La meva infantesa és un riu calmat i calorós amb olor de romaní on el pare caçava crancs prop de la Miranda, és els diumenges en que jo mirava fascinat com ell marcava posicions estel·lars amb taps de xampany als cels del menjador de casa com si li anés la vida, i com havent dinat sintonitzava una ràdio plena d’interferències i futbol, és cada tarda en què ell conduïa amb el braç fora la finestrella amb una cigarreta als llavis per una recta plena de plataners i ombres opaques que menava a La Gleva, és cada matí que em duia a beure orxata a Can Crespi a la plaça Fra Bernadí de Manlleu, és cada vegada que cantava en tercera i accelerant per la recta de Granollers de la Plana un juliol calcinat qualsevol, i jo seia al seient del darrere del seu sis-cents, sense cinturó ni aire condicionat provant de sobreviure amb calça curta a la calor extrema de la meva vida massa jove encara.
A la meva adolescència el pare em parlava de coixinets, canviàvem l’oli dels càrters dels automòbils de casa, netejàvem amb gasolina el quitrà de la carrosseria i la políem amb Titanlux i draps vells, canviàvem juntes de culata, ajustàvem les campanes dels carburadors Solex, canviàvem les escombretes dels Bendix i ens miràvem en silenci els diumenges havent dinat, entre becaina, calor i televisió en blanc i negre sense parlar de res transcendent perquè les noies no existien, Armstrong ja havia arribat a la puta lluna i potser ja no li calia parlar de res més sota la remor omnipresent de la maquinària de la fàbrica.
Després va venir la cosina de Girona, que havia fugit de Manlleu i fumava John Player especial, deia marranxa mentre reia despreocupada, es maquillava amb productes de la França tan propera a Girona, i feia estranyes amanides d’endívies amb rocafort. Un dia vàrem anar amb la cosina de Barcelona a menjar un frankfurt amb salsa de tomate i mostassa en un xiringuito de la Diagonal abans que descobríssim les pizzes prop dels Sears a tocar de Calvo Sotelo, el bingo a les envistes de Girona i el Supermirafiori de dos arbres de lleves que el pare em deixava conduir per derrapar d’amagat al pati del Pla a les mateixes hores que de nen anava amb bicicleta sota el lledoner gegantí i caçava capgrossos als recs dels horts en tombar la tarda.
Un dia li volia dir al pare que sortia amb una noia i que tenia por de la puta vida però era a treballar fora de torn, potser el generador de Manchester s’havia espatllat, o el motor d’una carda, o un avió de les contínues Platt Saco Lowell, no ho recordo, però ja no em deixava el cotxe i em vaig comprar el meu per anar a desfer l’espai temps i a cardar on calgués a les nits que volgués.
Quan estudiava a Barcelona el pare mai no va venir però sí que em duia els comptes de què gastava i què no, i em donava pocs diners, i una mica menys, tan pocs, que estalviava els dinars per poder beure de nits els cubates de conyac d’oblit. A penes si parlàvem mai i la mare ens traduïa a destemps les incerteses, les desconeixences mútues, esforçant-se per suavitzar l’absència de sintonia. Però el pare seguia treballant sempre, i fent fitxes de les revisions del seu Volkswagen Passat de cinc cilindres i, metòdicament, amorosament ell seguia anotant canvis d’oli, pneumàtics o bugies i parlàvem poc, entre Winston i Ducados, mirant-nos a distància com es miren els animals captius els visitants dels zoos.
A penes si parlàvem mai i la mare ens traduïa a destemps les incerteses, les desconeixences mútues, esforçant-se per suavitzar l’absència de sintonia
De Barcelona vaig tornar a casa una mica més gran, més cansat, i una mica a contracor, a fer de mestre a alumnes hostils abans de ser traductor i el pare treballava i treballava i em deia que la seva feina era la bona, els seus cotxes els millors i la mare ja no volia ni sabia dir res perquè potser ja havia comprès, admès i entès que el seu món dels camps de l’Erm on ella havia estat feliç, llavors dilapidats i espoliats pels prohoms de la família, ja feia temps que havien deixat d’existir, que la guerra quedava tan lluny que ja ni tan sols se’n parlava a casa els diumenges havent dinat entre licors explosius i cafès metàl·lics. Va ser llavors que el tèxtil se’n va anar a prendre pel cul, que alguna empresa de l’Índia o Bangladesh de nom impronunciable va comprar les màquines suïsses que dormien al Pla, totes les que varen poder treure a pes de braços per les finestres modernistes, i el pare va malviure uns mesos sota les ordres d’un nou director jove que el va bandejar lluny dels ordinadors, ja obsolets, i el va recloure en un despatx de fusta vella i arnada, ple de mostres de fil victorià d’altres segles que ningú ja mai més no compraria. Llavors el pare venia a casa i es queixava de la seva dissort i buscava en la meva complicitat la manera de fugir del temps sense entendre que el seu món de crancs, orxates i gasoses de can Garcia ja era mort i oblidat feia mil·lennis i que mai més no reviuria, ni en aquest riu ni en l’altre.
Als meus fills mai no els he hagut de dur a caçar crancs però els parlo de com era el meu pare en un intent d’entendre jo mateix el món de llibre vell amb fotos en blanc i negre ja engroguides d’aquest home ara decididament transformat en jardiner obstinat que en una infinita repetició incessant canvia de lloc flors, arbustos, racons, pedres de rius i gespes estranyes sorgides de llavors d’ultramar, perquè puguem entendre aquell home que no els havia permès penjar hamaques cubanes als seus roures retallats amb les formes absurdes que devia havia vist als jardins perduts de torres d’amos totpoderosos de l’altre riu quan del cotó egipci se’n feien quaranta mils de qualitat per tot Catalunya.
En algun moment, el pare es va convertir en una persona que ja no vaig saber qui era, la mare va morir i ell va continuar una metamorfosi cap a un home encara més estrany, més hostil, més hermètic i més vell obstinat en la seva obstinació eterna, extrema. Ara, quan el duc a l’Hospital General de Vic perquè li reparin algun dels seus daltabaixos i torno sol a tenir cura de casa seva, obro el silenci dels armaris d’on ell viu i li descobreixo, potser per primera vegada, l’entrellat de la seva vida estranya que es reflecteix en la forma d’apilar els pots del menjar del gat, de disposar els sobres de pipes per al lloro, en l’alineació de pesos i mesures dels recanvis tèxtils que aplica als medicaments que pren, en la disposició estricta de plats, olles, coberts i estris de cuina curosament alineats de més gran a més petit, i és llavors, en aquest silenci oliós d’una nit qualsevol d’aquestes que el pare dorm a Vic, sol i emprenyat amb tot el món passat, present i futur a la seva habitació acarada al Montseny o als Pirineus, que m’omple una tristesa infinita, enyoro el nen que vaig ser, la mare que va marxar, penso en els meus fills que potser tampoc no m’entendran i tinc la certesa que mai no he conegut aquest home, que ell mai no m’ha volgut conèixer a mi i és en aquest precís moment de densitat estel·lar que em posseeix una melangia visceral que m’arranca llàgrimes eixutes com fel que em rellisquen lentes per la meva pell de xiprer, recorren la meva solitud extrema i esclaten al terra dels meus records de nen sense joguines amb un crit esgarrifós.
Puta vida.
