Ara fa just una dècada, el crític musical d’EL 9 NOU Jordi Urpí descrivia poèticament el punt de partida del que havia de ser l’últim disc de La Troba Kung-Fú: “Entre la via del tren (una via internacional, encara que no ho sembli) i el cant dels ocells que es deixen caure des del Montseny, el porxo de la Fourni, a la Garriga, sembla la talaia ideal per mirar-se la secular bipolaritat vallesana amb perspectiva i coneixement de causa. Potser d’aquesta posició de privilegi hagi sorgit SantAlegria (Chesapik, 2013), el nou projecte de La Troba Kung-Fú.” Però poc sospitaven el crític i la banda, fundada pel cantant i acordionista Joan Garriga i Martínez (la Garriga, 1972), que aquell seria l’últim disc de La Troba Kung-fú.
Joan Garriga insistia al diari que “SantAlegria és un disc ultralocalista” i és clar que no li faltava raó. Hi apareixen els polígons industrials i els boscos del Montseny, la C-17 i el Turó de l’Home, els trens de Rodalies i les oliveres. “En Gato Pérez sempre deia que cal una bona talaia per viure la vida, també per veure-la. A lacomarca en tenim unes quantes , de talaies”, explicava Garriga a EL 9 NOU. Dit sigui de pas, Gato Pérez (Buenos Aires, 1951-Caldes de Montbui, 1990) va ser altre profeta dels mestissatges musicals i amb una relació molt i molt estreta amb el Vallès Oriental.
La rumba, la cúmbia, el reggae… van continuar ben presents en aquell treball dels de la Garriga: “Això que diuen que hi ha estils que només es poden cantar en anglès o que amb la rumba no es pot fer poesia… Aquesta ortodòxia no va amb mi”, defensava el llavors líder de La Troba Kung-fú, la banda que va precedir els mítics Dusminguets i a la qual va succeir d’una manera bastant natural i sense fer gaire soroll l’opció de Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic.
D’acord amb els postulats de la bíblia ultralocalista, calia que l’estrena mundial de SantAlegria fos des d’un temple de soca-rel, dels que toquen de peus a terra i amb el nas vermell, com el Circ Cric del pallasso Tortell Poltrona, a Sant Esteve de Palautordera. I era previst que hi fossin músics convidats que havien participat en el disc, com Pep Pascual, Yannis Papaioannou o Yacine Belahcene, amb una primera part tranquileta i una segona part de ballaruca. Però tot plegat se’n va sortir de mare: “Gràcies al gruix de cançons que La Troba Kung-Fú ha reunit i que el públic ha convertit en himnes populars, el concert va esdevenir una mena de cerimònia catàrtica (per adonar-te’n, només calia contemplar els somriures d’orella a orella)”, va escriure Jordi Urpí a EL 9 NOU a EL 9 NOU del dilluns després de l’estrena.
Joan Garriga i els seus trobaires (Miguel Serviole, Muchacho (guitarra), Marià Roch (baix), Pep Terricabras (bateria), Flor Inza (percussió) i Luis Arcos (guitarra) van deixar la pista del Circ Cric després d’haver aconseguit el més difícil encara. Segons el crític d’EL 9 NOU, “van convéncer, per si algú encara no ho estava, que el camí que hem de seguir és el camí del kung-fú: Less words, more songs [menys paraules, més cançons]“. Un consell magnífic, pequeños saltamontes.
