En un racó entre els carrers Primer Marquès de les Franqueses i Corró de Granollers hi ha amagat un museu de balances. Balances de pesar persones, de pesar camions, de pesar cartes; de botigues i de particulars; d’antigues i de molt antigues.
Poca gent coneix el museu. Potser també perquè el seu responsable, l’amo d’una empresa de reciclatge de ferralla de Cardedeu, no ha volgut donar-li gaire més transcendència pública.
Josep Maria Valls i Dolors Puigdomènech, la seva dona, ofereixen beguda i pastetes als visitants que tenen. Si volen, encara poden escriure en un llibre de visites.
Pel museu hi han passat famílies, curiosos i no tan curiosos i, fins i tot, representants municipals. A Valls li ballen les dates, però almenys fa 35 anys que va començar a fer gran la col·lecció.
“A casa, érem drapaires i per això, de petit, vaig començar a veure que tot anava a pes. La mare pesava darrere una bàscula a casa. Quan anàvem amb el camió amb el pare, abans de carregar, tot ho havíem de pesar. Em va començar a fer gràcia col·leccionar balances. Vaig començar a dir: mira, aquella botiga ha plegat. Si hi havia una balança, preguntava què en farien. Uns me’n donaven; d’altres, me la venien, o em deien que no se’n volien desfer”, explica Josep Maria Valls.
A casa, hi té dedicada una habitació i un magatzem –en dues plantes contínues al museu–. Té 67 anys i la jubilació a l’horitzó. Quan hi sigui, vol dedicar més espai al museu: fer-lo gran fins al pati del costat.
Dolors Puigdomènech diu que no és un museu, perquè si no cobrarien entrada. I ell tampoc li fa el pes, ara per ara, que sigui obert al públic. Aquí les visites són concertades i segons disponibilitat. Ell, com que és autònom…
Les balances no les té comptades –potser n’hi ha milers–, però sí localitzades i classificades segons la tipologia. N’hi ha que són antiquíssimes i que encara no tenen els valors del sistema mètric decimal. “Això vol dir que han de ser, com a molt, dels anys 1800”, explica ell.
En té de franceses, d’americanes i d’una pila de llocs més; una de Cantàbria i una altra que va portar de Benidorm, que podria ser la joia de la corona, de tan maca. Té una balança en forma de serp, unes quantes que havien servit per pesar bebès i pesos fets amb bales de canó. Una de les balances més especials, però, hi té incorporat “Valls”, el nom de l’empresa familiar que tenien a casa seva. “És la primera balança amb què vaig pesar, quan tenia 14 anys.”
La col·lecció l’ha anat fent a base d’arreplegar balances de cases i botigues que es desmantellaven. L’afició ha estat tal, que Valls i Puigdomènech han arribat a viatjar per anar a buscar-ne.
“De vegades, viatgem a fires d’antiguitats i aprofitem que hi anem per fer turisme uns dies.” De museus de balances, n’hi ha pocs. Diuen que n’hi ha a l’Argentina o Turquia. Ell en fa col·lecció, encara que de manera particular, i diu que tenir balances cobra un sentit, més enllà del valor material.
“Hi ha gent que ve a casa amb el seus nets perquè vegin com es pesava antigament. Que no es pensin que tot és com ara, automàtic. Les balances són un tros d’història i expliquen l’evolució de la humanitat.”
