Guillem Albà és un pallasso, actor, director de teatre i ara escriptor. Fa poc ha publicat el llibre ‘D’aquí no marxaré mai’ un llibre que parla sobre la història del seu avi.
Amb ‘Ma solitud’ l’espectacle que portes podem dir que tornes als orígens titellaires i a la companyia familiar?
Sí, bàsicament el meu pare, la meva mare i la meva padrina són una companyia de teatre titelles que ara al juny fan cinquanta anys i s’acomiaden i és l’espectacle que m’he atrevit a fer amb més titelles. És una cosa que havia posat en algun espectacle, però no m’havia atrevit tant com en aquest i de cop ho he fet i per coses de l’atzar o del destí ha fet que coincideixi que ells es retiren i hagi dit de fer titelles.
O sigui que no és volgut i no és un homenatge?
Bé, sí que hi havia una part meva en què pensava que m’agradava molt fer això i quan ho he provat m’ha agradat molt i ho he volgut fer, s’ha de treballar la manipulació i tot plegat i m’ho passo molt bé. M’agrada provar coses, però aquesta cosa em venia molt de gust perquè eren coses que feien els meus pares barrejats això si amb altres coses meves.
Tu també has fet de titellaire?
Sí, sempre ho he anat utilitzant el que passa és que quan començava a actuar una mica inconscientment m’allunyava una mica del que feia la família. Tens divuit anys, tens una mica més d’ego, ets una mica més imbècil i llavors jo deia que em volia dedicar això, però no igual que els meus pares tot i que ho feia més inconscientment que conscientment. A poc a poc amb els anys et vas apropant. De cop t’hi apropes més amb més amor.
Parla de les mans l’espectacle. S’han de reivindicar les mans?
Sí, bé allò manual allò artesanal, fet a mà. Els titelles són donar vida a un objecte que no té vida i de cop tu creus que està viu, que estima, que ha mort, és una cosa sense vida que jo li estic donant vida amb el meu moviment de les mans. És bonic reivindicar les coses fetes a mà fugint de les coses digitals. Sempre m’ha agradat en els espectacles reivindicar això, no fer servir tecnologia, s’ha de fer màgia veient el truc. Tu saps que ho estic fent amb la mà, però no deixes d’emocionar-te tot sabent quin és el truc.
És també una crida sobre els perills que poden representar pantalles, tecles no?
És això però sense dir-ho directament. L’espectacle no parla d’això, donem una emoció, un viatge on la gent surt de l’espectacle somrient, emocionada amb un sentiment molt bonic i després si li dones voltes, t’has emocionat amb una cosa que fas tan sols amb els dits. Jo anava a buscar el mínim, el mínim de material possible, el mínim de moviment perquè és molt fàcil fer moltes coses, però aquí vull estar jo sol, amb dos focus i un titella i ja serà una història.
Són vint-i-cinc minuts d’espectacle, un espectacle adaptable a espais diferents?
Sí, ho fem a interiors, exteriors, a un pati, ho hem fet en esglésies, com que és sense paraules i molt fàcil de viatjar anirem a Itàlia, Holanda, França…
L’agenda la tens plena amb ‘Ma solitud’?
Sí, està anant molt bé. Ho vam estrenar fa mig any i no pensàvem que aniria tan bé. És el que em venia de gust, viatjar i gaudir dels viatges que tot i que és feina aprofites per veure altres espectacles, per conèixer altra gent que s’hi dedica, altres maneres de pensar, altres cultures per això m’agrada viatjar i viatjar treballant.
La música també hi té un paper no en l’espectacle?
Sí, clar quan l’espectacle és sense paraules la música és gairebé un guió, llavors sempre la fem expressament per l’espectacle. En Pepino Pascual que és un músic mític i increïblement bo que porta molts anys tocant amb molta gent i component per molta gent hem tornat a treballar junts. No és el primer cop que ho fem, ja ho vam fer amb un altre espectacle i de fet fa una música molt bonica, també té aquesta part de fer-ho tot molt orgànic buscant la imperfecció també no volent que les coses siguin perfectes. Fa que la música estigui molt viva.
‘Ma solitud’ ocupa bona part de la teva agenda, però també estàs amb girant ‘Marbunta’ i ‘jaleiu’ que són aquests espectacles que fas conjuntament amb la Marabunta.
I també ‘Calma’ que és un solo que faig.
Es porta bé compaginar quatre espectacles de cop?
Sí perquè ho vas combinant ‘Marabunta’ i ‘jaleiu’ és com una festa, fer-ho un dia està bé, però el següent dia fer ‘Ma solitud’ que és més tranquil·let. Realment són dos colors diferents que jo com a persona també tinc el costat introvertit i extravertit i anar-ho combinant m’agrada.
Et consideres músic?
No ho sé. Toco instruments, vaig estudiar alguns instruments on en els espectacles sempre els he fet servir o perquè hi ha músics en directe o perquè hem fet la música expressament. La música hi és, no em dedico a ser músic, però sempre en els espectacles toco alguna cosa d’alguna manera o jugo molt amb la música. La música marca molt la coreografia, el ritme, la comèdia té molt a veure amb la música. El fet de fer riure has d’estar molt conscient musicalment.
La reacció del públic està estudiada? Saps què farà en cada moment el públic?
Sí, la comèdia té una partitura com la música el que passa és que com que no s’explica o no se sap sembla que sigui una cosa com de l’atzar. Està pensat quan el públic riurà igual que com amb la música saps que el Do i el Sol queden més macos que el Fa i el Sol. Amb comèdia passa igual, si fas certes coses saps que el públic riurà. Això existeix i hi ha mil partitures i coses que has de saber. Després hi ha una part en el directe que és com surfejar, que depèn de com està la gent, l’energia que hi ha, si estan lluny o a prop, si és de dia o de nit, de com estàs tu… Depèn de com ho llancis farà més riure o menys riure. M’agrada tenir molta part marcada, però també molta part improvisada perquè estigui viu i sigui especial.
Dius que et fa feliç actuar . Aquesta felicitat la sents a dalt de l’escenari o també la sents en les altres parts del procés de creació?
Sobretot actuant. Hi ha moments en el procés de creació que m’estalviaria si pogués, hi ha moments divertits que estàs improvisant, jugant, esperant a veure què surt, però després actuant ja pots jugar, improvisar, però ja saps que la base funciona. M’ho passo molt bé actuant.
A què respon les diferents facetes artístiques que tens?
La curiositat. La curiositat de no quedar-me quiet de no estancar-me, de provar coses, de poder-me equivocar. A més a més, són coses diferents, actuar, dirigir un espectacle, aprens coses diferents des de punts de vista diferents. He fet també coses a la tele, faig ràdio. Són diferents maneres de comunicar, alguna la domino més alguna menys, aprenc d’una. Ara que he fet un llibre he descobert que és una altra manera d’explicar una història amb un llenguatge que no havia fet mai.
Com definiries la figura del pallasso i la del pallasso contemporani?
En general el que passa és que quan dius la paraula pallasso a la gent l’hi ve una imatge molt concreta de pallasso clàssic, el nas vermell, el maquillatge, les sabates grans, aquest és el pallasso que va néixer fa molts anys. Ja fa molts anys però que el pallasso, que es pot dir el contemporani, no cal que porti el nas vermell ni el maquillatge, ni que sigui només per nens sinó també per adults inclús en algun cas millor que només hi hagi adults i no només nens. Va canviar en molts sentits i jo faig aquest tipus de pallasso que és el que vaig aprendre jo i el que manté és l’essència, la manera de jugar, és el missatge que dones a la gent portis el nas vermell o no.
Quina és aquesta essència?
Moltes coses, però per a mi quan faig un espectacle una de les coses que penso és què vull que la gent senti quan s’acabi l’espectacle, donar alguna cosa al públic, és perquè la gent desconnecti de tot, que el cervell s’oxigeni, que agafi aire. Se sap per estudis que el riure cura moltes coses i que és molt sa. Que puguis sortir més content del que has entrat, amb ganes de riure, de viure per a mi això és molt important. El pallasso demostra que viure pot ser més fàcil. Ser pallasso és celebrar la vida.
T’has estrenat com a escriptor ‘D’aquí no marxaré mai’ que és la història del teu avi, la mare del teu avi. Per què?
Doncs perquè l’avi sempre m’havia explicat històries, de quant era petit, de quan era adolescent perquè va tenir una vida molt bèstia i molt diferent de la que jo he viscut. Sent un nen quan va començar la guerra, la postguerra, però l’avi m’ho explicava i jo tenia molta connexió amb ell, però a la vegada havia viscut coses molt més diferents. Sempre m’explicava coses que em semblava que era de pel·lícula. Ell venia de la Manxa i van enviar el seu pare a la presó i com a càstig al meu avi el van enviar a Vilanova i la Geltrú. Allà per atzar va conèixer a la meva àvia. Sempre m’havia explicat històries i jo el volia gravar, però mai m’atrevia a dir-li per què li tenia molt de afecte, però em feia respecte. Un dia li vaig dir, quan ell tenia noranta-dos anys, vam quedar tota una tarda, el vaig gravar i amb una tarda m’ho va explicar tot des del dia que va néixer. Jo aquest material el vaig guardar, va ser força intens per a mi, va haver-hi moments bastant emocionants. Ho vaig guardar i sempre pensava que en podia fer un espectacle de teatre, però no sabia com traduir-ho perquè a la vegada també era molt personal. La Campana, l’editorial del llibre em va proposar fer un llibre i li vaig explicar diferents idees que em van venir i li vaig ensenyar alguna cosa que jo havia escrit del meu avi. A mi em va dir que l’havia emocionat molt, en el llibre he intentat ser molt directe i sincer. Vam començar a preparar el llibre a partir de la gravació del meu avi, ho vam transcriure tot, anar al seu poble, parlar amb la família. Això fa que surti aquesta història. Explicar el meu avi, però a través del meu avi i a partir que mor.
És la història del teu avi, però hi ha nets i netes que poden identificar el seu avi?
Sí, o que els hi va passar el mateix o que no, simplement per la relació que tenen. Vaig intentar ser molt concret en les idees com perquè així et pugui despertar allò molt concret, records o sinó les ganes de voler saber més sobre el teu avi. Hi ha gent que m’ha dit que es penedeix de no haver-lo gravat o que diu que el gravarà. Pensava molt en què la gent gran li sonarà el que s’explica i la gent jove descobrirà que passava.
Tenia vena artística l’avi?
Sí, és una de les connexions que teníem. Per a ell sempre havia sigut un hobby i per la situació de vida que va tenir mai ho va poder fer professionalment i és una de les coses que ens unia, però ell havia fet moltes coses. Quan la seva filla, la meva mare, li va dir que volia fer titelles li va dir que si era el que li agradava que endavant. Quan jo també ho vaig dir va ser una festa. Era una de les connexions que teníem.
Penses en futurs llibres?
El cap pensa coses, però també m’agrada viure. Pot ser, però de moment haver fet això ha set un viatge molt bonic, molt curatiu també per a mi. Està sent molt bonic. Potser alguna alguna altra cosa, però no em preocupa, vull anar vivint.
