Si et sents còmode amb el francès, vols visitar el continent americà, ets amant de la natura i t’interessen les ciutats amb encant, el Quebec t’espera amb els braços oberts. Es tracta d’una de les 10 províncies dins el territori del Canadà. Tot i ser una província, el Quebec és una nació dins del país, a causa de l’idioma, la cultura i les institucions. De fet, és l’única regió majoritàriament francòfona de tota l’Amèrica del Nord. El poble ‘québécois’ ha patit diversos períodes de repressió i assimilació anglesa, però tot i això el sentiment independentista encara és ben viu al cor de molta gent. A llarg de l’últim segle s’han celebrat dos referèndums d’independència, en l’últim dels quals l’independentisme va perdre amb un 49% dels vots. Per ben poc…
La capital de la província porta el mateix nom: Quebec, però el més normal, si arribeu amb avió, és aterrar a Mont-real, que és la ciutat més poblada i el nostre punt de partida. Per recórrer la regió, una bona idea és fer-ho amb vehicle de lloguer, bé sigui cotxe o bé autocaravana. Parlem d’un país totalment desenvolupat, on les carreteres estan en molt bon estat i les indicacions de trànsit acostumen a ser abundants i clares. Com a ciutat per gaudir-ne fent turisme, és ben clar que el Quebec, tot i ser més petita, li passa la mà per la cara a la seva germana gran. La trobarem a uns 300km amb cotxe, seguint el riu Saint-Laurent cap al nord.
La capital es divideix en dues parts, la més alta (Haute Ville) i la part baixa (Basse Ville), ja que es troba assentada al voltant d’un turó a les vores del riu. Per anar d’una part a l’altra de la ciutat, i de passada gaudir de les vistes, podeu pujar al funicular que s’enfila a poc a poc però sense parar per l’inclinat marge del turó. Si us agrada caminar, és recomanable travessar el turó per la coneguda Escalier Casse-Cou, que literalment significa ‘escala trenca-colls’, una de les més antigues del país, que us oferirà unes vistes que us faran passar el mal de coll de mirar amunt en un moment.
El casc antic de la ciutat de Quebec, més gran que el de Mont-real, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 1985, i els carrers principals estan plens d’edificis històrics, palaus, i negocis que fan que a cada racó hi hagi un lloc on quedar embadalit. Si voleu conèixer una mica més la història del fundador de la ciutat, Samuel de Champlain, podeu dirigir-vos a la Place Royal. Hi trobareu un monument que relata la història de la regió, i estareu trepitjant el mateix terreny on, ara fa 412 anys, es va fundar la ciutat que us envolta. Per últim, abans d’endinsar-nos al Quebec més salvatge, no podem marxar sense visitar un dels edificis més imponents de la ciutat: el Château Fontenac. Es tracta d’un immens i luxós hotel de cinc estrelles, que sembla ben bé un castell, ja que, a més, es troba a la part més alta de la ciutat. Passar-hi la nit no és especialment barat (uns 300 euros per una habitació doble), però podeu passejar per l’interior sense gaires problemes.
Seguint el corrent del riu Saint-Laurent, arribarem fins al golf que porta el mateix nom, i que és l’estuari més gran del món. És la sortida al mar dels Grans Llacs americans a través del riu. El nostre destí és el petit poble de Tadoussac de prop d’un miler d’habitants i a poc menys de tres hores en cotxe riu amunt. Aquí, les aigües dolces i tèbies del fiord Sagüenay es barregen amb les del riu Sant Llorenç, més fredes i salades, i la combinació dona lloc a l’hàbitat perfecte del krill, una mena de crustacis diminuts que són el menú preferit de les anomenades balenes amb barbes. I és que
Tadoussac és un dels millors llocs del món per a l’observació d’aquests cetacis, que s’hi acosten per atipar-se i es deixen veure sovint.
Les balenes més fàcils d’observar en aquesta zona són els rorquals comuns, uns monstres de més de vint metres de llarg i quaranta o cinquanta tones de pes que naveguen per les aigües de l’estuari com autèntics submarins. És fàcil localitzar-los a distància pels bufecs que fan quan respiren, columnes de vapor que s’enfilen fins a cinc o sis metres d’alçada a partir de l’espiracle que tenen just darrere el cap. De fet, l’espiracle no és res més que els forats del nas que l’evolució ha desplaçat a la posició més pràctica, és a dir, el punt més elevat del cos. D’aquesta manera poden respirar mantenint la major part del cos dins l’aigua. Els rorquals ala-blancs, fets amb el mateix motllo però molt més petits, també hi són abundants. I, amb sort, aquí és possible topar-se amb la immensa balena blava, un parent proper del rorqual comú, considerat l’animal més gran que ha viscut mai al planeta. Saint Laurent és un autèntic santuari per a aquests animals i, si estem al cas, podrem gaudir també de les belugues, petits cetacis parents del dofins que també habiten a la zona, de bon reconèixer pel seu color blanc com la neu.
I si encara no us heu atipat de veure bèsties, podeu tirar encara una mica més amunt, fins a arribar a Percé, una petita ciutat de la península de Gaspé. Des d’aquí s’agafa el vaixell que ens portarà a l’illa Bonaventure, a només cinc quilòmetres de la costa, on trobareu la concentració d’ocells marins més gran de la regió. Els més abundants són els mascarells. Una colònia de dotzenes de milers d’exemplars viu atrafegada als cingles de la cara nord-est de l’illa. Des del vaixell es veu la magnitud de la colònia, però és molt aconsellable no deixar-ho aquí. Cal tocar terra i caminar mitja hora llarga fins a arribar a tocar dels ocells. Molt abans d’arribar ja sentireu el xivarri que fan. I un cop allà, quedareu embadalits per l’espectacle.
Per acabar la nostra ruta i tot i escapar-se una mica de les limitacions geogràfiques que ens hem posat avui, no podem acabar sense treure el cap a una autèntica meravella natural: les cascades del Niàgara. Les teniu a només sis o set hores de cotxe de Mont-real, just a la frontera entre els Estats Units i el Canadà, i no és pas per casualitat. És força comú que les fronteres naturals acabin limitant també les fronteres polítiques, ja que suposen un obstacle que a vegades és impossible sortejar per continuar amb la conquesta de territoris.
Les cascades del Niàgara es van formar durant la coneguda com a glaciació de Wisconsin, que va acabar fa uns 10.000 anys. La glacera va excavar la conca fluvial actual, i quan les temperatures van tornar a pujar i es va fondre el gel, l’aigua va haver de sortejar el nou desnivell. Tot i no ser gaire pronunciat (51 metres), les cascades del Niàgara són molt amples i, de fet, són les més cabaloses de tot el món. El conjunt està format principalment per tres saltants: La cascada de la Ferradura a la part canadenca, la cascada nord-americana, a l’estat de Nova York, i la més petita, el Vel de Núvia, que, tot i no tenir punt de comparació pel que fa a potència, té una bellesa particular.
