Les operacions que posen empreses en mans de fons de capital experimenta xifres d’eclosió a tot l’Estat. Els dos últims exercicis s’han marcat registres rècord en inversió i l’any passat es van fregar els 6.000 milions d’euros destinats a l’adquisició d’empreses, més del 20% per sobre de les xifres de màxims a les quals s’havia arribat només un any abans. I, tot i que encara no hi ha dades sòlides pel que es porta d’aquest any, un simple cop d’ull a les operacions que s’estan portant a terme els últims mesos permet albirar si no un nou rècord sí que una injecció multimilionària en l’estructura empresarial de l’Estat.
Com en la majoria de circumstàncies, les causes de les tendències del moment econòmic no són úniques. El context l’ha creat, sobretot, una situació de tipus d’interès negatiu que porta els posseïdors de capital que volen fer-se encara més rics a buscar vies d’inversió alternatives. Hi ha molta liquiditat, perquè els diners estan previnguts per la volatilitat dels valors de la borsa i s’aparten dels interessos nuls del deute. En el cas de l’Estat espanyol, a aquest marc general s’hi ha d’afegir la poca presència que tenien aquests fons en comparació amb d’altres països; com que l’escalada de les inversions de fons de capital és internacional es pot considerar normal que ara arribin en zones on hi havia més recorregut de creixement. Una altra circumstància pròpia de l’Estat espanyol és el creixement que experimenta l’economia, singularment alt respecte a d’altres països de l’entorn, que afegeix confiança als inversors. I encara un últim factor: les empreses que han sobreviscut a la crisi tenen un punt afegit de fortalesa, estan menys endeutades i, en alguns casos, tenen menys competència.
Aquest és el marc general i se n’hi poden afegir alguns de més particulars. Darrerament, s’han produït operacions que s’han vinculat a les dificultats que tenen empreses de caràcter familiar per conciliar posicions entre accionistes. D’altres empreses es veuen en la situació de buscar la competitivitat amb un creixement de dimensió que no es veuen amb cor d’afrontar només amb recursos propis i troben vies alternatives més enllà del tradicional crèdit bancari. O, simplement, un emprenedor té una bona idea de negoci, però no disposa de prou recursos per executar-la.
Múltiples motius per anar a buscar capital a qui en té. I qui en té són aquests fons que ja han fet la feina prèvia. Generalment, es fan rondes per captar capital entre inversors que, sumats, donen prou recursos per afrontar operacions de diferents envergadures. Les empreses necessitades de capital troben l’alleujament que en tindran, però en molts casos és a canvi de cedir sobirania de gestió i caure en la lògica de la rendibilitat per davant de qualsevol altra consideració. Perquè, de fet, el que busquen aquests fons no és la permanència a l’empresa, sinó fer-la més llaminera per, passats uns anys, vendre les participacions a un preu més elevat i donar, així, rendibilitats més elevades als inversors que han finançat les operacions prèvies. Cicles de quatre o cinc anys, de vegades algun més, que sovint porten a canvis accionarials constants a les empreses.
Aquesta legítima recerca de la rendibilitat comporta, sovint, que es prenguin decisions amb conseqüències. Grans grups que es desprenen d’algunes activitats, perquè acaba resultant més lucratiu trossejar les companyies i posar-les al mercat. O acomiadaments de treballadors en nom de la viabilitat, encara que l’empresa en qüestió estigui donant bons beneficis. És la conseqüència del que s’anomena inversors sense rostre, amagats en la varietat d’aportacions que financen cada fons de capital.
Els operadors defensen que aquestes no són les accions habituals entre les més 2.000 empreses en què participen a l’Estat, que superen els 400.000 treballadors. Les dades de la patronal del sector indiquen que les empreses participades pel capital risc van incrementar les plantilles un 7,6%, i les que han fet camí en solitari només ho van fer en un 2,3% en el mateix període de tres anys. Es basa en un estudi de la Universitat Complutense de Madrid, però difícilment pensaran el mateix treballadors d’empreses com Codorníu o Naturgy (l’antiga Gas Natural), on s’han produït acomiadaments després de l’entrada de fons de capital en l’accionariat.
La presència dels fons de capital és i serà una realitat, perquè la seva expansió es produeix en tota mena de sectors. I, tot que a cada nova circumstància l’acompanya la necessària capacitat d’adaptació, no faltaran veus que posin en alerta d’algunes pràctiques. En els últims mesos, arran de la posada en venda de les accions de Pastas Gallo, el líder històric de la pasta alimentària a l’Estat espanyol, l’interès dels inversors purament industrials es va esvair de seguida. La presència dels fons en la subhasta va provocar una inflació en el preu de sortida que va desanimar els industrials i, ara, l’empresa es gestionarà –molt probablement–amb criteris marcadament financers. Com està passant en sectors molt més sensibles com la sanitat o l’atenció a la tercera edat. Les finances gestionen l’atenció a les persones. Un signe dels temps.
