El pianista vigatà Joan Espuny (Vic, 2002) va oferir aquest dijous un concert a l’auditori Joaquim Maideu de L’Atlàntida. Format a l’EMVic, va passar per l’Escolania de Montserrat i el Conservatori del Liceu. Actualment està cursant el màster d’interpretació de piano amb una beca de la Fundació Liceu. També és intèrpret d’orgue.
Havies provat ja el piano de cua pel concert de l’Atlàntida?
Sí, tres dies el vaig poder provar. He tingut molt de temps.
Quin piano és?
És un Steinway de tres quarts de cua. No és una gran cua, però per la Sala 2 com que hi ha molta bona acústica es sent perfecte.
Ja havies fet altres concerts tu sol amb el piano. A l’Atlàntida era el primer cop?
Només havia tocat a la Sala 1 una peça, però sí que era el primer concert que era jo sol i que no hi havia ningú més.
En l’àmbit tècnic no és pas un concert fàcil…
No sé pas on em vaig posar!
Comences a tocar J. Brahms i fas unes variacions de Händel que acaben amb una fuga d’una dificultat tècnica molt difícil, però tu et veus capaç i ho fas.
És una peça que vaig començar a estudiar fa dos anys i l’any passat la vaig deixar perquè ja l’havia tocat. Ara l’he recuperat per aquest concert i sí que és una peça molt interessant perquè és un tema amb variacions fet per Händel. Brahms quan estava viu no podia buscar les partitures per al Google i es va trobar amb aquest tema de Händel per accident perquè es va publicar una suite de Händel que ell la va fullejar i es va trobar amb aquest tema. Com a curiositat, Händel té cinc variacions per aquest tema i, en canvi, Brahms no en va escriure cinc sinó vint-i-cinc i de postres hi havia una fuga extravagant.
Per què Brahms? L’elecció del repertori és teva al 100%?
Sí que ho és. Aquesta peça la vaig trobar en un viatge a Londres quan tenia dotze o tretze anys i em va agradar molt. Vaig veure que el tema era de Händel, no vaig mirar res més i el vaig comprar. Després quan era a casa em vaig mirar una mica les variacions, però vaig veure que potser havia d’esperar una mica.
Amb dotze o tretze anys ja miraves per tocar aquesta peça?
Sí, però tampoc vaig arribar gaire lluny perquè amb dotze anys vaig fer el que vaig poder i la vaig apartar. Van passar els anys i fa dos anys li vaig treure la pols i la vaig trobar.
I això va ser la primera part del concert, perquè aquesta peça és llarga.
Dura una mitja hora. És una peça llarga, però molt entretinguda perquè cada variació és diferent, hi ha una marxa fúnebre, una capsa de música, danses, hi ha de tot. És molt entretingut.
La segona part vas anar de Brahms a l’època daurada de la música russa amb dos autors de renom i que tenen també certa dificultat. Què vas tocar de Rakhmàninov?
Tres peces curtes, dos preludis i un estudi. Són tres peces molt romàntiques i molt explosives i jo crec que són precioses i molt difícils alhora. Per a mi és el que m’ha costat més d’entendre i de madurar.
Rakhmàninov és un dels més complicats de tocar amb piano?
Sí, per descomptat. És un compositor del segle XX, i no és pas conegut per ser virtuós sinó per romàntic i alhora complicat. És molt polifònic sobretot, hi ha de tot en les seves obres.
També on hi ha de tot és amb Prokófiev l’altre compositor rus.
Vaig tocar una sonata de guerra. Crec que és una ocasió per a pensar amb això. És una sonata que va escriure en contra de la guerra. La peça té tres moviments i és que Prokófiev va dibuixar la guerra en notes i és un moment que si tens clar el que és la guerra et pot emocionar no per romanticisme sinó que és perquè és horrible.
Es podria dir potser entre cometes que és un càntic a la pau.
Sí, al segon moviment jo crec que està basat en Schumann i és una mica el cant de l’esperança, però sense acabar de ser-ho perquè el tema es va retorçant i va afegint dissonàncies fins que al final ja no acabes de saber el que està passant fins que retorna al tema de l’esperança, però ha fet com aquest viatge enmig de la guerra. Tot i que hi ha esperança saps que no tot està del tot bé perquè estàs al mig d’una guerra.
Aquest concert ja l’havies fet algun altre lloc?
Sí, he tingut l’ocasió de tocar-lo a Gavà fa unes setmanes. Vaig fer el mateix programa, però en una sala més petita, menys públic i més íntim i em va servir per veure com ho portava. Va anar prou bé i amb això vaig poder acabar d’ajustar els detallets que faltaven.
Sonarà a altres llocs?
No tot aquest programa, però sí que algunes peces les he de tocar a Vidreres i a Barcelona també he de tocar una de les peces.
Com va començar tot? Vas començar a l’Escola de Música de Vic?
Vaig començar amb cinc anys i al piano amb sis.
Per què el piano?
La veritat és que no ho sé. Jo el que recordo és que la meva mare em va dir si volia tocar un instrument i em va ensenyar una llista que hi havia em sembla que a la pàgina de l’EMVic i per algun motiu vaig dir el piano.
No és perquè a casa teva tinguéssiu un piano?
No, res d’això. Vaig triar el piano per algun motiu que encara no sé i la broma ha arribat lluny.
Quins van ser els teus primers professors? Qui recordes?
A l’Escola de Música vaig començar amb en Joan Ribé que és un professor que m’ha acompanyat sempre. Vaig començar amb ell, i després vaig anar a l’Escolania de Montserrat i quan vaig tornar aquí a Vic el vaig tornar a tenir i ara encara de vegades quedem, parlem sobre música, projectes… És una persona que m’ha acompanyat molt en això de la música.
Mompou és una de les teves debilitats també?
Sí, fins a aquest cicle que va fer l’Atlàntida no havia tingut gaire l’ocasió d’explorar la seva música, però vaig anar a tres concerts dels quatre, a l’últim no hi vaig anar perquè no vaig poder, però hi hauria anat i la veritat és que van ser tres moments de desconnectar de tot i eren moments gairebé de meditació molt íntims.
Tot i que tampoc és que sigui molt difícil tocar Mompou, té el seu aire…
La dificultat de Mompou és trobar diferents colors i matisos en les veus i tot.
Últimament, creus que en la nova escena s’està perdent aquell esperit més llatí?
Clar, sempre hi ha el típic pianista que et pots trobar a YouTube que té milions de visites i que és brutal. Però quan vas a un concert en directe busques alguna cosa més, que t’emocioni, una varietat de sons, busques que t’arribi d’alguna manera. El repte que té el pianista és tocar, transmetre i donar les gràcies al públic que ha vingut, que ha comprat una entrada i que no s’ha quedat a casa sinó que ha vingut expressament. S’ha d’agrair d’alguna manera i s’ha de buscar també trobar diferents sons i emocionar el públic d’alguna manera.
També has penjat vídeos al YouTube tocant el piano.
Sí, i són vídeos que han penjat el Conservatori del Liceu que és on estic estudiant i sí, han penjat vídeos d’audicions i concerts.
L’Escolania de Montserrat et va servir per aprendre a tocar l’orgue no?
Sí, allà vaig començar a tocar l’orgue i el violí. Vaig fer tres anys de violí, tinc el grau elemental i sé com funciona l’instrument.
El toques de tant en tant?
No, no tinc pas cap violí, me’l van deixar allà a l’Escolania.
Tampoc deus tenir a casa una orgue no?
No, per desgràcia no tinc cap orgue a casa, però sí que a vegades tinc algun bolo que he de tocar l’orgue, fins i tot en alguna orquestra…
I quan practiques què fas?
Hi ha l’orgue dels Dolors, el de Sant Domènech, a l’Escola de Música també n’hi ha un però com que normalment el que toco amb l’orgue no és tan virtuós perquè el meu nivell no és tan alt doncs puc estudiar en un piano i llavors sí que és veritat que el tacte és diferent.
I l’orgue també es toca amb els peus.
La meva tècnica amb els peus l’he abandonada una mica, però és una cosa que tinc.
També t’hem vist remenant teclats al musical ‘Deixa’t estar de romanços’. Hi tornaràs a tocar també?
Sí, el 19 i el 20 d’abril.
Esteu assajant ja?
Sí, vam començar la setmana passada amb els actors només.
De cara a la tardor formaràs part d’un musical que també s’ha d’estrenar a l’Atlàntida. En pots dir alguna cosa?
Encara no s’ha anunciat, però és un musical que es va fer fa molts anys que el va fer Dagoll Dagom i que ara el tornem a fer nosaltres a l’Atlàntida i creiem que interessarà molt a la gent.
Ets de Carnaval tu?
No, mira al Carnaval crec que no hi he anat mai. L’únic que he fet és a l’escola quan tenia uns deu anys que ens deien d’anar disfressats. Sí que he sortit en altres festes, però el Carnaval no és una cosa que em cridi l’atenció.
I ets gaire de teatre?
No hi he anat gaire, però sí que he anat a veure alguns musicals.
Vas anar a fer concerts a mig món amb l’Escolania?
El primer concert va ser a Polònia. Vam anar a tot arreu a cantar i a fer turisme. Vam anar als Estats Units, a la Xina, de punta a punta del món.
La decisió d’entrar a l’Escolania tampoc ha de ser fàcil. Com va ser això?
Va ser una mica com quan vaig haver de triar el piano. Tenia un amic a l’Escola de Música que un dia va comentar que estava fent les proves i jo no sabia ni que era l’Escolania i ho van explicar una mica, però quan vaig sortir li vaig dir a la meva mare que volia anar a l’Escolania. Ens ho vam acabar de mirar bé, però hi vaig anar.
Allà fas un màster en música que en una escola convencional potser no l’hauries fet.
Exacte, van ser cinc anys de viatges però també de fer molts amics i sobretot de molta música.
També has guanyat uns quants premis…
El 2019 va ser quan vaig acabar aquí a Vic perquè justament vaig guanyar una beca per estudiar al Liceu i això va ser un gir fort a la meva vida.
Aquest va ser un moment de dir que això podia anar de debò?
Sí, tot i que la meva intenció ja era dedicar-me a la música, però això em va acabar de motivar. Vaig entrar al Liceu i és on he fet la carrera i ara estic fent el màster.
Quan s’ha d’acabar el màster?
El maig, no queda res.
Com et veus d’aquí a deu anys?
Com a concertista la idea és molt maca, però requereix moltes hores de feina que jo no tinc perquè tinc altra feina.
De moment, però bé que ho fas.
Sí, tanmateix, no sé fins a on pot arribar això. Hi ha moltes més coses que m’agraden com els musicals, acompanyar acords…
Tu ets el pianista oficial de l’Orfeó Vigatà, de la Coral Canigó, del Cor Cabirol i habitualment els acompanyes tu en directe.
Sí, ara amb l’Orfeó hem fet un concert al Teatre del Liceu, n’estem preparant un altre al Palau de la Música. Amb això es poden fer moltes coses interessants. D’aquí a deu anys em veig una mica com ara però encara més. M’involucro en molts mons, el coral, musical, òpera i alhora vaig preparant també els meus concerts com a solista.
