Un dels plaers més inexportables que mai he experimentat és acabar de llegir un gran llibre i pensar que l’elecció del proper podria superar les percepcions, sensacions i estímuls que m’acaben de proporcionar uns quants milers de paraules situades les unes darrere les altres. El 29 de febrer de fa 20 anys vaig enllestir la lectura de Lolita, una d’aquelles obres que recurrentment apareixien com a imprescindibles en les enquestes de la premsa escrita, juntament amb els Cien años de soledad de García Márquez. En tots dos casos els he de donar la raó. Són putes obres mestres.
Lolita em va atrapar des de la primera línia, quan Humbert Humbert defineix Dolores Haze, una nena de 13 anys, filla de la seva parella com a “luz de mi vida, fuego de mis entrañas. Pecado mío, alma mía”. Humbert és el personatge torturat, un patidor per amor que després d’enviduar inicia un viatge pels Estats Units més conservadors, tal com el mateix Nabokov va fer acompanyat per la seva dona, prenent notes per escriure l’obra definitiva de la seva trajectòria literària. Però el protagonista de Lolita ho fa en companyia de la fillastra, sota la sospita que algú més està vetllant una nímfula adolescent que amaga altes dosis de maldat, moltes més que l’enamorament equivocat i càndid del mateix Humbert. A les ombres s’hi amaga Claire Quilty, el gran malparit que qualsevol persona que hagi patit per amor identificarà amb el responsable dels seus pitjors malsons.
La novel·la es va haver de publicar mig d’amagat en una editorial mig pornogràfica francesa, perquè induïa a qüestionar desitjos prohibits en les ments més conservadores, justament les mateixes que han contribuït a amagar pecats de l’església catòlica. Lolita, basat en un conte del berlinès Heinz von Lichberg, és una de les obres definitives de la literatura mundial, un llibre sobre patiment, sobre sentiments desbocats, inconfessables però irreprimibles alhora. Una història sobre el pas del temps i els efectes que té sobre els nostres cervells. I alhora l’excusa perquè Kubrick i Lyne li dediquessin dues pel·lícules destacables. Per cert, que ja em perdonareu, però la protagonitzada per Dominique Swain i l’Irons em va semblar superior. Ah, i després de Lolita vaig llegir 1000 cops de raspall abans d’anar a dormir de Melissa P. Gran error, en tots els sentits.
