L’última de les incògnites sobre la reforma de les pensions –el factor a través del qual es garantiria la resistència del sistema davant el creixement de jubilacions quan arribi l’edat de retirar-se dels integrants de la generació del baby boom– es va resoldre la setmana passada amb un acord sobre la botzina entre el govern i els sindicats del qual la representació empresarial ha quedat exclòs. Un increment de les cotitzacions del 0,6% ha de servir per reactivar el fons de reserva del sistema, conegut com la guardiola de les pensions, per dotar-la de fons addicionals davant l’increment previsible de la despesa per la jubilació dels boomers (els nascuts en les dècades dels 60 i els 70).
Més que a reduir despesa, alguns dels termes de la reforma coneguts fins ara tendien a incrementar-la. En particular, la derogació del que s’anomenava el factor de sostenibilitat, que permetia al govern de torn ajustar els augments de les pensions si les circumstàncies econòmiques feien inviable que s’equiparessin al creixement del cost de la vida. La reforma ja pactada fa uns mesos preveia retornar a l’IPC com a índex per a la revalorització de les pensions (que vista l’evolució que està tenint aquest any, acabaran sent força diners).
Quan qualsevol sistema de prestacions està subjecte als ingressos i a les despeses, els ajustos per quadrar la caixa es poden fer o bé reduint les despeses o bé incrementant els ingressos. Les reformes del passat, sobretot l’última dels governs presidits per Mariano Rajoy, feien incidència a la reducció de les despeses –gastar menys–. La lògica s’ha capgirat ara, perquè amb l’increment de les cotitzacions l’aposta és per incrementar els ingressos. Concretament en 50.000 milions d’euros, que és el que es calcula que s’ingressarà entre els anys 2023 i 2032. L’objectiu és anar reomplint la guardiola per fer front a l’augment de despesa per la jubilació de la generació boomer. L’acord deixa la porta oberta a revisions en el cas que amb els 50.000 milions d’euros de més sobrin recursos per pagar els futurs nous pensionistes o en el cas –certament més probable– que no s’arribin a cobrir les noves necessitats. Aquests 50.000 milions d’euros queden lluny del rècord de prop de 68.000 milions que va arribar a tenir la guardiola de les pensions abans que l’esclat de la crisi financera de 2008 donés peu a fer ús d’aquells recursos i deixar-los minvats fins als 2.000 milions actuals.
El Mecanisme d’Equitat Intergeneracional (MEI), l’augment en un 0,6% de la cotització a la Seguretat Social (un 0,5% aportat per l’empresa i un 0,1% per al mateix treballador) era l’última de les qüestions per resoldre en una reforma que ha inclòs la revisió en funció de l’IPC amb la consegüent derogació de l’anomenat factor de sostenibilitat, el trasllat als comptes generals de l’Estat de les despeses impròpies del sistema i les bonificacions per l’allargament de les carreres professionals. Hi havia de temps fins al 15 de novembre per arribar a un acord i, mal que bé, hi ha un acord, però que no ha inclòs els empresaris.
No ha inclòs els empresaris perquè consideren que és un entrebanc en la creació d’ocupació, un argument coincident amb el que els representants empresarials ja van exposar quan es van despenjar d’un altre acord (el de l’increment del salari mínim interprofessional). Ara, com llavors, no formar part del pacte ha impedit que la veu empresarial tingui una mínima presència dels seus arguments en l’acord. En termes de rendibilitat –un concepte amb el qual l’empresariat hauria d’estar familiaritzat– no sembla el millor dels negocis. La representació empresarial ha triat no formar part d’una reforma i ara en serà un subjecte passiu. L’argument sobre l’entrebanc que suposa en la generació d’ocupació és com a mínim qüestionable. L’impacte sobre els costos laborals d’aquest augment de la cotització és, de mitjana, de 10 euros al mes per a l’empresari (2 euros per al treballador). Si la creació d’ocupació depèn de 10 euros mensuals és que realment el mercat de treball està molt tocat. De moment, a l’empresariat ja li han passat per sobre els pactes sobre revisió del salari mínim i ara el de les pensions. Tot un perill si es té en compte que encara està en procés de revisió la reforma laboral. Un tercer pacte sense els empresaris vindria a demostrar fins a quin punt la polarització política al centre de l’Estat xucla la veu dels interlocutors socials.
La reforma del sistema de pensions s’apuntava com una necessitat. En primer lloc, pels dèficits multimilionaris que genera el sistema ja actualment i perquè la jubilació dels boomers espera a la cantonada. Però el resultat final de la reforma ara plantejada torna a deixar la sensació que es posa un pedaç per deixar el gruix del problema a qui sigui el ministre de torn d’aquí a uns anys. És un patró que s’ha fet massa habitual: es reconeix públicament que hi ha un problema amb les pensions, es consulta treballadors, empresaris, resta de partits i experts, s’introdueixen mesures cosmètiques, i es creuen els dits perquè el problema esclati quan un altre estigui al govern.
En països de l’entorn els sistemes són menys deficitaris i prendre nota de com arriben a aquesta situació seria un primer pas per assajar alguna solució més estable que les que s’han anat succeint en les últimes dècades a l’Estat espanyol. I, de nou, s’imposa la necessitat de plantejar que els canvis necessaris són més sistèmics. Fins que no s’aconsegueixi un marc laboral que permeti incrementar els salaris i, per tant, les cotitzacions dels treballadors en actiu els problemes aniran reapareixent. Un marc laboral que afavorís la productivitat i el valor afegit per davant de la devaluació interna seria un pas endavant decisiu per no estar condemnats al retoc permanent.
