Descripció del pont
Construït en el segle XV, el pont gòtic de Manlleu era conegut popularment com a Pont de can Moles, en referència a la casa d’aquest nom que es troba a l’extrem sud. Originàriament el pont estava format per sis arcs i cinc fornícules situades regularment entre els arcs, però un dels arcs, el de més cap al nord, va quedar ocult sota l’asfalt de la cruïlla dels carrers que donen accés al pont (el passeig del Ter, el carrer del Pont i el passeig de Sant Joan), perquè el pont fa un pendent molt marcat descendent de sud a nord; és per això que el pont actual presenta cinc arcades i quatre fornícules entre els arcs. Va ser construït amb còdols de riu de mides diferents i carreus de pedra tallats en les estructures que sustenten el pes. Els arcs i les fornícules són de mig punt i estan construïts amb encanyissat, el qual encara es pot veure en alguna part de l’estructura. Els arcs es recolzen damunt grans pilastres poligonals, de sis costats, que només són visibles en el tram del pont situat sobre el riu. La resta de pilastres van quedar ocultes sota el terra del passeig del Ter.
Història
L’any 1396 el Comú de la Vila va emprendre l’obra més significativa del seu mandat: la construcció del pont que havia d’enllaçar les dues ribes del Ter. Sembla que abans del pont només hi havia hagut unes passeres a l’alçada de Vilamirosa. Tota la població va col·laborar en la construcció del pont, amb donatius i aportacions de particulars. La realització d’aquest projecte va implicar un gran nombre de «procuradors, receptors i administradors », que havien estat nomenats pels caps de família del terme i s’havien d’encarregar de portar a terme el projecte del pont. Durant aquest temps se celebraven assemblees a la Plaça del Mercadal o del Comú, on els manlleuencs eren informats de l’evolució de les obres, les quals van finalitzar cap a 1460. El pont tenia a banda i banda parets d’un metre i mig de gruix. L’any 1627 es va fer una intervenció a causa d’un terratrèmol que el va destruir parcialment. El 1908, l’alcalde Pau Caballeria va fer eixamplar la superfície transitable del pont i també es van substituir les parets de pedra per baranes de ferro. El 1939, el pont va tornar a quedar destruït a causa de la guerra civil i no es va tornar a edificar fins al 1941, en una remodelació que conservava l’estructura original; va tornar a ser eixamplat el 1953, sempre per facilitar el pas de vehicles de manera que dels gairebé tres metres inicials va arribar a tenir-ne més de vuit. L’any 2018, dins un ampli projecte que abasta tota la zona del pont i del passeig del Ter, el pont de can Moles ha tornat a ser modificat en la il·luminació, l’ampliació de voreres i el vial. Tot un conjunt d’intervencions destinades a millorar la seguretat
La llegenda: el serpent de Manlleu
«A la meva mare quan era petita li deien:
—Veus aquest forat que hi ha aquí a sobre l’altar de la Marededéu del Roser? Doncs hi havia una perla, una pedra preciosa, que la va robar en Napoleó. Aquesta era la pedra que portava el serpent al cap.
Resulta que hi havia hagut un serpent molt gros, aquí a Manlleu. Aquest serpent vivia allà a la devesa. En aquell temps la devesa era un bosc molt gran, era tan gran que s’hi havia amagat la gent en temps dels carlins. Doncs allà a la devesa hi tenia el niu aquest serpent. Era tan gros que portava cabellera i tot. Baixava molt sovint al riu a beure aigua. A sobre el cap hi portava una pedra, com un diamant, que se’l llevava per beure del riu. Quan s’havia tret la pedra, la deixava allà al seu costat i se la tornava a posar ajudant-se amb la cua.
Com que era molt grossa, anava molt a poc a poc, però tot i així tothom li tenia molta por.
Una nena, que veia com cada dia la serp baixava cap al Ter i es treia la pedra, la hi volia agafar. Un dia es va atrevir i la hi va prendre. Un cop va tenir el diamant, va fugir corrents cap a casa, al carrer del Pont. Quan va arribar a casa, els seus pares es van ben esverar, no sabien pas què fer, i la van ben renyar:
—Què passarà ara? Vindrà a buscar la pedra!
I sí, sí, i tant que hi va anar! Va petar la porta amb un gran terrabastall i va entrar a casa. Mentrestant van amagar el diamant sota un morter de pedra que hi havia a sobre la taula. I van prometre que, si no els passava res, portarien aquella pedra a la Marededéu. Quan el serpent va arribar allà al morter, no la va poder agafar, va estrènyer ben cargolada al voltant del morter, però no va poder. Al final va tornar a marxar amb la cua entre les cames.
Aquella família va portar la pedra preciosa a la Marededéu del Roser, tal com havien promès.»
