Avui ens traslladem a un país gairebé tan gran com el continent europeu, la major part cobert per la selva més gran del món, anomenada també el pulmó del planeta i cada vegada més amenaçada. La selva amazònica acull uns quatre milions d’espècies diferents entre vegetals i animals. El riu que l’alimenta, l’Amazones, és tan gran que aboca prop de 200.000 metres cúbics d’aigua dolça al mar cada segon, per fer-nos una idea, un cabal mil vegades superior al del riu Ebre. Un laberint d’afluents i meandres travessen la selva i es converteixen en autèntiques vies de comunicació en un territori on l’asfalt escasseja i la selva ho engoleix tot.
Visitar l’Amazònia és obligatori si vas al Brasil, però cal dir que no és pas aquí on hi ha les grans concentracions de fauna i la que hi ha és de mal veure a causa de la densitat de la vegetació. Per això el viatge ideal per a un amant de la natura és combinar la selva amazònica amb l’aiguamoll més gran del món, el Pantanal, situat al sud del país, a la regió del Mato Grosso. Si fa anys que no hi aneu, el trobareu canviat. Abans tot el Pantanal era un immens aiguamoll, però la sobreexplotació dels aqüífers l’ha anat eixugant i ara el paisatge és diferent. Queden molts aiguamolls, però també hi ha terra eixuta on els tapirs i els ossos formiguers són més de bon veure. D’altra banda els tucans i els jaguars han anat perdent la por de la gent amb el pas dels anys.
El nostre punt de partida és la ciutat de Cuiabà, la capital de l’estat del Mato Grosso, ideal per als amants del turisme eco i per a aquells qui vulguin conèixer una mica més de prop la història del país que visiten. Per anar al Pantanal sortirem de Cuiabà en cotxe, i ens dirigim a Poconé, uns 100 quilòmetres cap al sud, per una carretera ben asfaltada.
Un cop a Poconé, ens oblidem de l’asfalt. Ara toca menjar pols o fang, depèn de l’època en què hi anem. Agafarem la popular Transpantaneira, la carretera que travessa de dalt a baix els aiguamolls i que ofereix a qui s’hi aventura un viatge sense temps per a l’avorriment. En qualsevol moment pot aparèixer un tapir despistat, un tucà curiós o un grup de coatís travessant la carretera. La coneguda carretereta es va construir als voltants dels anys 70 per facilitar el transport de béns entre Poconé i Corumbá, a tocar de la frontera amb Bolívia. Per sort, durant la seva construcció, en veure el gran impacte ambiental que suposava, van decidir paralitzar les obres, i el seu trajecte es va acabar on arriba a dia d’avui: la ciutat de Porto Jofre. Els 145 quilòmetres de la carretera, que inclou els 120 ponts de fusta que l’ajuden a sortejar l’aiguader, són més que suficients per gaudir de l’autèntic espectacle de vida que esclata permanentment al Pantanal.
Hi trobareu nyandús, cérvols dels pantans, coatís, micos, guacamais, jacarés, capibares i milers d’ocells aquàtics, però l’estrella de l’escenari és, sens dubte, el jaguar, el més buscat per tothom qui visita la zona, tan majestuós com esmunyedís, d’hàbits nocturns i solitaris. Es tracta del felí més gran d’Amèrica i l’únic del gènere Panthera de tot el continent. Un mascle adult i saludable pot arribar a pesar més de 150 quilos i, en proporció, compta amb el crani més gros de tots els felins del planeta.
Trobar-lo no sempre resulta senzill, però la recompensa és tan gran que el record queda tatuat al cervell per sempre més. El millor lloc per observar-lo és navegant pel riu des de Porto Jofre, on n’hi ha uns quants exemplars que estan relativament acostumats a ser observats durant les seves tasques quotidianes. Si hi aneu quan toca, de juny a octubre, trobareu poca pluja i el nivell del riu més baix i, en conseqüència, els jaguars són més de bon observar, de fet no és gens rar veure’n un parell en un sol dia, ajaguts sota una ombra a la vora del riu. Anys enrere veure un jaguar era ben bé un cop de sort, però, com passa amb els grans mamífers africans, els animals han acabat acostumant-se a la gent i ara aquesta zona s’ha convertit en l’autèntica capital mundial del jaguar.
Els caimans, coneguts al Brasil com a jacarés, són preses complicades i apreciades pels jaguars. Aquests rèptils són de bon observar prenent el sol a la vora de l’aigua. Ells s’activen a la nit, llavors els seus ulls brillen quan els enfoquem amb el lot i semblen llumenetes màgiques enmig de la foscor. Al Pantanal també hi viu el puma, però és molt difícil de veure. Tot al contrari que la llúdriga gegant, aquí coneguda com a ariranha. També són grans depredadors de les tèrboles aigües pantaneires, semblants a les nostres llúdrigues però molt més grosses i ferrenyes. Un cop encalçat el peix, busquen algun obstacle que sobresurti de l’aigua i que els permeti gaudir de l’àpat sense por que se l’endugui el corrent. La resta del dia el passen jaient o jugant i el millor de tot és que no tenen cap mena de vergonya, i es deixen observar tranquil·lament.
Mirat des d’aquí sembla fàcil, però la veritat és que el Pantanal és tan immens (és tan gran com Portugal, si fa no fa) que t’hi pots perdre i deixar-te el millor si no estàs molt ben informat. Avui dia hi ha finques privades, antigament dedicades a la ramaderia extensiva, que s’han reconvertit a l’ecoturisme, i són autèntics nius de vida que val la pena explorar, ja que solen acollir més fauna que la terra de ningú que hi ha a tocar de la Transpantaneira. Si mireu les fotos que posen a internet, sembla que a tot arreu hi hagi de tot, però no és així. Una cosa és la publicitat i l’altra la realitat. Si aneu ben guiats i feu nit a les finques adequades, comprovareu que visitar el Pantanal és l’equivalent a fer un gran safari, amb fauna americana, és clar.
I havent fet, si us sobren un parell o tres de dies i voleu una mica de relax, a uns 70 quilòmetres de Cuiabà hi trobareu el Parc Nacional de Chapada dos Guimaraes. És recomanable: a més de practicar esport i fer trekking, tindreu la possibilitat de banyar-vos a les petites llacunes alimentades pels dolls d’aigua cristal·lina provinent de la multitud de cascades del parc, tot enmig d’un bosc ufanós que alguna parella de guacamais sobrevola de tant en tant. El paisatge és idíl·lic, un bon lloc per relaxar-se abans o després del plat fort.
