
