Acceptar les coses que passen pel camí no és gens fàcil d’assumir. Unes de les mestres en l’art d’acceptar el que toca viure, són les plantes. S’adapten en cada moment i preveuen en el mateix temps el que ha de venir. Un arbre és un ésser viu amb aparença dura i alhora flexible quan bufa el vent. Una herba de marge s’afanya a florir abans no arribi la sequera de l’estiu. I així observant el que ens envolta podem arribar a la conclusió que acceptar el que vivim és un poder sorprenent per gaudir i ser feliç. Tot i això, busquem massa raons per poder acceptar aquella cosa que incomoda i en canvi ens és molt més fàcil acceptar allò que ens és beneficiós. Estem tranquils, prenent el sol a la platja i estem insuportables després d’unes hores de treball a ple sol. Permetem que les situacions externes ens guiïn i deixem de banda el nostre interior. Per utilitzar l’anomenat art d’acceptar hem d’observar a fora i a dins, i posar atenció en cada situació. És en aquest instant que un percep el poder d’acceptació.
En el moment que he acceptat les meves cadenes (econòmiques, socials, familiars, de salut i tantes altres que hi podeu afegir), que m’angoixaven molt i no sabia per què hi estava lligat, m’he adonat que l’únic temps que puc viure és el present. L’ara i l’aquí, no hi ha res més. Respiro amb tranquil·litat, cada inspiració d’aire és un regal, cada expiració és un obsequi que ofereixo a altres éssers perquè puguin respirar. Ara les cadenes ja no pesen, ja no fan mal, s’han tornat fils. Els podria trencar, fer-los desaparèixer, deslliurar-me’n. Però no tindria sentit fer-ho, i no ho dic amb cap sentit de culpa ni de voler ser un bon màrtir, sinó perquè formen part de la meva existència, com les dels altres que també les porten i també m’ajuden. Perquè ara sé que només són un joc. Un joc a què he volgut jugar per recordar-me que estic viu.
Pintaré el present gràcies a on estic lligat. Si percebo les cadenes passades em costarà dibuixar, tot seran gargots que portaran penombres i foscor. Si són fils el que em lliguen hi podré pintar colors i coses boniques que em portaran joia i llibertat per fer i ser. Els lligams m’ensenyen per on he de passar. Un camí cap a l’origen de l’ésser. Descobrir que ja no estic empresonat, en la meva pròpia presó, que no és res més que els meus límits mentals i físics, provocats la majoria de vegades per la por de sentir. A sentir-me separat, sol, diferent i de no poder arribar allà on hagi d’arribar. Ara tinc el poder que em transporta a la llibertat de ser el que soc de veritat. Una titella guiada per la vida, amb la voluntat d’aprendre el que és això de viure. Ara tot és benvingut, fins i tot les noves cadenes, que es transformaran en fils un cop les hagi acceptat.
