El pont de Sau es va dissenyar amb la forma típica d’esquena d’ase, i era sustentat per cinc arcades i quatre pilastres. La seva construcció va començar el 1390 i originàriament era un pont estret, amb una amplada de tot just dos metres. A mitjans del segle XX se’l va eixamplar i la seva barana de pedra va ser substituïda per un voladís amb passamans metàl·lics, de manera que el seu pas passava a ser apte per a camions. Aquest pont ha restat submergit des que es va emplenar l’embassament, i a partir d’aquell moment s’ha deixat veure només en part durant les èpoques de secades greus.
La llegenda
S’explica que el pont fou aixecat per intercessió de Déu. Diuen que, en aquell temps en què el poble de Sau no tenia pont, la gent havia de travessar el Ter per unes passeres molt perilloses. Sovint no es podia traspassar d’una riba a l’altra, perquè el riu baixava massa ple, el pas era massa relliscós o es portava massa càrrega. Ni els animals de bast no gosaven passar-hi. Era un problema greu, però el poble no tenia prou diners per construir un pont.
Cal Ferrer de Sau era a tocar de l’església. El ferrer també feia de campaner i tocava les campanes cada quart, cada hora i cada cop que convenia. Era un bon home, però al mateix temps, també una mica eixelebrat i renegaire. Com deia la gent, tenia més pardals al cap que ferros a la fornal.
Als afores el poble, dins una bauma habitava un sant baró que es deia Romà. Vivia per fer el bé, ajudava a qui ho necessitava i repartia els pocs béns de què disposava. Tothom el tenia per sant. La seva fe era profunda, fins al punt que, cada cop que sonaven les campanes, en Romà s’agenollava i resava una oració.
El ferrer, davant aquestes mostres de tanta fe, rumiava quin una se’n podria empescar per burlar-se’n. Una vegada, des de la ferreria va veure que en Romà anava a travessar el Ter. Com que aquell dia el riu baixava força carregat, al ferrer no se li va acudir cap altra que fer sonar la campana grossa quan en Romà era al bell mig de la passera i sense que vingués a tomb. I sí, sí, malgrat saber que l’aigua se’l podia emmenar, en Romà es va agenollar seguint el seu pietós costum i va resar una oració. Miraculosament, les aigües del Ter es van apartar, com les de la mar Roja al pas de Moisès, i en Romà, un cop dita la pregària, va acabar de passar el riu i les aigües van tornar al seu llit habitual. Diuen que des d’aquella fita el ferrer no va renegar mai més i l’endemà va aparèixer un pont al punt on en Romà s’havia agenollat. No se sap ni qui ho va fer ni com es va construir, però tothom diu que va ser obra de Déu. Un cop mort, en Romà va ser proclamat Sant i se li va dedicar l’església del poble.
