El pont de Querós es troba situat a pocs minuts de l’antiga parròquia de Sant Martí de Querós. Riu avall, a tocar de l’església, hi ha el Molí de Querós, amagat sota l’aigua. Presidint una raconada del Ter s’alça ben a prop del pont el turó del Mal Sopar, un indret conegut per les peripècies que va passar la colla d’en Serrallonga en aquests verals. Avui en dia hi ha qui l’anomena l’Illa del Mal Sopar, perquè del reclau només en surt el turó.
Des de la construcció del pantà de Susqueda, el pont de Querós ha quedat submergit sota les aigües. El disseny d’aquest pont era atrevit, esvelt, amb quatre arcades. Es va començar el 1532 i s’hi van fer obres de reconstrucció en ocasions diverses. Querós havia tingut un pont anterior, però en realitat es tractava d’un conjunt de palanques poc segures que els obrers parroquials havien de restaurar contínuament.
Els ponts del sector guillenc de la conca del Ter tenen algunes característiques que els fan únics: presenten grans dificultats de construcció i de conservació; són escassos i justos; esdevenen eixos de gran valor comunicatiu en un territori isolat; estèticament són bonics per tenir arcades esveltes; han de suportar grans revingudes i porten incorporades llegendes antigues. Així doncs, mentre que el pont de Roda està sota l’advocació de la Marededeu del Sòl del Pont i el de Sau és obra divina, es creu que els ponts de Querós i de Susqueda van ser obra del dimoni.
LA LLEGENDA
Així ho explica una llegenda que ens va contar Domènec Orra de Vilanova de Sau l’estiu de 1984 sobre l’origen del pont de Querós:
«El pont de Querós diu que es fet del dimoni. Diu que hi havia una noia… Amb una casa, a Palou em sembla, hi havia una noia, hi havia un jove que la pretenia i l’anava a veure. I havia de passar un mal pas, un pas molt raro. La noia diu que va dir que es donava amb el dimoni si li feien un pont. Fins a les dotze de la nit hi havia temps. Cagumnoi, a fer el pont diu que hi feien molta via! Diu que portaven la pedra de Sant Hilari, per fer el pont de Querós.
Be i aquella noia: —Potser sí que ho faran això! Que se’n sortiran amb la seva.
I la mestressa diu que li va dir: —Què tens que estiguis tan amoïnada?
—Oh, és que passa això!
Diu: —A veiam si ho aturaré jo això!
Oh! es veu que ja els faltava molt poc, més ben dit, els faltava només una pedra per acabar el pont. I diu que no han sapigut mai aquella pedra on faltava en el pont. I diu que aquella pedra encara és a Sant Hilari, que en diuen la Pedra Llarga. I els faltava aquella pedra per acabar el pont. I la mestressa diu que va agafar una mica d’aiga i diu que va refrescar el gall i el gall diu que començaven a cantar la mitjanit. A ells els hi faltava poc per acabar, deien: —Canti el blanc, canti el ros, solament el negre no fos.
I la mestressa ve i que el refresca, i el gall es posa: —Quicaraquí!
I ells: —Fota’l a terra que ha cantat el negre
No se la van poguer endur.»
